De petita tenia molts més amics que amigues, m’agradava fer tot allò que es considerava “de nen”, em deien que vestia com un xicotot i quan em va venir la regla vaig tenir un disgust de mort. Us juro que no li trobava la gràcia per enlloc.
A poc a poc vaig anar fent les paus amb el meu gènere i la maternitat em va reconciliar del tot. La màgia absoluta de gestar, parir i alletar una criatura. I va ser aquest alletar i el fet que el meu pit fes a la perfecció la seva funció, que em va reconciliar també amb una part del meu cos de la que no em sentia gens orgullosa. Avui a Barcelona 30.000 dones hem “corregut” la Cursa de la Dona per lluitar contra el càncer de pit. Totes de rosa, rialleres, fortes, juntes, úniques... mares, filles, germanes, amigues...
Ara ja fa anys que l’energia femenina em sembla increïble, capaç de moure muntanyes, que ser dona m’omple d’orgull i m’encanta acompanyar-les i sentir-me acompanyada.
De fet, estic bastant segura que un món en femení funcionaria bastant millor però.... mentre això no arriba que visquin els dies com el d’avui 💕💕💕💕
