Infància confinada i "todo bien oiga..."

Fa dies que dono voltes al tema i em costa trobar-hi les paraules. Durant el dia no tinc massa temps per pensar amb claredat i ordenar les idees i és quan poso el cap al coixí que em ve tot. Llavors trigo la vida a adormir-me.... en fi..., a veure si me'n surto.

Portem ja quinze dies tancats a casa i va per molt llarg, cosa que ja podíem intuir i potser ens resistíem a creure però que a hores d'ara crec que ja tots tenim assumit.

No sé a vosaltres però quan va començar el confinament a mi em van arribar dos missatges per totes bandes. Els dos suposadament destinats a fer-nos la vida més fàcil als que tenim criatures: sobretot calen rutines i que tinguin clar que això no són vacances.

Súper important! Que no es pensin que són vacances perquè clar... els pares han de teletreballar! S'ha de seguir portant el ritme!!! (Això si no has de seguir anant a treballar fora de casa o si no t'has quedat sense feina, que tela amb el panorama...)
I clar, si els pares han de treballar com si fossin a la feina, els nens fan nosa perquè, poc o molt, si tenen els pares a prop, els reclamen. Noooormal! I com ho solucionem això? Classes per internet (mails, hangouts, zooms,...), deures i que segueixin amb el curs no sigui que el perdin.

Vaaaaa, en serio? Davant d'aquesta situació d'absoluta excepcionalitat, mai viscuda per cap de nosaltres, el que ens amoïna com a societat és que no perdin el curs? Què pretenem, que sembli que tot és normal quan precisament tota normalitat se n'ha anat a regar? O el que amoïna és que hàgim pagat la quota de l'extraescolar d'anglès o de l'escola (pública, concertada o privada) i ara els mestres no estiguin treballant? O són les escoles que pateixen, sobretot les concertades i privades, que si no envien continguts els pares deixin de pagar? Per qui o per què ens estem preocupant? Pels nens? Per les famílies que no estiguin acostumades a passar tantes hores amb els fills, i menys a casa, i necessitin tenir-los ocupats amb obligacions escolars? On posem la mirada?

Això sense mencionar que, igual que tota l'oferta d'entreteniment sorgida arrel del confinament, seguir portant el ritme del curs "on-line" implica passar hores i hores asseguts davant d'una pantalla. I no ens oblidem que si en un dia normal dels de sempre, ja hi ha molts nens i nenes que no es mouen gaire, ara no poden ni sortir al carrer!

I després, van circulant vídeos preciosos amb un poema de fa no sé quants anys que diu que la gent va trobar el moment de parar i de llegir i de no sé quantes coses més; que és el moment de mirar cap endins, etc.

Doncs mira, ja us ho dic, jo no trobo temps per massa més que per la casa, pels meus tres i per no ofuscar-me quan em llevo en un dia gris. I les rutines... a qui li funcionin que les faci servir i a qui, com jo, li causin més estrès que una altra cosa, us diré un secret, no passa res!!!
La vida, encara que sigui confinada, ja en té de rutines. El dia a dia ja té un mínim d'horaris, marcats pels àpats principalment i sempre els podem puntualitzar! Però dic jo que potser en un moment com el que estem vivint no cal fer un horari com el de l'escola, amb hora del pati i tot! Que els he vist, eh!!

Personalment, si a sobre d'estar tots a casa intentant compaginar-ho tot, he de dur un horari pels nens i fer que el compleixin em moro. Jo i ells. I sento que vendre la moto que això és el que els hi convé als nens és posar pressió extra als pares, que prou en tenen aquests dies.

Per si us ajuda us explico com funcionem a casa, si a la vostra us van súper bé els horaris i les rutines i sou tots feliços, llavors no cal que seguiu llegint :-)

