La samarreta solidària de Garabatisse

Com molta gent, cada any participem d'una manera o una altra en la Marató de TV3. Moltes vegades simplement amb una trucada i fent una aportació econòmica, d'altres participant en iniciatives lligades a La Marató.

Aquest any, tot i que encara falta una setmana, la nostra participació ens va arribar per correu el divendres i n'he fet un post perquè crec que val la pena ensenyar-vos-ho.

Us poso una mica en situació; vaig conèixer la Victòria Peñafiel perquè era una de les fotògrafes del calendari solidari d'Otta Kids en el que vam participar l'any passat amb la Laia; i gràcies a Instagram he estat testimoni del naixement de la marca de roba per a nens que ella i el seu company han decidit tirar endavant. Garabatisse és una marca de roba amb identitat pròpia. Els dissenys són fets a partir dels dibuixos dels seus fills (ull, que en tenen quatre!!) i dels gargots del pare de les criatures. La roba està confeccionada a Portugal i tenen detalls tan cuidats com les etiquetes estampades en lloc de cosides. Yuhuuuu!!!

I ara deveu pensar, que té a veure tot això amb La Marató de TV3? Aquí hi trobareu informació de primera mà però breument us explico: el seu fill gran va haver de ser intervingut del cor quan era un nadó, com que la Marató d'aquest any va dedicada a les malalties del cor se'ls va ocórrer que en Teo dibuixés un cor ben fort i convertir-lo en una samarreta solidària. 

No sé a vosaltres però a mi aquestes històries em toquen així que ràpidament vaig saber com participaríem amb la Marató d'aquest any i fa un parell de setmanes vam comprar en pre-venda tres samarretes d'El Cor Fort. Ahir ja les vam estrenar!

Explicar als nens perquè els havíem comprat aquestes samarretes va donar per molt; per parlar de com funciona el cor, de perquè a vegades no funciona, de què són els projectes solidaris, de què és la recerca o la investigació mèdica,.... A vegades costa explicar segons quines coses en termes que ells puguin entendre  però espero estar-nos-en sortint, voluntat no ens en falta!

Si us animeu a comprar-la, us deixo l'enllaç aquí. Pels que tingueu dubtes amb les talles, jo vaig agafar 12-24 mesos, 5-6 i 7-8 anys. Tinc comprovat que pel Bernat i l'Aran una talla menys també els quedaria bé però així ens duraran més ;-). 

Que me'n dieu, us han agradat? Soleu participar a La Marató?

Una abraçada i gaudiu del pont!

Carla
PD: Edito per explicar-vos que en la seva cerca de representants de marca, hem tingut la sort que Garabatisse ens escollís així que segur que a partir d'ara ens veieu de tant en tant a facebook o a instagram amb cosetes seves. Estem impacients i molt contents! Com ens agrada col.laborar com projectes com aquests!

L'endemà del 9N

Quan vaig obrir el blog us asseguro que l'última cosa sobre la qual pensava escriure era sobre política i ara ves per on, surto amb una reflexió sobre el 9N! Els que em coneixeu de sempre sabeu que he estat sempre més aviat apolítica, la política no era un tema que m'interessés gaire. Potser avui escric això perquè, per mi, tot aquest procés va més enllà de la política. Va de respecte, de llibertat d'expressió, d'escoltar el que un grapat de persones volen expressar i de donar espai als que opinen just el contrari per poder expressar-se també.

Les últimes manifestacions dels 11 de setembre han estat espectaculars. Un exemple de civisme, organització, compromís, alegria, emoció, un ambient pacífic i festiu que ningú no pot negar!
La primera me la vaig perdre; aquell dia estava de guàrdia al Parc de Bombers de Manresa acabant la campanya forestal amb la Laia (que encara no sabíem que era la Laia) a la panxa; seguíem les imatges de la manifestació per TV3 i se'm posava la pell de gallina. El Joan hi va anar amb els nens i una part de mi també patia una mica, al món hi ha molt eixelebrat i no saps mai del que són capaços. Que a algú li passi pel cap fer una bajanada en un acte multitudinari com aquests és quelcom que sempre m'ha fet por.
L'any passat vam anar tota a família a la Via Catalana a Canet de Mar. El dia es va llevar gris i plujós, reconec que vam trontollar. La idea de passar un dia a l'aire lliure sota la pluja amb dos nens petits i un nadó no era ben bé el que ens havíem plantejat quan ens vam apuntar però malgrat tot vam carregar al cotxe i vam fer cap al Maresme. Al final no va ploure i quan a les 17:14 tothom es va agafar les mans no vaig poder evitar emocionar-me pensant en la quantitat de persones que havien fet l'esforç de desplaçar-se fins al seu tram, en l'energia que havia de representar una cadena humana que anés de punta a punta del territori català, 1.600.000 persones donant-se la mà al mateix instant, crec que és impossible no emocionar-se!!
A la V d'aquest setembre hi vam faltar tots, el Joan estava de guàrdia i jo no em vaig atrevir a anar-hi sola amb els tres petits. Però vaig anar seguint la jornada pels mitjans de comunicació i hi va haver molts moments de pell de gallina, de nus a la gola fins i tot!!. A algú no se li van posar els pèls de punta amb El Cant de la Senyera? Altra vegada 1.800.000 persones que es van organitzar, apuntar, triar tram, color de samarreta, no us sembla increïble? A mi sí!

I que el govern espanyol faci veure que res d'això té importància em posa de mala lluna. Menystenir gairebé 2 milions de persones, parlar de majoria silenciosa, ... quantes iniciatives aconsegueixen mobilitzar tanta gent de manera tan ordenada, tan pacífica, tan festiva? I ara ho rematen prohibint-nos votar una consulta no vinculant i, quan es transforma en un procés participatiu (poc més que una costellada segons ells), encara es plantegen de fer treure les urnes per la Guàrdia Civil o pels Mossos d'Esquadra. Juguen a fer por com quan s'amenaça als nens que vindrà l'home del sac si no s'acaben les llenties i a mi, em sembla molt trist. Als nens no s'els diuen aquestes coses i als adults tampoc, tots ens mereixem un respecte!

Jo ahir vaig anar a votar i ho vaig fer pel dret a la llibertat d'expressió, pel dret a decidir, pel dret a opinar, a què se'ns escolti, a què se'ns respecti i que no se'ns menystingui. Ho vaig fer convençuda que seria un dia històric i 2.300.000 catalans també ho van fer. Crec sincerament, que ahir vam fer història, altra vegada.

