Calendari d'advent, més val tard que mai!

La meva darrera entrada era una mica fosca i tenia ganes de tornar a escriure amb quelcom més alegre així que avui torno a ser aquí!
I el tema del dia és.... el calendari d'advent!
Us situo, a casa anem de tard, ens passa sovint i en termes generals, és com si ens resistíssim a creure que les hores tenen 60 minuts. El Joan diria que el problema és principalment meu i té una part de raó, tinc tendència a creure que el temps és elàstic. Per això l'any passat, al calendari de paret, el dia 1 de novembre hi deia: "Preparar kits calendari d'advent". Kits, imagineu-vos, que l'any passat tenia tantes idees que vaig pensar que podria preparar kits!! Ha ha ha ha... La realitat era que estàvem a dia 2 de desembre i els meus fills em van dir: "- Creus que aquest vespre quan dormim trobaràs el moment per fer el calendari d'advent? -", sense pressa ni pressió eh, m'ho deien així tots tranquils. Els vaig prometre que m'hi posaria aviat. Vaig estar rumiant com fer-lo, totes les idees que tenia requerien massa temps i d'això ja anava justa, de cop vaig il·luminar-me!! L'endemà que era un d'aquells dies "sola amb els meus tres" vam anar a recollir fulles amb la Laia i esgarrapant moments vaig aconseguir muntar el calendari perquè els petits el trobessin muntat al tornar d'escola.

Cada pinça aguantava la fulla i un paperet on hi trobaven escrita la sorpresa del dia. L'any anterior que, de fet, va ser el primer any que vam posar calendari d'advent, cada matí s'hi trobaven un trosset petit de xocolata o un "Lacasito" o una galeta casolana... L'any passat s'hi van anar trobant una mica de tot; rodolins bonics per començar el dia amb un somriure, petites accions a fer (dir una cosa bona del teu germà, regalar una abraçada a algú que veiem trist, ajudar a un company d'escola amb alguna cosa que li costi,...), plans poc usuals com un vespre de pizza i dibuixos animats quan no és divendres o una sortida al teatre, i, de tant en tant també una sorpresa dolça que havien de trobar per casa.
I és que crec que el calendari, entès com a dies que ens preparen per a Nadal, ens ha de servir per valorar totes aquelles petites coses que tenim, per donar importància a coses que fem en família o per retrobar moments junts fent alguna cosa que no fem sovint, etc.
Va ser una cosa que la vam haver d'explicar als nens perquè el Bernat sobretot volia seguir amb el calendari com l'any anterior!! I l'entenc eh! Que a mi també m'encanta la xocolata! Però d'alguna manera els volem transmetre que el Nadal (més enllà de la història religiosa que hi ha darrere, que també la coneixen) és època d'estar en família, d'estar agraïts per tot el que tenim, de compartir amb els altres, ... i de fer-se i rebre regals també, però que no només és això, sabeu que vull dir, oi?
En fi, espero que el nostre calendari us agradi i, si encara no heu fet el d'aquest any penseu que mai és tard! Jo encara no l'he ni començat!!!
Una abraçada,
Carla

Quan sembla que et quedes sense paraules...

Porto unes setmanes emocionalment intenses. Llavors atempten a Paris i em toca. És la meva ciutat preferida, quan hi vaig anar per primera vegada amb 19 anys va ser com si ja hi hagués estat abans. Un parell d'anys més tard hi vaig viure mig any i va ser de les millors experiències de la meva vida, hi tinc amics i molts records. A casa només tinc un parell de fotos que no siguin familiars, aquesta n'és una, la vaig fer quan vivía allà amb una pentax antiga del meu pare i sempre la tinc a la vista. El dia dels atemptats me'n vaig anar a a dormir amb el cor encongit i un nus a la gola. 

I llavors van passant els dies i connecto amb la por de sentir que podríem ser nosaltres, que podria ser Barcelona o Madrid o Londres.... I les xarxes es fan ressò de tants altres conflictes armats que hi ha al món. I no és que totes les víctimes d'aquestes altres guerres no m'importin perquè no són del "primer món". És que si connecto amb tot això, si torno a mirar les notícies i llegir els diaris, tot això no m'hi cap. Tanta desgràcia junta m'entristeix tant i em fa sentir tan impotent que escullo centrar-me en el que puc fer jo, aquí i ara. I sento que no puc pas fer gran cosa més que educar e els nostres tres en la cultura de la no-violència, del respecte, cap a un mateix i cap a l'altre, que tinguin molt clar que la llibertat d'un acaba on comença la de l'altre.... I això, que pot semblar tan poca cosa és a la vegada una feinada de por... En això estem i vull pensar que ho estem fent bé. Suposo que el temps dirà.
Jo avui no tinc el dia, ha sigut un dia d'aquells plens de gotes que fan vessar el got però tenia ganes d'escriure-ho, de passar al paper el que em passa pel cap. Segur que demà estic millor.Un cop més, gràcies a tots els que aneu passant per aquí, els que ens seguiu per facebook o per instagram, els que us vaig cada dia o només dos cops l'any. Gràcies, un cop més, gràcies!
Una abraçada,
Carla