Es pot mandrejar fins a les 9:30, normalment llegeixen al llit, i les 10:30 és l'hora límit per haver esmorzat i haver-se vestit. Hi ha qui a quarts de 9 està dempeus i qui aprofita al màxim.
Cada dia s'ha de passar l'aspiradora i tothom col·labora amb la gestió de la roba i neteja.
Després normalment s'ocupen amb algun projecte que tinguin entre mans, recomanació de l'escola o no. I això si, sempre flueix tot millor quan un dels dos està a prop i disponible per donar un cop de mà amb el que sigui.
A l'hora de dinar i sopar estem aprofitant per involucrar-los molt més en la cuina en si. Ells en tenen ganes i també és un espai d'aprenentatge genial. Llegir i escriure receptes, fer llistes de la compra, mesurar ingredients, fer anar ganivets i fogons... aprendre a cuinar!
En algun moment del dia ens movem TOTS: dansa, ioga, exercicis de tonificació... La qüestió és moure el cos i en aquest moment sí que molts dies tirem d'alguna classe de youtube o d'algun instagram live. Dutxes, sopar i tothom al llit a les 21 h pam amunt, pam avall.
Cada dia cau alguna videotrucada a la família i de tant en tant, es truquen amb els amics i amigues però, més enllà d'això, no ha pas augmentat l'ús de les pantalles i sobrevivim :-)

Jo treballo a la nit quan dormen o els demano estones curtes si tinc alguna reunió o videotrucada concertada i la resta del dia estic més o menys disponible. El pare de les criatures segueix fent les seves guàrdies i quan està a casa fem torns per repartir-nos entre estar ocupats en coses nostres i estar disponibles pels nens.

Tot aquest rotllo per dir que no em sembla just que els demanem que visquin aquests dies com si fossin normals o com si no fossin vacances. Són dies extraordinaris en tots els sentits, dies que recordarem i recordaran tota la vida que ens quedi per viure. Són dies de crisi, de personal sanitari lluitant incansables, de molta altra gent treballant perquè els que ens quedem a casa, perquè és tot el que podem fer, no ens falti res. Són dies de dols en solitari i d'aplaudiments a les 8 del vespre.
Són dies que són de tot menys normals i són dies estranys de c*llons.
Donem-los espai, temps i paraula. Són dies per aprendre moltes altres coses més enllà del currículum del curs on estiguin. Per valorar tot el que teníem i el que TENIM, per parlar d'empatia, de solidaritat, de voluntariat, de comunitat, del bé comú per sobre de l'individual. Permetem-los i permetem-nos un mal dia, unes ganes de no fer res o de plorar per tot.
Engresquem-nos amb ells a fer aquella manualitat que sempre està pendent, aprenem junts a pintar aquarel·la, llegim-los contes, mirem plegats un documental o una pel·lícula, reflexionem junts sobre el que està passant o com se senten amb tot l'enrenou, animem-los a escriure un diari d'aquest confinament...

I no ens oblidem que el dia confinats segueix tenint 24 h, que passen de pressa i que hem de mantenir les expectatives baixes. Que no sé vosaltres, però ja fa 15 dies que dura el #joemquedoacasa i jo encara no he endreçat l'habitació dels trastos, ni fet cap curs en línia, ni canviat tots els llençols ni parlat amb totes les meves amigues ni passejat per cap museu virtual... amb prou feina em poso al dia dels whats i he trigat dues setmanes a escriure-us això. :-).

No si, al final serà una sort que ens allarguin el confinament.

Una abraçada molt i molt gran,
Carla

#joactuo i no em poso més pressió de la necessària a sobre, ni a mi ni als meus fills :-)

Val la pena la "crianza con apego" ?

Avui al grup de lactància i criança de Moviment Nat una mare m'ha preguntat si valia la pena.
Si jo creia de debò que valia la pena l'esforç d'intentar criar la nostra canalla així. Si valia la pena donar-los el pit a demanda, agafar-los a coll, portejar-los, dormir amb ells, ... estar tan disponibles! Criar amb consciència, amb vincle, amb respecte... digues-li com vulguis...
"- I tant!-" li he dit.
Si no hi cregués molt fermament, no hi hauria invertit tanta energia els darrers dotze anys de la meva vida. Que es diuen de pressa, eh! Dotze anys, una dècada i dos anys més, 4.380 dies, 262.800 hores, ....

Dir que val "la pena" però, sòna malament, encara que sigui una frase dita, "la pena" té una connotació negativa, com de patiment. Prefereixo dir que posar consciència a la criança de les nostres filles i fills és una inversió. I que sí que la val; la inversió, l'esforç, el temps, l'amor, ... En tots els sentits i potser sense el 100% de garanties. Però si no ho fem així, com? A mi no se m'acut una altra manera de fer-ho.