Una abraçada,
Carla

PD: I me la jugo, ja ho sé, que amb el  post d'avui potser hi ha gent que em segueix i deixa de fer-ho, ahir ho van fer 8 persones quan vaig penjar la foto votant a instagram. Em sap greu que passin aquestes coses però està clar que no es pot agradar a tothom. També sé que hi ha gent que em segueix que no és de Catalunya i que van fer ♥ a la foto. Gràcies a tots els que des del respecte es miren el que passa a Catalunya i intenten comprendre-ho. Gràcies!

#elretopinterest: Decorem carabasses

Ja hem arribat a finals d'octubre!!! No sé a vosaltres però a mi els mesos em passen volaaaant, veig Nadal traient el nas per la cantonada ja! Però vaja, sense avançar aconteixements tenim la Castanyada i el Halloween aquí mateix així que El Reto Pinterest que ens proposava  Scarlata y el señor don gato per aquest mes no podia ser més encertat. Decorar carabasses!

Tot i que tenia les carabasses des de mitjans de mes no m'acabava d'inspirar fins que fa un parell de dies se'm va ocórrer seguir l'estil de la garlanda de fulles que vam fer amb els nens. 

Vaig començar pintant amb temperes però el blanc era un desastre perquè no cobria prou i trigava a eixugar-se; de cop em vaig recordar de la foto d'una carabassa espectacular que havia vist a instagram i vaig decidir provar de pintar-la amb la pintura Autentico Chalk Paint de Crea Decora Recicla. Això va ser oli en un llum, en un tres i no res vaig tenir feta la meva carabassa-fantasma! 

L'altra la vaig pintar de negre i amb una mica de purpurina daurada (sí, confesso que l'Aran m'està enganxant la seva afició a les coses que brillen) li vaig voler donar un aire de bruixeta. Li volia fer un barret i una escombra però ja no he tingut temps :-(

Al final el nostre raconet de tardor ha quedat així, com ho veieu?

Si voleu veure els treballs de la resta de participants ho podeu fer aquí i si el meu us ha agradat, el podeu votar a partir d'aquesta mitjanit fent clic al  ♥ que us surt a dalt de la foto (al blog de Scarlata y el Señor Don gato, no en aquestes fotos, eh!)

Apali, una abraçada i feliç dijous!

Carla

PD: Si voleu veure la súper carabassa que van fer les noies d'Hadas y cuscus us deixo l'enllaç aquí que va amb vídeo tutorial i tot. Ja veureu que és espectacular!

Mentre la tardor no arriba, ens la pintem!

En teoria fa dies que estem a la tardor però com es diu ara: "el veroño es la nueva estación entre el verano y el otoño" i mentre esperem que arribi la tardor de debò, la fem present a casa a base de treballs manuals varis!
Quan vaig veure aquest post al blog de la Bea de Cbda, que venia de la mà de @delidlux vaig pensar que ho havíem de provar! Delidlux sempre té idees molt bones i fa unes fotos xulíssimes així que t'agafen ganes de fer de tot.
Una tarda sortint d'escola vam recollir un grapat de fulles, ens vam posar unes samarretes velles i ens vam disposar a pintar. És una d'aquelles activitats aptes per a nens de totes les edats i jo ho agreixo perquè així la Laia també pot participar sense els altres sentin que "molesta".

Els havia ensenyat les fotos del post de @delidlux perquè veiessin la idea però després els vaig deixar fer al seu aire. La primera pintura blanca (una de la marca Milan) no cobria gaire així que vam provar amb la d'Ikea que teníem per estrenar i la cosa va anar molt millor. (Gràcies Àngela per la recomanació!)
Se'ls va fer una mica llarg haver d'esperar que les fulles negres i blanques s'eixuguessin per poder fer els ulls i la boca als ratpenats i fantasmes així que, mentre esperàvem vam retallar unes carabasses amb cartolina per poder-les pintar també, un parell van anar a parar a la banderola i amb una altra el Bernat se'n va fer una medalla. I amb tot plegat, mireu quin racó més bonic tenim ara!

No sé per què me n'hauria d'estranyar però el fet és que la purpurina va ser un èxit absolut! (I era purpurina vintage eh! D'aquesta que fa anys i anys que tenia en una caixa de materials varis. Comprovat està que la purpurina no caduca i que segueix brillant passin els anys que passin :-))
Amb la pintura que ens va sobrar vam fer aquest arbre de tardor. Aquí una que li sap greu llençar pintura i era difícil tornar-la a posar al pot!

Espero que us hagi agradat i si us animeu a fer alguna cosa semblant m'encantarà veure-ho!
Una abraçada,
Carla
PD: Ja veieu que encara que intentem mantenir l'esperit de la Castanyada, el "halogüin" comença a entrar amb força a casa. De fet, els nens em pregunten: "- Quants dies falten per aquest carnestoltes que ja falta poc?-" :-)

Dimecres Mut - Amb tacte... (Gràcies a Petit Tresor Orgànics)

"Dimecres Mut" - "Miércoles Mudo" és un blog hop que va iniciar Maybelline de Naturalmente mama i participar és molt fàcil. Només has de publicar els dimecres una foto (s) sense escriure res per a explicar-la, d'aquí ve lo de "mut". Després no oblidis enllaçar al linky que pots trobar aquí i deixar un comentari a cada blog que visitis. Per saber com va néixer el "Dimecres Mut" i les seves normes pots llegir-ho aquí.
"Miércoles Mudo” es un carnaval de blogs o blog hop iniciado por Maybelline de  Naturalmente mama y participar es muy fácil, solo debes publicar los miércoles una foto (s) sin escribir nada para explicarla (s) (de ahí viene lo mudo). Luego no olvides enlazar en el linky que está aquí y dejar un comentario en cada uno de los blogs que decidas visitar. Para conocer como nació el Miércoles mudo y sus reglas, puedes hacer click aquí.

Delícies que no es mengen però que també alimenten!

Aquest estiu vaig descobrir una botigueta molt especial, amb un logo suau i una filosofia que va molt amb la nostra, Petit tresor organics em va cridar l'atenció de seguida. M'encanten aquests projectes petits, recent nascuts, que transmeten "carinyo" pel que fan, sabeu que vull dir?
Quan em vaig posar en contacte amb ells encara no tenien ni la botiga en funcionament! Per sort vostra, la botiga ja fa un mes que funciona i hi podeu trobar productes cosmètics per tota la família! Cosmètica orgànica i deliciosa perquè, com ja us vam compartir aquí és important saber que posem a la pell dels nostres petits i petites, tant com a la nostra de fet!
De tot el que vaig veure a la web el primer que volia provar era la pasta de dents. El packaging de Jack and Jill  el trobo xulíssim; si a més afegim que la pasta és a base de calèndula, amb xilitol i que no passa res si se l'empassen, ja no tenia excusa!

