Així sentint, sentint he trobat que avui és un bon moment per compartir una idea que fa temps que em rondava pel cap. Sé que el post m'ha quedat llarguet però necessitava explicar-vos-ho bé, ja em direu si ho he aconseguit, sí?
Quan estava embarassada de l'Aran vaig assistir a unes quantes formacions dins un programa de formació de doules, entre elles hi havia una jornada on vaig poder conèixer i escoltar a Naomi Stadlen, autora del llibre Lo que hacen las madres (Sobre todo cuando parece que no hacen nada). El títol del llibre em va semblar genial i me'l vaig llegir d'una tirada la setmana següent a la formació.
Des de llavors ha plogut una mica i la meva experiència en aquest sentit s'ha anat ampliant, no només pel fet d'haver parit i estar criant tres criatures, sinó també pel fet de fer més de 7 anys que acompanyo mares als grups de lactància i criança.
Les frases "No tinc temps de fer res" i "No faig res en tot el dia" estan dins el TOP 10 (un dia us faré un post amb la resta dels tops 10 que donen per molt!). Al que anava... Quan essent dones acostumades a gestionar més o menys eficaçment mil fronts oberts, entre ells: treballar moltes hores fora de casa lluitant pel nostre futur professional, anar al gimnàs, fer manualitats, sortir amb les amigues, escapar-se amb la parella..., quan ets totes aquestes dones en una i l'arribada d'un fill et fa frenar de cop i et relega al sofà amb la teta enlaire 20 hores de cada 24, la sensació de no fer res i no tenir ni un segon lliure, pot ser tant contradictòria com aclaparadora. I estic segura que, en certa mesura, això aplica també a qui opta per la lactància artificial, m'hi jugo el coll a què no és només qüestió de la lactància materna. Corregiu-me si m'equivoco, eh!
Un nadó ho ocupa tot, tot el nostre espai mental i tot el nostre temps, qualsevol cosa que vulguis fer t'implica el triple de temps, comptant que aconsegueixis sortir de casa a una hora decent! Acomiada't de les llistes eternes de coses a solucionar en un dia i considera't afortunada si aconsegueixes fer aquella trucada pendent al mecànic o per demanar hora al dentista. Malgrat això, tot aquest temps que sembla que no estem fent res, estem fent un munt de coses, moltes les fem sense ni adonar-nos-en i, encara més important, són feines d'un alt valor afegit. Per dir-ho resumit, estem criant els adults del demà i això, senyors i senyores, es mereix un reconeixement. Jo he trigat molt temps a reconèixer-li aquest valor a aquests temps, a fer-ho plenament, i encara algun dia se m'escapa la temuda: "Avui no he fet res de bo".
El Club de les Mares Dignes neix amb la intenció de reconèixe'ns totes aquestes petites coses que fem cada dia, tot aquest temps que sembla que no fem res, tots aquests moments de bressolar, cantar, somriure, cuinar amb una mà, deixar una conversa telefònica a mitges, consolar després d'una caiguda o d'un mal despertar, estar a punt de perdre els nervis, respirar i tornar a començar.
I de moments d'aquests en vivim totes, estiguem les 24 hores del dia dedicades als nostres fills o treballem 10 hores fora de casa; molts els salvem amb molta dignitat i la majoria, per no dir tots, no ens els reconeix ningú, ni nosaltres mateixes!! Jo aposto per començar per aquí, per nosaltres, per remirar els nostres dies i trobar tots aquests petits moments en què ho hem fet molt bé, tan bé com sabem i podem fer-ho en cada moment.
Així que, dit això, us convido a unir-vos al Club de les Mares Dignes, un espai on compartir les vostres anècdotes, siguin actuals o antigues! Un espai virtual on compartir aquells moments en què, ben mirat, ens n'hem sortit molt i molt bé; aquell moment en què la tranquil·litat de casa ha penjat d'un fil i li hem sabut donar la volta; aquella escena que, preveient-la dramàtica, ha resultat ser una bassa d'oli; un espai on compartir els nostres trucs, on fer-nos costat i acompanyar-nos en aquest camí de la maternitat que ja em perdonareu, però té poc de flors i violes. I és preciós si, però també és esgotador i les penes, compartides, són menys penes!
Per acabar, després d'explicar-vos l'esperit del club us faig cinc cèntims dels seus orígens. Jo porto molt i molt temps donant-li voltes; des que un dia a instagram comentàvem amb la Judith de Club Peques Lectores que les dues feia uns dies que estàvem soles amb els nostres nens i ens n'estàvem sortint molt dignament.
El tema va quedar a l'aire fins que un dia, un disseny de la Cèlia de Brush Project, em va enamorar i em vaig decidir a escriure-li. Explicar la meva idea a algú que no coneixia i demanar-li que m'ajudés la va fer més real i sé que, en part és gràcies a ella que avui el club veu la llum. Merci per no dubtar ni un segon a donar-me un cop de mà i crear aquest logo tan xulo que té "El Club de les Mares Dignes".
I gràcies també a la Victòria Peñafiel que m'ha animat des del primer dia a tirar el club endavant, ja veureu que a #elclubdelesmaresdignes només hi ha fotos meves i fotasses, seves! Han sigut aquella empenta final que em calia per acabar-me de llançar a la piscina.
Dit això, crec que per avui això és tot. Ben aviat us duré més notícies del club que ja us vaig dir que aquest any 2016 estaria carregat de sorpreses!
Una forta abraçada a tots, mil gràcies per ser aquí sempre!
Carla
PD: De cap manera vull deixar de banda els pares que sé que són molts que també fan tot el que saben i poden, i se'n surten molt dignament. Si us ve de gust, sereu molt benvinguts a la tribu. Senzillament posar "El club de les mares i els pares dignes" era massa llarg! Oi, que m'enteneu?