Això no vol dir que no sigui cansat, que no suposi un esforç i una revisió bastant constant de la nostra manera de fer. I tinguem clar que, malgrat això, ens equivoquem, ens equivocarem i n'anirem aprenent.

També és lícit sentir que a vegades en tens prou, que necessites un descans de fer de mare o de pare, que et cal carregar piles i que, en algun moment, desitjaries no saber tantes coses, no haver llegit tant, no sentir tant i que tot et rellisqués una mica més. Allò de "la ignorància fa la felicitat", sabeu? Però no hi ha res a fer, és una mica com quan ja has pres consciència que s'ha de reciclar, que ja no pots llençar tota la brossa barrejada al contenidor gris sense que et faci un noséque a la panxa.

Jo vull que les meves filles i el meu fill siguin feliços, bones persones i facin del món un lloc més amable. I potser penseu: "Quina flipada, com si 3 persones anessin a canviar res..." Potser 3 persones soles no poden fer gran cosa però poden tenir molta influència en el seu entorn més immediat i això, així pim pam, són un centenar de persones.

Us imagineu que aconseguim una massa crítica prou gran de personetes criades amb molt d'amor, temps, mirada i respecte? Una massa crítica de persones segures, empàtiques, autònomes, amb criteri, que se sàpiguen vàlides, suficients, plenes, amb capacitat de donar i rebre amor a dojo? Potser llavors podríem aconseguir un tsunami que canviés el món.



Jo m'ho imagino, hi crec i hi seguiré invertint.
Estic convençuda que són el millor que tenim.
Són llum, força, inquietud, ganes, un camí per recórrer!
Són una nova oportunitat, no la deixem perdre perquè "sempre s'ha fet així".
Una abraçada,
Carla

El primer comiat d'algú que estimen...

La meva besàvia va venir de Saragossa vídua i amb tres fills. Aquí es va tornar a casar i en va tenir tres més. Una d’elles, la meva àvia. La Pepi. Besàvia de 5 besnéts.
La meva àvia deia a cada aniversari “I que jo pugui veure el proper” des que jo tinc memòria.
Últimament bevia Coca-Cola a cada àpat i demanava als nens que li portessin una galeta per ella quan ells berenaven.
Era una gran seguidora del Barça, pessimista com molts dels culés que conec.
Ella, que va tenir dues filles que van morir durant la postguerra, va plorar d’alegria quan va néixer el meu pare perquè per fi... era un nen!!! I també ho va fer quan va saber que el meu primer fill ho seria. “Que les dones hem vingut a aquest món a patir” em deia.
I cada vegada que em veia donar el pit deixava anar un: “Altra vegada?” I llavors afegia que la seva nena sempre li portava la cadira per fer-la seure i que li donés pit perquè en aquella època passaven molta gana.
Ma àvia feia les millors tallarines amb tomàquet i unes “patates rosses” boníssimes. Ens duia als “autos de choque” per la festa major del poble quan passàvem dies d’estiu amb ells. I s’inventava contes llarguíssims quan ens acompanyava a dormir a mi i al meu germà. Que nosaltres ens donàvem la mà perquè la “masia” ens semblava molt gran i teníem una mica de por.
I quan els dies d’institut anàvem a dinar a casa seva sempre ens havia comprat berlines per berenar i ens donava 500 pessetes a la que podia.
Fa unes setmanes va arribar als 100 anys i ja no els va voler celebrar, que deia que ja tenia massa anys. I, en canvi, els nens flipats de tenir una besàvia centenària.
Aquest cap de setmana els tres han plorat la pena d’acomiadar, per primera vegada, algú que estimaven. 
Cada u a la seva manera i al seu temps. 
I jo també.
I ens hem abraçat i plorat junts a estones.
I hem xerrat molt de la mort, de la “llei de vida”, de la pena, del quan toca morir-se... 
I ens hem fet un grapat de rams amb les flors de la corona i hem fet bromes i ens hem intentat quedar amb les coses bones.
I estic segura que tots hem crescut una mica més, tots junts.

Coses que passen quan dones autonomia als nens....