Us he de dir que la Laia està encantada amb la pasta. De fet, és una gran fan de rentar-se les dents. Fins al punt que no pots dir res al respecte fins que no acaba de menjar perquè si ho anomenes abans, baixa de la cadira i se'n va al lavabo volant!

A l'Aran i al Bernat, tot i que els va semblar divertit que l'avi els fes fotos rentant-se les dents, van trobar que a la pasta li falta gust de plàtan així que la propera que provarem serà de maduixa o de nabius que ja ens han dit que són boníssimes! 

El gel de bany de Lulu&Boo amb aloe vera orgànic, espígol i camamilla no ens ha decebut gens ni mica. El fem servir tant pel cos com pel cabell i és súper suau. Fa una oloreta deliciosa, als tres els encanta i a mi també! Aquí teniu la web per si voleu conèixer una mica més la marca.

Per últim vaig triar un oli de massatge a base d'oli de gira-sol, albercoc i camamilla de Little Green Radicals, una casa que van començar fent roba de cotó orgànic i que d'un temps cap aquí es va llançar amb la cosmètica orgànica i tenen productes molt temptadors!

La primera vegada que el vaig fer servir vaig pensar que sentia massa l'olor de la camamilla però la veritat és que el tacte és genial i passada aquesta primera impressió, s'ha convertit en un imprescindible després del bany. Quan la Laia em deixa li faig jo un massatge però, en realitat, a ella li agrada molt deixar-se sentir l'oli a les mans i escampar-se'l per tot el cos, així que la deixo fer.

I ara que ja us he explicat la nostra experiència amb els productes de Petit tresor organics, arriba la sorpresa.... 
Voleu un xec-regal de 20€ perquè pugueu provar els productes que més us agradin? Jo estic segura que si ho proveu, repetireu!!

Com participar:
OPCIÓ 1 via FACEBOOK:
Ser seguidor de Planeta Babetes i de Petit Tresor-Organics.
Compartir públicament en el vostre perfil el post que anuncia aquesta entrada.

OPCIÓ 2 via INSTAGRAM:
Ser seguidor de @planetababetes i @petittresororganics. 
Compartir una foto del producte que us agradaria provar amb el hastag #planetaipetittresor. 
Recordeu mencionar-nos quan publiqueu la foto per tal que ens assabentem que participeu! (El perfil d'IG ha de ser públic per tal que ho puguem veure, d'acord?)

Si participeu mitjançant les dues opcions teniu doble papereta, sí?
Quan hàgiu participat ens encantaria que ens deixéssiu un comentari en aquesta entrada dient-nos quin producte us agradaria provar i per a qui seria.

El sorteig estarà obert fins al 31 d'octubre i anunciarem el guanyador el dilluns dia 3 de novembre a través de les nostres xarxes socials. (Ens agafem el cap de setmana de la castanyada-halloween per fer recompte de vots i que una mà innocent esculli el guanyador).

Espero que us agradi aquesta manera de celebrar que ja som 800 a facebook i que us animeu a participar. Molta sort!
Una abraçada,
Carla
PD: Ja ho he dit abans però ho repeteixo, les fotos del post són obra de l'avi Miquel que, ja ho veieu, en sap mooooolt! Gràcies pare!

I les altres panxes, què?

Aquest ja és l'últim post sobre les panxes de guix. Ja us vaig dir que en tenia un bon grapat així que fa uns dies se'm va ocórrer deixar-les als nens perquè les decoressin com volguessin, ja veureu que primer les van pintar per fora i després es van animar amb el dins i tot.
Aquí us deixo part del procés....

I aquí el resultat final....

A mi m'encanta veure'ls "treballar" i gaudir del que en surt! I a vosaltres, us agrada observar els vostres petits artistes?
Una abraçada,
Carla
PD: Espero que us hagi agradat la trilogia de les panxes de guix, us prometo que la setmana que ve ja canvio de tema. ;-)

#elretopinterest: Fem un tapís

Des que Scarlata y el señor don gato va posar en marxa El Reto Pinterest, cada mes em proposava fer-lo, llavors passava el mes i voilà... no l'havia fet! Aquest setembre però, ho hem aconseguit!!!
I dic HEM i no HE perquè això és el que té que comenci l'escola i els teus fills decideixin agafar totes les malalties que no han agafat en la seva vida així, pim pam, totes juntes, una darrera d'una altra i anar empalmant. O sigui que de mig mes que portem d'escola, hi han anat dos dies. El que ens dóna com a resultat moooooltes hores a casa per poder fer tapissos!! (Si és que "no hay mal que por bien no venga", s'ha de ser positiu tu!)

El primer que hem de fer és l'estructura del tapís, per això fem uns tallets a banda i banda del cartó i hi passem cordill o llana de manera que ens queda el cartó enreixat a banda i banda. Com que tenim dues cares podem aprofitar i fer dos tapissos!

Ja veieu que per fer un tapís senzill només cal anar passant la llana alternativament per sota i per sobre de les cordes de l'entramat. Nosaltres quan hem volgut canviar de color hi hem fet un nus lligant llana i corda, hem tallat el sobrant i llestos!

Quan decidim que ja hem acabat tallem les cordes de l'entramat i fem nusos per evitar que se'ns desfili el tapís. Un cop els tenim, cada u tria l'ús que li dóna.

L'Aran i el Bernat els van dur de braçalets una estona però després la Laia i l'Aran el van fer servir d'estora per la caseta de nines...

A mi m'ha semblat una manualitat prou fàcil de fer i força entretinguda. I vosaltres, que me'n dieu? Us animareu a fer-la amb els vostres petits?

Si voleu veure els treballs de la resta de participants. ho podeu fer aquí i si el meu us ha agradat, el podeu votar a partir d'aquesta mitjanit fent clic al  ♥ que us surt a dalt de la foto.

Una abraçada!

Carla

El que en vaig fer d'una panxa de guix

El diumenge passat us explicava aquí la història dels meus motllos de panxa d'embarassada i us vaig prometre dos posts més explicant-vos que n'he fet d'ells. Així que... aquí teniu el primer!
Un cop escollit el que més m'agradava el vaig deixar en mans de la Mon Garabata, que està feta una artista (podeu veure altres "garabatos" seus aquí)  i a la que tinc un gran, gran afecte. És una persona que ha tingut un significat especial en els primers anys de vida dels meus fills i no se m'acudia ningú millor a qui confiar-li cegament la meva panxa. Com ja m'esperava, el resultat em va encantar!!



