Hi ha dies en que tot s'ajunta i reps notícies tristes, notícies que preocupen, notícies que no molen.... i llavors surts a sopar amb les amigues i rieu i ploreu i arregleu el món juntes.
I n'hi ha una que diu que tots els "problemes" es solucionen quan n'apareix un de debò, i té tota la raó.
I una altra, amb una panxa de 41 setmanes i "l'amenaça" d'una inducció i/o cesària perquè el nen ve gros i ja estem a 41; treu que està acollonida del part, del dolor, de si li fan una epsio... i parlem i parlem i fem hipòtesis i arribem a la conclusió que tot estarà bé.
Per totes.
I ens llevem avui a les 7 del matí amb un missatge que diu: "Estic de 3 cm a l'hospital. He trencat aigües. Ja podeu encendre les espelmes..." i a les 10 un altre "Ja el tinc aquí. Tot ha anat bé! 2,900kg" amb una foto d'un bebé amb els ulls més oberts que he vist mai.
I llavors, encara que sigui per whats, tornem a riure i a plorar i a emocionar-nos juntes.
I jo em meravello, una vegada més, del poder de les paraules, de les emocions, de les amigues, de les dones!
Una abraçada enorme a totes!
Carla
Carla