Ahir va ser un dia de bojos. D'aquells que sort en tens d'avis, amics i companys de feina per poder arribar a tot sense morir en l'intent. I al vespre em va passar una cosa que em va fer pensar i tenia ganes de compartir amb vosaltres.

Resulta que els dos "grans" anaven d'excursió i al matí els vaig demanar que es preparessin ells les motxilles. S'hi havien de posar esmorzar, dinar, aigua i el que ells creguessin que podien necessitar. Hi havia macarrons fets així que la meva indicació va ser: "Poseu en un plat la quantitat que creieu que us menjareu i d'allà a la carmanyola."
Vam marxar tots de casa, vaig fer ronda de repartir canalla i a la tarda quan vaig recollir-los els dic: "Ostres... sabeu que al matí no us he ni preguntat que us heu endut per menjar?"
I em contesten: "Doncs has fet molt bé fet de confiar en nosaltres perquè ens ho hem menjat tot i no hem passat gens de gana. Per esmorzar dúiem entrepà de pernil salat boníssim i mandarines i els macarrons per dinar i una barreta de cereals per picar i aigua. I també hem agafat una samarreta de màniga curta per si de cas i al final no ens ha fet falta".
Genial, no? No me´ls vaig menjar a petons perquè anàvem en cotxe! :-) Que igual us sembla una parida però a mi em va emocionar com s'ho van gestionar.


I és que sé que costa no intervenir, confiar, deixar que provin, que s'equivoquin...i ho sé perquè hi ha moments en què a mi també em costa. Moments en què tinc pressa, en què tinc el cap a una altra banda, en què em surt l' "això ho fem així perquè ho dic jo que així anem més per feina, que anem tard". Maleïda pressa, eh!
Però us asseguro que quan els donem el temps, l'espai, el permís i confiem en els nens i nenes, la majoria de vegades aporten idees, solucions i arguments absolutament vàlids que als adults no ens havien ni passat pel cap!

I està clar que aquest nivell d'autonomia en els nens no arriba d'un dia per l'altre. 
Que ja tenen 8 i 10 anys.
Que suposo que, d'alguna manera, els hem anat criant així.
Animant-los a ser autònoms dins les seves possibilitats, a què es fessin responsables de les seves coses, demanant la seva col·laboració, deixant-los participar de les decisions de les quals podien participar....
I malgrat tot, tot i ser-ne conscient, en moments així m'agafen ganes d'abraçar-los molt fort perquè em sento orgullosa d'ells.... i perquè sento que se'm fan grans, i ho fan massa ràpid!!!

I així, amb una abraçada, m'acomiado fins a la propera.
Gràcies mil per llegir fins aquí!
Carla

El HiperRegalo de la Fundació Vicente Ferrer

Fa unes setmanes la gent de la Fundació Vicente Ferrer es va posar en contacte amb mi proposant-me de donar difusió a la seva campanya per tal de promoure l'apadrinament d'infants de l'Índia. Participar de projectes solidaris sempre em sembla una bona opció així que els vaig prometre que ho faria i aquí estic, a quatre dies de l'arribada de Ses Majestats, passo un moment a parlar-vos de "El HiperRegalo".
La idea és aprofitar aquestes festes en què els infants solen rebre bastants regals per fer-los-en un ben diferent, un regal carregat de valors, regalar-los l'apadrinament d'un nen o nena a l'Índia.
Quan a casa vam rebre la caixa de l'HiperRegal i els vaig demanar si em volien ajudar a fer les fotos per aquest post de seguida van voler saber de que anava tot plegat així que en vam parlar.

I vam parlar d'on és l'Índia, de què vol dir apadrinar, de què hi ha altres realitats molt diferents de la nostra, etc...
Com que la caixa de l'HiperRegal "només"conté un paper i un llapis, el material necessari per poder escriure una carta a l'infant que apadrinem i poder posar-nos-hi en contacte, es van generar altres tipus de dubtes: Com sabrem com es diu? I en quin idioma li escriuríem? I com ens entendria? I com ens escriuria ell? I que ens costa apadrinar? I a què es destinen els diners que donem?...
Si a vosaltres us interessa col·laborar amb la campanya, rebre l'HiperRegal o tan sols voleu més informació, la podeu trobar tota aquí.
Una abraçada molt gran per felicitar-vos aquest 2018 acabat d'estrenar i ens anem llegint!
Carla