Alguna vegada ja us he dit que el meu pare, des que s'ha jubilat, i per sort meva, es dedica a perfeccionar cada dia la seva passió i tècnica per la fotografia, oi? Jo comparteixo la passió i em falta la tècnica així que bastant sovint l'enredo i així tinc aquestes fotos tan precioses!



Aquí la Laia ja tenia dues setmanes, us confesso que volia posar-la dins la panxa tal com hi estava originàriament però vaig desistir i em vaig conformar en posar-li així....



Ja veieu que la panxa pintada va donar de si! Ara la tinc al despatx sobre un prestatge i m'encanta veure-la allà. Em recorda com el meu cos ha estat capaç de gestar i parir tres criatures precioses, com ha estat capaç de donar-se i obrir-se i poc a poc tornar al seu lloc.
Us animareu a fer les vostres panxes? Sabeu qui us agradaria que la pintés? 
Si ho feu ensenyeu-m'ho!!
Una abraçada!
Carla
PD: Comparteixo amb vosaltres dues fotos més que vam fer aquell dia, simplement per recordar aquests temps que passen volant....

Una panxa de guix

Hi ha coses que, quan estàs embarassada, s'han de fer, si o sí.
Per mi el més imprescindible és tenir un bon grapat de fotos (de cada mes, una sessió més professional, de les sortides als llocs que ens agraden, amb la parella, amb la nostra mascota, amb els altres fills, etc.) però a part d'això hi ha altres coses que m'ha agradat fer en cada embaràs, com apuntar en una llibreta les setmanes i el perímetre de la panxa; em fa gràcia veure que al final dels embarassos el meu perímetre era de gairebé un metre! (I també em serveix per dir que no, que no faig més panxa que en els altres embarassos!)

En la primera foto estava de 10 setmanes i en l'última de 38. Només he aconseguit fer-me la mateixa foto més o menys cada mes en l'embaràs de la Laia així que és de l'únic del qual puc fer un muntatge així per veure l'evolució de la panxa; més val tard que mai no?

Avui us vull parlar d'una cosa però, que només la vaig fer en aquest últim embaràs i que em va agradar molt, fer-me un motllo de la panxa de guix. Recordo un vespre quan estava d'unes 39 setmanes que havia estat navegant per Pinterest i que quan em vaig posar al llit li vaig dir al Joan, farem un motllo de guix de la panxa! "Ahhhh, mmmm,...d'acord" em va contestar mig clapat. L'endemà al vespre a la que els nens dormien, el vaig agafar per banda, i a ell els ulls ja li feien "xiribites" fins que li vaig dir: "- Carinyo, que ja tinc les benes per enguixar la panxa, ho provem?  -" i sense saber com, es va veure de guixaire fins a mitjanit! És que a vegades sóc així jo, se'm posa alguna cosa al cap i ho he de fer ja! A més, patia per si em posava de part i no ho havíem fet. No creia que pogués convèncer al Joan de tenir-ne un altre o sigui que aquesta vegada la pressa estava justificada perquè corria el risc de quedar-me el tema pendent de per vida, horror!!!

Us explico ràpidament el procés, necessites tires de guix (a qualsevol farmàcia en trobaràs, vam fer servir 4 o 5 rotlles nosaltres), vaselina i aigua. És important untar-se molt bé amb vaselina tota la pell que volem recobrir amb guix per poder treure el motlle quan estigui sec sense que s'hagi quedat enganxat a la pell. Es van mullant les tires de guix (que les haureu tallat en trossos d'uns 20-25 cm i es va recobrint la panxa ajudant amb les mans a donar forma. S'ha d'anar per feina perquè el guix s'asseca bastant ràpid. 

Disculpeu que les fotos no són gaire bones però com que ara ja no ho puc repetir, ens hem de conformar amb aquestes, és el que hi ha! Ja veieu que ens vam emocionar i vam fer motllo del tors sencer. De fet, ens vam emocionar tant, principalment jo, ho reconec, que vam fer motllos 3 nits seguides i ara tinc un total de 6 motllos de la meva panxa d'embarassada de la Laia! En vam fer de només la panxa, panxa i pit, panxa, pit i una espatlla, ... Us prometo que no hi ha dos motlles iguals i és que la forma de la panxa, essent aparentment la mateixa, canvia depenent del moment del dia, de com està col·locat el nadó,etc.
Us animeu a fer-vos la vostra panxa de guix? Ensenyeu-me-la si ho feu!
Tinc dos posts més a punt per ensenyar-vos que en vaig fer dels motllos, us els reservo pels pròxims diumenges. Podreu esperar? Digueu-me que si vaaaaaaa!
Una abraçada,
Carla

Reflexions sobre "l'adaptació"

No podem obviar el fet que vivim en un país on les mares tenen una baixa per maternitat de 16 setmanes, això ja és un clar indicatiu que el benestar dels nadons/infants i les seves famílies no és ben bé l'objectiu principal del govern. Que una mare hagi de buscar amb qui deixar el seu nadó de 3 mesos i mig perquè ella s'ha de reincorporar a la feina ho trobo vergonyós. Aquí no es mira per l'infant, ni per la dona ni per les famílies ni per la societat, ni present ni futura. Mentre no es reconegui la importància que té la infància com a etapa vital i se segueixi tenint com a únic objectiu la productivitat del sistema no ens podem queixar de com ens va.
Ara bé i dit això, anem al tema del qual us volia parlar avui. La majoria de les famílies; les que més o menys s'ho han anat combinant amb avis, àvies, cangurs, mitges jornades, excedències, etc. i les que han hagut de portar els nens a les llars d'infants des de les 16 setmanes; arriben als 3 anys de la criatura i aquesta comença a l'escola dels grans.
De fet l'escolarització no és obligatòria fins als 6 però si ja resulta complicat estar amb els nens els primers anys de vida quan arriben als 3 anys la gran majoria comencen l'escola si o sí. I hagin estat a casa fins llavors o ja hagin estat a una llar d'infants, comencen amb el que popularment s'anomena "adaptació".
El 15 de setembre l'inici del curs escolar és notícia i sempre hi ha imatges d'entrades a l'escola, de pares acomiadant-se i de nens plorant. I aquí és on pregunto: com entenem un procés d'adaptació? Que el primer dia ploren i, a poc a poc, ja van deixant de fer-ho? He sentit dir a molta gent: "És el que hi ha, després s'hi acostumen".
Doncs el cas és que aquesta no és l'única opció, hi ha llocs on "l'adaptació" es fa d'una altra manera i ho vull compartir amb vosaltres perquè el dubte que em sorgeix és, si en una escola pública com la nostra es fa diferent, perquè no es fa a tot arreu? A les escoles i, evidentment a les llars d'infants on els "usuaris" són encara més petits! Qui no ho vol fer d'una altra manera: els equips de mestres, els pares, els nens???
Quan buscàvem escola aquest era un tema que ens preocupava i que consti que el nostre entorn més proper segueix sense entendre-ho massa; com que tots hem passat per aquí i al final tots hi hem anat contents a l'escola, a la llar, .... . A la reunió de principi de curs ens parlen de l'acompanyament, que no adaptació, i resumint seria: els pares acompanyen a l'infant durant l'horari escolar fins que aquest està preparat per a quedar-se allà sol. És a dir, ha establert un vincle mínim amb qui serà el seu adult de referència i se sent prou segur per a afrontar l'estona que estigui allà. No és obligatori fer acompanyament però sí que és altament recomanable. 
Poder fer un acompanyament així era el que volíem, quadra amb la nostra idea d'infància, intentar no forçar processos i respectar ritmes tant com es pugui. 
A mi, personalment, em sembla un regal pels nens i les seves famílies i em sembla un repte per les mestres i l'escola. Començar un curs amb 25 famílies que, en la majoria de casos, no coneixes i acollir el primer dia 25 nens amb els seus 25 acompanyants corresponents que observaran cada un dels teus moviments i cada una de les teves paraules! Jo trobo que ha de ser difícil, no? Tot i això també penso que quan s'acaben els acompanyaments es queden amb un grup de nens tranquils en lloc de quedar-se amb 25 nens plorant que, siguem realistes, és una situació estressant i diria que es fa impossible poder-los acompanyar a cada un com cal. (El tema de ràtios dóna per una altra entrada sencera...)
A casa, ja hem viscut dos acompanyaments a "l'escola dels grans"; abans ja n'havíem fet quan vam buscar espais on deixar-los als matins (en aquesta entrada hi ha un breu resum del tema). El Bernat va començar a l'escola amb quatre anys i l'Aran amb tres, en ambdós casos vam trigar més o menys tres setmanes en completar el procés d'acompanyament.
Hi haurà qui digui que nosaltres tenim la sort de poder-ho fer, jo sempre dic que totes les opcions impliquen renúncies i que nosaltres també n'hem fet. Però us puc dir que hi ha pares que es guarden dies de vacances per poder fer un mínim d'acompanyament, altres que es demanen un permís sense sou o fan canvis de torn a la feina, nens a qui els han acompanyat avis, tiets o altres persones properes a ells. I quan això no ha estat possible, les mestres poden acompanyar aquell infant que no té allà cap altre adult perquè els altres "no la necessiten" encara. No us sembla un bon pla?
L'acompanyament no vol dir anar a escola i posar-te a jugar amb el teu fill, no, no és això. Tu acompanyes pel que pugui sorgir però et situes fora de la zona de joc, assegut i en silenci, intentant "ocupar poc espai" i ets allà pel que l'infant necessiti, confiant en ell i les seves capacitats, oferint-li seguretat. La majoria exploren l'espai tranquil·lament, juguen, vénen a ensenyar-te coses, miren els altres companys, a estones vénen a seure a la teva falda i observen el que passa al seu voltant. A poc a poc accepten que l'adult que l'acompanya es situï en un altre espai dins l'escola, potser al passadís o al jardí i ells també comencen a explorar altres espais a part del de referència, van coneixent la seva mestra, els seus companys i els rituals del seu dia a dia. Un dia surts a mig matí i tornes al migdia, potser els pròxims dies només l'acompanyes a l'estona del menjador i finalment arriba el dia en què acomiades el teu petit/a a les 9 i el reculls a les 4 sense llàgrimes, ell/a es queda feliç a l'escola i tu marxes tranquil sabent-ho. 
En el temps que ha durat l'acompanyament no només ha crescut la confiança de l'infant cap al nou entorn, pels pares també són uns dies d'aprenentatge, d'apropament a l'escola i a les mestres que acompanyaran el seu fill/a quan ells no hi siguin. Les veus treballar, parlar amb els nens, resoldre situacions de conflicte, consolar infants que ploren, ...i sents com la teva confiança cap a elles també creix.
Sé que molts de vosaltres viureu "adaptacions" diferents a aquestes que us explico avui i pot ser que sorgeixin els plors, la tristesa, l'enfadament,... només us puc dir que deixeu que surti, que valideu aquests sentiments, que sentin que els escolteu i els enteneu, que els expresseu els vostres, que els recordeu que els tornareu a buscar, que les mestres els cuidaran i que us acomiadeu sempre. I que si us ressona el que us he explicat ho compartiu i lluiteu per canviar les coses, que sempre s'hagi fet així no vol dir que no hi hagi altres maneres de fer les coses.
I fins aquí l'entrada d'avui, una mica més llarga i densa que les habituals però el tema dóna de si! Mil gràcies per haver llegit fins aquí!!
Vosaltres, que en penseu? Com viviu els principis de curs? I els vostres nens? 
Una abraçada, 
Carla

Crayon Rocks per celebrar mig any de bloc!

Avui fa 6 mesos que vaig obrir el bloc, avui la Laia fa 1 any i mig, sis mesos que, com tots últimament a aquesta casa, han passat volaaaaant! En aquest mig any he conegut molta gent nova gràcies al bloc, a instagram, a facebook,... gent amb interessos comuns, que comenten les publicacions, que fan "m'agrada" a les fotos, que m'encarreguen coses, que acompanyen el camí ni que sigui virtualment (i n'hi ha amb qui ens desvirtualitzem i tot!), a tots plegats us vull agrair que estigueu aquí així que avui teniu una sorpresa al final d'aquesta entrada!
Per trencar una mica amb la temàtica vacances, la d'avui va de l'última adquisició de material de dibuix per casa. Fa un parell de mesos que vaig descobrir gràcies a Didacmania les Crayon Rocks, unes ceres eco-friendly, fetes a base d'oli de soja en lloc de derivats del petroli i acolorides amb pigments naturals. Amb una varietat de colors xulíssima i una presentació cuidada em va faltar temps per presentar-les a casa i deixar-les provar als petits.