5 remeis per calmar la tos dels nens

Tenim la sort que els petits de casa no es posen gaire malalts. Algun constipat, algun virus de panxa, polls de tant en tant .... en general però, mai res greu.
Aquest hivern el més empipador ha estat, sens dubte, la tos de la més menuda i és que no hem tingut massa treva amb ella i, tot i tractar-la amb homeopatia i anar millorant, hi ha moments en què s'ha fet ben pesat!
Amb això entendreu que quan la casa Juanola i la gent de Fluirespira, es van posar en contacte amb mi perquè pogués conèixer els seus productes els digués que si sense dubtar. M'agrada tenir recursos i m'agrada que siguin el més natural possible així que la proposta m'anava genial per conèixer millor el que ens poden oferir aquestes marques i tenir-ho a mà per si de cas. A més, ambdues marques fabriquen a Catalunya i sempre és un plus comptar amb productes "de proximitat", no?

El "per si de cas" no es va fer esperar i és que divendres passat es va llevar amb febre. Per sort, la febre li va durar res i menys però la tos i els mocs van tornar a fer acte de presència. Si us dic que el pare de les criatures i jo teníem previst marxar a passar la nit de dissabte i el diumenge d'escapada en parella igual penseu que ja és mala sort, oi? Jo penso que no és casualitat però si de cas, això ja ho parlem un altre dia.
Total, que després d'una setmana lluitant contra la tos i els mocs m'he animat a compartir amb vosaltres els nostres remeis, els de sempre i els que hem incorporat aquesta setmana. Preparats?

5 remeis per calmar la tos infantil (que dic jo que també serveixen pels adults...)

1. La ceba
Més vell que anar a peu, ho sé, però l'havia de posar perquè és el que podeu tenir més a mà quan una nit la tos apareix sense avisar. Tallada i a prop del capçal de llit. A vegades hi poso una mica d'aigua i, fins i tot l'he arribat a posar sobre del radiador perquè la calor ajudés a fer sortir els vapors "màgics" de la ceba.

També diuen que va bé posar-hi sucre per sobre però no ho he provat mai. Això si, ho feu com ho feu, teniu l'aroma assegurada per tots la casa.
Algú em va parlar un dia d'un xarop casolà fet amb ceba, mel i llimona però ara no recordo com anava. Si algú s'anima a explicar-m'ho, serà molt benvingut.

2. Els coixins
Un altre clàssic, posar més coixins a sota del cap per ajudar a alçar el tòrax i que això ens ajudi a portar millor els atacs de tos. Quan són molt petits o si dormen sense coixí també va bé aixecar una mica el matalàs. En els dos casos però sempre me'ls trobo que "baixen" de la muntanya de coixins o del matalàs inclinat així que si la tos és molt persistent, acabes dormint asseguda amb ells a coll.

Imatge via The sweet home

3. El Bálsam Respiratori de PranaBB (Pranarom)

Aquest gel fa anys que l'utilitzem a casa perquè es pot fer servir en nadons a partir de 3 mesos i us asseguro que la majoria de vegades ha estat oli en un llum. Una aplicació a l'esquena, el pit i a la planta dels peus i 3 hores de son sense interrupcions per atacs de tos.
Els productes de la casa Pranarom m'encanten, són un referent mundial en aromateràpia científica i els seus olis essencials són de primera qualitat. Si voleu més informació sobre el bálsam, us deixo l'enllaç directe aquí.

4. El xarop Jarabe Juanola Tos Niños
Ja el tenia a casa així que m'ho vaig prendre com un senyal. Vaig mirar-ne la composició (altea, extracte de farigola, heura i mel) i vaig decidir provar-lo. Fa olor d'herbes i, tot i ser dolcet, deixa un gust al qual t'hi has d'acostumar. Per sort la petita, tot i dir que no li agradava, se l'ha pres cada dia; 5 ml al matí i 5 ml al vespre. Al principi després de prendre'l volia glopejar aigua, que no beure, però tres dies després ja es va acostumar al gust i no demanava ni això. El que si que he fet és guardar-lo a la nevera que aquestes coses fredes sempre passen millor, no? Al dia i mig de prendre'l la tos era més productiva i tenia menys atacs. Cinc dies més tard, la tos s'havia reduït visiblement.
Us deixo aquí l'enllaç directe per si voleu saber quin xarop és exactament.