La forma que tenen fan que s'adaptin molt bé als dits dels petits i tenen un aire a les ceres utilitzades en l'educació Waldorf. Els colors són bonics i el tacte molt agradable. Com que són petites no estan recomanades per a nens menors de 3 anys per perill d'ennuegament i si els les deixem es recomana que les facin servir sota supervisió d'un adult. Us he de dir que a la Laia li agraden molt, les toca i remena atenta a les sensacions que n'obté, les rasca amb les ungles sorprenent-se dels colors que li deixen i, evidentment, pinta gargots i més gargots!
I..... ara ve la sorpresa: us ve de gust provar-les? La Raquel de Didacmania, que és un encant, em va oferir un pack de 16 Crayon Rocks per a sortejar i, com que a casa han agradat tant, em va semblar molt bona idea! Així que posem el sorteig en marxa i aprofitem per celebrar 6 mesos de bloc, us sembla bé?
Per participar us demanem una "acció social" i que ens deixeu un comentari aquí al bloc dient qui sou i a través de quina opció heu participat que així no ens fem un embolic i us ubiquem, d'acord?

OPCIÓ 1 via FACEBOOK:
Ser seguidor de Planeta Babetes i de Didacmanía, compartir públicament en el vostre perfil el post que anuncia aquesta entrada.

OPCIÓ 2 via INSTAGRAM:
Ser seguidor de @planetbabetes i @didacmania i compartir la foto amb el hastag #sorteigcrayonrocks. Recordeu que aquí, si el vostre perfil no és públic, no podem veure la vostra participació!

No oblideu deixar-nos un comentari perquè sapiguem qui sou i després us puguem contactar!
El sorteig estarà obert fins el 5 de setembre i anunciarem el guanyador el dilluns dia 8 de setembre a través de les nostres xarxes socials.

Animeu-vos a participar i sort!
Una abraçada,
Carla

#estiualamuntanya vol.II Camping Pla de Barres

El que us deia, aquest estiu la nostra acampada particular ha estat al Pla de Barres, és un camping municipal situat sota el Llac de les Bulloses (Lac des Bouillouses), a 3km del poble de Mont-Louis, al bell mig del bosc i en un entorn immillorable.

Caminant dos minuts des de la nostra caravana ja creuàvem el Tet, és EL riu, tranquil i ample convida a posar-hi els peus i fer-hi un capbussó quan la calor apreta. Hi ha un camí que va a tocar de l'aigua i que és ideal per fer passejades buscant un racó on banyar-se i berenar.

Us he dit ja, que aquest camping és municipal, oi? Com en tots els que hem anat fins ara, això vol dir serveis mínims però tot molt correcte. O sigui, res de mini-clubs ni pistes de tennis però si unes parcel·les amples i uns lavabos nets i cuidats. Les tarifes són molt econòmiques i tenint França tan a prop us recomano fer-hi una escapada sense dubtar ni un moment. Perquè us en feu una idea ràpida, nosaltres que som cinc amb cotxe i caravana pagàvem 22€/dia en plena temporada alta!

El que ens agrada també d'aquest tipus de càmpings, és que la gent que hi sol anar és amant de la muntanya i el fa servir de camp base per fer excursions, així que durant el dia hi ha poc moviment i a la nit, a partir de les 10 ja no s'hi sent ni una mosca. O sigui que tens tranquil·litat assegurada si un dia et quedes per "casa" amb els nens que també està bé fer "pànxing" de tant en tant, no?
Al proper lliurament de l' #estiualamuntanya us explico una excursió xulíssima i apte per a tots els públics!
Una abraçada,
Carla

Resultat sorteig SMLM14 i el meu aniversari

Fa uns dies va ser el meu aniversari, 35 estius fa que volto per aquí!!
Per celebrar-lo, perquè estic la mar de feliç i aprofitant que la primera setmana d'agost es celebra la Setmana Mundial de la Lactancia Materna (a gran part del món, a altres llocs, com a Espanya ho celebrem a l'octubre), vaig proposar un sorteig a la nostra pàgina de facebook i a instagram.
Ahir a mitjanit es va acabar el plaç per participar i aquest matí he fet el sorteig via Sortea2.

Les participants han estat:

Àfrica-Lluc // Bego-PolMireiaEmma // Diana-Marco // Núria-Berta // Núria-Leo // Sandra-Bruc

Maria-JanaNit // Gemma-ZoeLena // Laia-Pep // Maria-Candela // Roser-Iu // Silvia-Max 
Elisabet-Santiago // @tania_duendita // @dambboho // @prettylinen // @mireia_cabanillas

@alpema81 // @mingurriadas 

I la guanyadora ha resultat ser:
@tania_duendita
Aquí podeu veure les fotos que s'han compartit a facebook, a instagram les trobareu sota el hastag #planetailactancia.
Enhorabona Tània i gràcies a totes per participar!
Una abraçada,
Carla

Guixos gegants i un bon tros d'asfalt

Si un dia d'aquests s'ennuvola o teniu a prop una ombra en una plaça asfaltada o un carrer poc transitat (als pobles d'estiueig això potser és més fàcil que a les grans ciutats), agafeu els nens i un grapat de guixos grans i animeu-vos a inventar escenes i personatges!

Ja aviso que les fotos no són massa bones però us serviràn per fer-vos una idea....

Que us sembla? Us animareu? Ensenyeu-me les vostres creacions si ho feu!
Una abraçada,
Carla

#estiualamuntanya Vol.I

Acabem de tornar de 10 dies vivint en plena natura i estem tots enyorats, el retorn ha sigut "durillo", el Joan de guàrdia i jo de marató de rentadores amb tres nens acalorats i un pèl avorrits.
Abans d'aquests 10 dies en vam estar un bon grapat a la platja o sigui que gairebé no hem parat per casa des que va acabar el curs escolar. I us ho confesso, hem estat taaaaaan bé!!
Han sigut unes grans vacances i és que, poc a poc n'anem aprenent! Tant el Joan com jo som uns culs inquiets i per vacances sempre fèiem mil plans; quan només teníem el Bernat anàvem fent prou bé. L'estiu que va néixer no tenia ni un mes i mig que vam marxar a passar uns dies a Camprodon...

Un any després vam anar uns dies a la Cerdanya (oh, la meva estimada Cerdanya!) i vam fer el Puigpedrós (2914m), vam pujar a Prat de Cadí, a l'Estany del Viver,...