5. Els Parches Balsámicos Fluirespira
Temps enrere els vaig veure en una farmàcia i ja em van cridar l'atenció, després de rebre'ls a casa i que tornés la tos, deu ser que els havia de provar, no? S'enganxen al pijama i desprenen una olor boníssima d'eucaliptus que dura fins a 8 hores. La meva percepció és que ens han reduït la freqüència i la intensitat dels atacs de tos nocturns des del primer dia. Aquí en teniu tota la informació.
Ull!!!! Si bé les propietats medicinals de l'eucaliptus han estat avalades per la OMS com a balsàmic, fluïdificant i descongestiu, el seu ús està contraindicat en nens menors de 2 anys i en persones asmàtiques.

També us volia comentar que un dia que la tos era molt metàl·lica i que semblava ser causada per una inflamació de la laringe la pediatra em va dir que sortíssim amb la petita embolicada amb una manta al balcó, que la posés davant d'una finestra oberta per respirar aire fred, o fins i tot davant la nevera oberta. Us he de dir que una nit molt desesperada ho vaig fer i va funcionar.

Bé, fins aquí el post d'avui. Ara m'encantaria que m'expliquéssiu els vostres truquillos! Us espero als comentaris i a les xarxes!
Bon cap de setmana!!!

Una abraçada,
Carla

PD: Que consti que Juanola i Fluirespira, quan em van enviar els seus productes, únicament em van demanar una fotografia del meu estil a instagram per ajudar-los a fer difusió de les seves campanyes. Si he escrit el post, ha estat perquè les circumstàncies ens han dut a provar els productes i crec que us pot ser útil. Petons!!!

I si ens mirem diferent?

Avui és el Dia de la Dona, treballadora! I dic jo, que no treballem totes les dones? Sigui dins o fora de casa o en els dos àmbits? Jo no en conec cap que es passi tot l'any de vacances... Com tampoc conec cap home, eh! I segur que n'hi ha, d'uns i d'altres però estareu d'acord amb mi que no són una majoria, oi?
No sóc molt de "dies de" per no dir gens i a una part de mi li sembla increïble que tinguem un dia de la dona en ple segle XXI, l'altra part entén que hi ha encara un llarg camí per recórrer en una societat tan patriarcal i enfocada als homes com la nostra. 
Jo tinc clar que el canvi comença a casa, si cada família eduqués els seus fills, siguin del sexe que siguin, en el respecte cap a ells mateixos, el seu cos i el dels altres faríem un gran avanç en relativament pocs anys, no creieu? I és que no es tracta d'igualtat sinó d'acceptar la diferència, reconèixer-la, aplaudir-la, saber-la gaudir!  Homes i dones no som iguals ni ho serem mai. El que sí que hauríem de tenir són els mateixos drets i les mateixes oportunitats com a éssers humans que som; ja posats els nens també haurien de tenir els seus drets reconeguts i respectats! Que ningú es cregui amb el dret de decidir per nosaltres o amb la força de poder sotmetre'ns pel fet de ser dones. Sé que el procés està engegat, aquests canvis són lents però vull ser optimista i des de casa intentem posar cada dia el nostre petit gra de sorra educant dues nenes i un nen perquè siguin adults respectuosos amb ells i amb els altres, que estiguin connectats amb les seves necessitats i que sàpiguen reconèixer i respectar les dels altres, que siguin conscients de les seves habilitats i de les dels altres.
Tant de bo quan siguin grans formin part d'una societat més amable. Una societat que cuidi, que nodreixi, que reconegui a tots i cada un dels qui la formin. I ja posats, una societat que reconegui la importància de la maternitat i la infància en lloc de veure-la com una nosa. 
Aquí altra vegada, el canvi comença en nosaltres, us ho deia al primer post de "El Club de les Mares Dignes" i us ho repeteixo ara. Si volem que la societat ens reconegui, ja no només com a dones sinó també com a mares, comencem nosaltres a reconèixe'ns! Crec de debò que ens cal un canvi de mirada cap a nosaltres mateixes i m'agradaria pensar que el club us hi ajuda, sou un bon grapat les que heu començat a compartir moments dignes i m'encanta!!
La maternitat i la culpabilitat van pràcticament del bracet, tenim una gran tendència a mirar-nos des de la CULPA! Sovint només veiem tot allò que tenim pendent, allò a què no arribem, allò que podríem haver fet millor. Mares, fem un canvi de mirada, mirem-nos des del RECONEIXEMENT de tot allò que sí que fem, i que fem tan bé com podem i sabem, cada dia, en tots els àmbits. Mirem-nos amb bons ulls perquè hi ha moltes coses a veure, fem-les visibles nosaltres i es faran visibles per a tothom. 
Com ho veieu?
Una abraçada,
Carla

A vegades, només a vegades....

Avui falta un mes menys un dia perquè la Laia faci dos anys i perquè el blog en faci un! 
I fa gairebé dos mesos que no escric.
Les vacances de nadal i el fet d'haver de buscar una casa nova, el pis on vivim el necessiten per una familiar de la propietària i l'hem de deixar tan aviat com puguem, ens ha distorionat una mica el dia a dia i anem una mica de bòlit.
Ahir va ser un diumenge que va començar al revés i encara va acabar prou bé. A la nit m'havia proposat escriure, tinc una vintena de posts a mitges, però després d'invertir una hora i un quart en el procés d'aconseguir que tots tres s'adormissin, sopar una deliciosa sopa de porros de la mama i posar-ho tot en ordre per l'endemà, no em vaig veure amb forces per fer res més.
De totes maneres, fa temps, vaig escriure un petit text que vull compartir amb vosaltres, perquè el vaig escriure fa mesos però hi ha dies que segueix tan vigent com llavors. Diria que no sóc la única que, de tant en tant se sent així; corregiu-me si m'equivoco!

"Hi ha dies, moments, que n'estic tipa, que en tinc ben prou, que estic cansada i que voldria fugar-me, o millor, que marxéssin tots i em deixessin uns dies sola a casa.
Que estic farta de sentir-me demandada, de no tenir més moments per mi que quan tothom dorm, de sentir que el meu cos no és meu, de portar nens a coll i la teta fòra, d'haver de fer tot amb una sola mà, de que m'interrompin contínuament, de dur la roba tacada, de recollir estrelletes per tota la cuina quan fem caldo per sopar, de posar rentadores, estendre roba, recollir-la, plegar-la i desar-la (no, a casa ja no es planxa a no ser que sigui im-pres-cin-di-ble), de passar l'aspirador i tenir el terra ple de molles al cap d'una hora,...
A vegades, quan estic molt apurada, els ho dic; sol ser al vespre tocant gairebé a l'hora de dormir quan ja portem tot el dia en dansa i sobretot els dies que el Joan té guàrdia:
" - Nois, avui ja en tinc prou. Estic cansada, anem a dormir i ja no vull sentir ningú més. -" .
A vegades em pregunten perquè estic cansada i un dia que els vaig dir que  tots tres junts donen molta feina el Bernat va i em diu:
"- Home però ets tu que ens vas voler tenir, no? Que no ho sabies? -".
Touché! Sí, ho sabia. O com a mínim, m'ho podia imaginar. I malgrat tot sí, jo volia tres fills (i més i tot si l'economia m'ho permetés,jajaja). I els segueixo volent, cada dia una mica més que l'anterior, perquè són el millor que hem fet en aquesta vida. Encara que, a vegades, n'estigui tipa de tot plegat. Que no d'ells."

Us ressona? O no us passa mai?
Una abraçada i bona setmana!
Carla

Instrument decidit diu...

El Bernat fa música dues tardes a la setmana, l'any passat ja s'ho va estar rumiant i aquest any s'hi va decidir. Provar una cosa nova, fer un canvi, sempre és un repte per ell i el cert és que ha sigut una experiència molt positiva. Diu que li agrada molt, sempre hi va i en surt content.