L'any següent embarassadíssima de l'Aran i ja amb caravana encara vam pujar cap a les faldes de l'Aneto i vam gaudir moltíssim.

Però quan va tornar a arribar l'estiu l'Aran tenia gairebé 1 any i el Bernat 3 i no sé pas que els passava però ens vam estavellar de ple amb les vacances. Ens van sortir tots els plans al revés i vam veure clar que havíem de canviar de rumb.
A partir de llavors les acampades familiars envoltats de nens on no hi ha cap pressa ni cap objectiu concret més enllà de conviure amb la natura i passar-ho bé tots plegats han sigut el "planazo" de l'estiu, el CIMIP ha passat a ser part dels nostres estius i us en parlaré en algun post segur!
Aquest any per qüestions d'agenda no tenim massa clar que hi puguem anar però no volíem perdre els dies de muntanya així que ens n'hi hem anat tots sols. Això si, sense cap pretensió muntanyenca, i l'hem clavat!! De fet, estàvem tan bé tots que havíem de tornar abans i ho vam allargar quatre dies més. Com que explicar-vos-ho tot en un sol post quedaria molt llarg us ho explicaré per parts. Fins aquí la introducció.
I vosaltres? Ja esteu de vacances? Quins plans teniu?
Una abraçada,
Carla

100 Happy Days

Avui és el dia!! 
He acabat el repte #100happydays sense saltar-me ni un sol dia, trobant cada dia quelcom positiu i fent-ne una foto per recordar-ho.
Quan em vaig proposar fer-ho i vaig començar recordo pensar que 100 dies eren més de tres mesos i que em plantaria a l'estiu, llavors em quedava molt lluny! Al llarg d'aquestes setmanes, de tant en tant anava mirant quants dies portava però últimament ja no, tenia tan interioritzat el fet de buscar el moment/s feliç del dia que ja no pensava en el repte. És curiós que, fins i tot en dies dolents el fet d'haver de trobar quelcom que em fes feliç m'ha ajudat a mantenir un estat d'ànim més positiu, cosa que en aquests dies més grisos es fa més difícil, o no? 
Un exercici tan visual com aquest ajuda a adonar-te que tenim moltes coses a agraïr, és una cosa de la que en sóc molt conscient i de la que intento que els nens també en siguin conscients; som uns afortunats en molts sentits, és important tenir-ho present cada dia i ser agraïts!!
Fa una setmana, de cop, em vaig il.luminar, si ja dec estar a punt d'acabar!!! Vaig consultar el hastag que em vaig crear a instagram (#planetababetes100happydays) i si, només em quedava una setmana!!! I aquests 7 dies, com els altres 93, han passat volant!
Us deixo amb un resum del que han estat aquests 100 dies:

Els que em seguiu a instagram podeu consultar el hastag per veure les 100 fotos, 100 moments feliços, a veure que us semblen!

I vosaltres, us animeu amb el repte? Aquí teniu tota la informació, si ho feu digueu-m'ho que us aniré seguint!

Una abraçada,

Carla

Dimecres Mut - Gairebé no sabem ni el dia que és!

Dimecres Mut" - "Miércoles Mudo" és un blog hop que va iniciar Maybelline de Naturalmente mama i participar és molt fàcil. Només has de publicar els dimecres una foto (s) sense escriure res per a explicar-la, d'aquí ve lo de "mut". Després no oblidis enllaçar al linky que pots trobar aquí i deixar un comentari a cada blog que visitis. Per saber com va néixer el "Dimecres Mut" i les seves normes pots llegir-ho aquí.

"Miércoles Mudo” es un carnaval de blogs o blog hop iniciado por Maybelline de  Naturalmente mama y participar es muy fácil, solo debes publicar los miércoles una foto (s) sin escribir nada para explicarla (s) (de ahí viene lo mudo). Luego no olvides enlazar en el linky que está  aquí  y dejar un comentario en cada uno de los blogs que decidas visitar. Para conocer como nació el Miércoles mudo y sus reglas, puedes hacer click aquí.

D'una revetlla que hagués pogut acabar fatal...

Jo no vaig anar de revetlla i dic jo però hauria de dir els nens i jo; el Joan va treballar la nit de Sant Joan així que sola amb tots tres no em vaig atrevir a anar enlloc. Oferiments no me'n van faltar (des d'aquí gràcies a tots els que em van fer alguna proposta) però a vegades però més val no complicar-se la vida.

El post d'avui però, no és per parlar de meva revetlla, és per parlar de la del Joan. La guàrdia va ser molt moguda, com totes les nits de Sant Joan a la ciutat de Barcelona, molts focs de contenidor, matolls, papereres,... A les cinc del matí encara no havien parat ni un moment, ni dormit, evidentment. Ell i quatre companys més anàven cap a un altre servei quan un cotxe es va endur el camió de bombers per davant. Per sort, i gràcies a qui sigui que ens cuida a tots plegats, ningú es va fer mal. El cotxe en qüestió era un Hammer. A causa de l'impacte el tanc lleuger es va desplaçar un grapat de metres fins xocar amb una newjersey (mitjanera de formigó) i la va partir pel mig. S'haguessin pogut fer molt mal!

El Joan va arribar a casa esgotat després la guàrdia i a la meva pregunta de com li havia anat la nit em respon explicant-me les sortides i afegeix "- I hem tingut un accident amb el camió -". I m'ho deixa anar així, sense més, entre ell que és "l'home tranquil" i jo, que estic mig clapada, trigo a reaccionar. Quan m'ho explica bé i m'ensenya les fotos és quan sóc conscient que és un miracle que ningú hagi pres mal. 

I ara que han passat un parell de dies i he anat païnt el nus a l'estómac que se m'va fer al pensar com ens hagués pogut canviar la vida en 1 segon, he decidit escriure aquest post.

Molta gent pensa que la feina dels bombers és un xollo, bàsicament perquè treballen un dia 24 hores i descansen 3-4 dies. O sigui que, fent números simples, treballen entre 6 i 9 dies al mes quan la majoria dels mortals treballen 20 dies al mes. 

Ara els bombers de la Generalitat estan de vaga (que no els de Barcelona, que ja van lluitar per les seves reivindicacions fa un temps) i molta gent els critica; des del meu punt de vista, ho fan a la lleugera perquè de la feina dels bombers només se'n veu això: l'horari tan collonut que tenen.