Quan va començar i va saber que es feia un concert de Nadal em va dir:"-Jo no hi vull anar, no s'hi ha d'anar oi?-", li vaig dir que no, que era una decisió seva i que el que fes ens semblaria bé. Quan s'acostava el moment ens va dir que no volia fer-ho, vam parlar-ho perquè encara faltaven molts dies i va decidir que s'ho rumiava i que ja ens diria alguna cosa. Un dia, tornant de música, ens va comunicar que ja s'havia decidit i que si, que volia sortir a cantar, que ho havien fet a classe i que havia vist que no era tan difícil. 

El dia del concert quan el vam veure allà dalt estava súper nerviós, impressionat de tenir tota aquella gentada mirant-los suposo, quan van començar a cantar ja va es va oblidar de tot. A mi quasi em cauen les llàgrimes de l'emoció, no perquè canti molt bé, que també; sinó per saber el procés que havia fet fins arribar a estar allà dalt cantant.

Ara, acabant el curs trien instrument. Al llarg de l'any els han anat veient tots i gairebé de tots ens deia que li agradaria tocar-lo. Bé, el violoncel no perquè creu que pesaria massa, però la guitarra, el violí, el piano,...  Avui anant cap a l'escola  no sé com ha sortit el tema i ha dit que ja  el tenia triat:

Bernat: "- Saps que jo ja he triat instrument, mama? Tocaré el violí. Però no el violí elèctric eh, el normal. -"

Aran: "- Perquè no vols tocar l'elèctric, Bernat?-"

Bernat: "- Perquè vull poder tocar una cançó al mig del bosc i amb l'elèctric necessito un endoll i al mig del bosc no n'hi ha, ni altaveus... I jo vull tocar al mig del bosc, saps Aran? -"

I aquí jo, ja me l'he imaginat enmig d'un bosc tocant el violí envoltat de floretes, amb els raigs de sol filtrant-se entre els arbres,... I se m'ha posat la pell de gallina.... #amordemare en diuen,oi?

Una abraçada,

Carla

Converses de bon matí i preguntes existencials...

Avui tenim un matí emboirat d'aquells que deixen entreveure al cel una esfera brillant perfecta; amagada entre teranyines de núvols, pots mirar-la sense que t'enlluerni. 

Estem al cotxe, camí de l'escola; la Laia menja una galeta, l'Aran, el Bernat i la Jana xerren. 

Tot d'una el Bernat em diu: 

"- Mama, això que hi ha al cel és el Sol? -", li dic que si i les nenes també s'ho miren.

"- Es mou! S'esta movent mama. - " diu l'Aran.

"- Voleu dir? -" 

"- Si perquè abans estava allà i ara m'he de girar per veure'l -" Respon la Jana.

" - Es el cotxe que es mou, no? -" Pregunta el Bernat.

" - I la terra, la terra també es mou -" Apunta l'Aran. " - Sabeu que? Que el Sol té un fil transparent, que no es veu, que l'aguanta" afegeix.

I salta el Bernat: " - Apa Aran que no! En tot cas l'aguanta la gravetat -"

I se sent la Jana: "- De debò hi ha un fil, Carla? Com s'aguanta el Sol? -"

Taxan!!! Ja la tenim aquí!! Una pregunta  d'aquelles que t'agafen desprevingut, i més si te la fan de bon matí i quan encara enyores l'hora que t'han pres amb el canvi horari.

Acabem d'aparcar, em giro i tres parells d'ulls encuriosits em miren. Els explico algo així com ara que els planetes estan en equilibri i que s'aguanten per unes forces semblants a les que fan que els imans s'aguantin a les neveres o que es mantinguin a una certa distància entre ells. Que jo tampoc ho sé molt bé ara mateix i afegeixo que ho poden buscar als llibres que hi ha a l'espai del Bernat, n'hi ha molts que parlen de l'univers i els planetes.

Caminant cap a l'escola sento que la Jana diu que el Sol s'aguanta amb un imàn i el Bernat els explica que la Terra i l'espai són diferents perquè a la Terra hi ha gravetat i a l'espai flotes. "Clar, per això el Sol no cau, està flotant" diu l'Aran.

Entrem a l'escola i un preciós ram de lliris ens dóna la benvinguda...

Feliç dimarts i benvingut abril!

PD: Us deixo una frase que encapçala el mes en el nostre calendari i que m'encanta: 

"L'ahir és història, el demà un misteri. L'avui és un regal, per això se'n diu present"