Doncs des d'aquí us puc dir que si, que tenen aquest horari però que la mitjana anual surt a 42h setmanals i que en el seu calendari no existeixen els diumenges ni el dia de Nadal ni l'aniversari del teu fill; que si, que si no hi ha sortides fan vida al parc i poden estar al gimnàs o mirar la tele però que estan allà disponibles i que si hi ha feina es passen les nits en blanc; que si, que s'ho passen bé a la feina però que se la juguen cada dia, per tu, per mi i per qui els necessiti; i que no ho fan precisament per una fortuna de sou. 

I també us puc dir que tots han passat una oposició per aconseguir aquesta feina, una oposició pública i oberta a tothom.
Qui s'anima a presentar-se a la propera? Mentre us ho rumieu  (aquí m'incloc, que els que em coneixeu ja sabeu que és un tema que tinc pendent...), jo me n'aniré a dormir amb el meu bomber preferit i seguiré donant les gràcies perquè per sort aquesta revetlla va acabar bé i tot ha quedat en un ensurt. 

Una abraçada,

Carla

Superjornadas para mini emprendedores #sjme

Són les 10 del vespre passades, estic rebentada però no me'n vull anar a domir sense escriure sobre el que, per a mi, ha estat un dia senzillament immillorable!
La setmana ha estat esgotadora però esperava el dia d'avui amb moltes ganes i no m'ha decepcionat gens gens gens, més aviat us puc dir que ha superat les meves expectatives de llaaaaaaarg....
He passat el dia a Barcelona assitint a les Superjornadas para mini emprendedores organitzades per l`Èlia de Superyuppies i la Gemma de My event concept.
S'han celebrat al Valkiria Hub Space que és un espai xulíssim al barri del Poblenou ( Crec que un altre dia us en parlaré millor perquè he descobert que tenen una proposta de Co-working // Co-baby que l'he trobat molt interessant!)
Al que anàvem, he arribat un pèl justa perquè he hagut d'esperar que el Joan arribés de guàrdia i féssim traspàs de criatures; abans de seguir amb la crònica de la jornada, li he de dir una cosa "- Carinyo, mil gràcies per fer possible dies com el d'avui, per ser un súper pare i un súper marit, i ajudar-me a perseguir somnis! (I a fer-los realitat que per això tenim tres fills!). Sé que ho saps però t'ho dic: t'estimo, moooolt!"
Dit això..... segueixo; l'espai estava decorat pensant cada detall, floretes, caixes, garlandes de boles de colors,... preciós vaja! Us poso algunes fotos perquè us en feu una idea, segur que quan la Laia Ylla (súper fotògrafa oficial de les jornades) publiqui les seves faran més justícia a tot plegat.

Totes, absolutament totes, les xerrades m'han agradat molt. Al matí han aconseguit que temes tan feixucs com són la fiscalitat es féssin amens de la mà d' Anna Costa i Eva Pereira; a més ho han compaginat amb un workshop que m'ha permès conèixer un munt de gent maca i amb la que estic segura que seguirem en contacte! 
Hem fet un petit descans per esmorzar i us puc certificar que tot el que ha preparat Florentine Bake Shop era deliciós!! (Per anar bé demà hauria de sortir a córrer i compensar la ingesta de dolços d'avui :-) )
Amb el cafè amb llet i el regust dolç hem gaudit de la presentació de Binocular studio sobre com crear una marca que enamori. Genial l'estructura de la xerrada, els exemples, el resum.... Jo ja tinc nom i logo tant pel Planeta Babetes com per Sweetopia Bcn (els dos per gentilesa de Malala Boo) però estic segura que podré aplicar coses de les que han parlat aquesta parella fantàstica. Des d'aquí els meus millors desitjos per ells!
El dinar ens l'ha preparat Somewherecafe i estava tot boníssim, de fet hi havia tant menjar en cada menú que la meitat me l'acabo de menjar per sopar! Nois, en sabeu molt! 
La tarda ha començat amb la Is, tota una experta en blogging que la podeu trobar darrera de Mama quiero ser blogger, La 5th con Bleecker st i Travels and Co. La Is és autèntica, tal com la llegiu és ella. En sap un munt i està disposada a compartir-ho la qual cosa és d'agraïr i molt! M'ha agradat conèixer-la en persona i xerrar-hi una estona. El mateix puc dir de l'Anna de Facil y sencillo, un encant de persona que sap transmetre com fer millors fotos sense ser una súper experta ni tenir un súper equip, uns quants "corchopans", bona llum i una mica de gràcia poden fer-te millorar molt! Jo ho intento, com ho veieu?



La Marina Sala, autora del llibre Detras del mostrador ens ha explicat de manera molt gràfica les diferents opcions que tenim si volem muntar una botiga on-line. Ha anat per feina i ens ha donat una grapat d'informació en tan sols una hora! El tancament de la jornada ha vingut de la mà de la coach Montse Pujada que ens ha portat una maleta plena de súperpoders i ens ha proposat un exercici vivencial que ha estat brutal!  No us l'explico aquí que segur que hi haurà imatges al vídeo que es farà de les #sjme i una imatge val més que mil paraules (i amb la música de fons ja ni us explico). Només us avanço que ha estat el punt més emotiu de la jornada i que a més d'una li ha caigut la llàgrima (servidora s'inclou en el grup de les que s'emocionen i ploren amb relativa facilitat, els qui em coneixeu ja ho sabeu,oi?).

Només hem queda felicitar l'Èlia i la Gemma per l'organització exquisita, per l'espai, la decoració, la puntualitat, tot! Són dues persones encantadores, amb l'Èlia ens havíem intercanviat molts mails i ja em queia bé, avui només em podia caure millor! 
A totes les ponents gràcies per explicar-nos tan en tant poc temps, per ser persones properes i reals, per animar-nos a totes en això d'emprendre i per fer possible un gran dia com el d'avui.
Gràcies també a tots els col.laboradors que ens han deixat un obsequi a la caixa de benvinguda, aquets detalls sempre fan il.lusió! Aquí els podeu veure tots.
Jo ja em despedeixo per avui, que de fet, ja estem a diumenge i, vosaltres, ara que us ho he explicat, no us hagués agradat ser-hi? A l'octubre repeteixen!!
Una abraçada,
Carla
PD: Neus m'ha fet molta il.lusió compartir la tarda amb tu, adrenalina i llàgrimes incloses!

Edito per afegir un trosset que m'ha suggerit la Montse Pujada i que trobo molt encertat:
"I el més espectacular del dia, les participants i el participant de les jornades que s'han implicat i han donat el seu 100% perquè tot fos possible! Gràcies!!"