Infància confinada i "todo bien oiga..."

Fa dies que dono voltes al tema i em costa trobar-hi les paraules. Durant el dia no tinc massa temps per pensar amb claredat i ordenar les idees i és quan poso el cap al coixí que em ve tot. Llavors trigo la vida a adormir-me.... en fi..., a veure si me'n surto.

Portem ja quinze dies tancats a casa i va per molt llarg, cosa que ja podíem intuir i potser ens resistíem a creure però que a hores d'ara crec que ja tots tenim assumit.

No sé a vosaltres però quan va començar el confinament a mi em van arribar dos missatges per totes bandes. Els dos suposadament destinats a fer-nos la vida més fàcil als que tenim criatures: sobretot calen rutines i que tinguin clar que això no són vacances.

Súper important! Que no es pensin que són vacances perquè clar... els pares han de teletreballar! S'ha de seguir portant el ritme!!! (Això si no has de seguir anant a treballar fora de casa o si no t'has quedat sense feina, que tela amb el panorama...)
I clar, si els pares han de treballar com si fossin a la feina, els nens fan nosa perquè, poc o molt, si tenen els pares a prop, els reclamen. Noooormal! I com ho solucionem això? Classes per internet (mails, hangouts, zooms,...), deures i que segueixin amb el curs no sigui que el perdin.

Vaaaaa, en serio? Davant d'aquesta situació d'absoluta excepcionalitat, mai viscuda per cap de nosaltres, el que ens amoïna com a societat és que no perdin el curs? Què pretenem, que sembli que tot és normal quan precisament tota normalitat se n'ha anat a regar? O el que amoïna és que hàgim pagat la quota de l'extraescolar d'anglès o de l'escola (pública, concertada o privada) i ara els mestres no estiguin treballant? O són les escoles que pateixen, sobretot les concertades i privades, que si no envien continguts els pares deixin de pagar? Per qui o per què ens estem preocupant? Pels nens? Per les famílies que no estiguin acostumades a passar tantes hores amb els fills, i menys a casa, i necessitin tenir-los ocupats amb obligacions escolars? On posem la mirada?

Això sense mencionar que, igual que tota l'oferta d'entreteniment sorgida arrel del confinament, seguir portant el ritme del curs "on-line" implica passar hores i hores asseguts davant d'una pantalla. I no ens oblidem que si en un dia normal dels de sempre, ja hi ha molts nens i nenes que no es mouen gaire, ara no poden ni sortir al carrer!

I després, van circulant vídeos preciosos amb un poema de fa no sé quants anys que diu que la gent va trobar el moment de parar i de llegir i de no sé quantes coses més; que és el moment de mirar cap endins, etc.

Doncs mira, ja us ho dic, jo no trobo temps per massa més que per la casa, pels meus tres i per no ofuscar-me quan em llevo en un dia gris. I les rutines... a qui li funcionin que les faci servir i a qui, com jo, li causin més estrès que una altra cosa, us diré un secret, no passa res!!!
La vida, encara que sigui confinada, ja en té de rutines. El dia a dia ja té un mínim d'horaris, marcats pels àpats principalment i sempre els podem puntualitzar! Però dic jo que potser en un moment com el que estem vivint no cal fer un horari com el de l'escola, amb hora del pati i tot! Que els he vist, eh!!

Personalment, si a sobre d'estar tots a casa intentant compaginar-ho tot, he de dur un horari pels nens i fer que el compleixin em moro. Jo i ells. I sento que vendre la moto que això és el que els hi convé als nens és posar pressió extra als pares, que prou en tenen aquests dies.

Per si us ajuda us explico com funcionem a casa, si a la vostra us van súper bé els horaris i les rutines i sou tots feliços, llavors no cal que seguiu llegint :-)

Es pot mandrejar fins a les 9:30, normalment llegeixen al llit, i les 10:30 és l'hora límit per haver esmorzat i haver-se vestit. Hi ha qui a quarts de 9 està dempeus i qui aprofita al màxim.
Cada dia s'ha de passar l'aspiradora i tothom col·labora amb la gestió de la roba i neteja.
Després normalment s'ocupen amb algun projecte que tinguin entre mans, recomanació de l'escola o no. I això si, sempre flueix tot millor quan un dels dos està a prop i disponible per donar un cop de mà amb el que sigui.
A l'hora de dinar i sopar estem aprofitant per involucrar-los molt més en la cuina en si. Ells en tenen ganes i també és un espai d'aprenentatge genial. Llegir i escriure receptes, fer llistes de la compra, mesurar ingredients, fer anar ganivets i fogons... aprendre a cuinar!
En algun moment del dia ens movem TOTS: dansa, ioga, exercicis de tonificació... La qüestió és moure el cos i en aquest moment sí que molts dies tirem d'alguna classe de youtube o d'algun instagram live. Dutxes, sopar i tothom al llit a les 21 h pam amunt, pam avall.
Cada dia cau alguna videotrucada a la família i de tant en tant, es truquen amb els amics i amigues però, més enllà d'això, no ha pas augmentat l'ús de les pantalles i sobrevivim :-)

Jo treballo a la nit quan dormen o els demano estones curtes si tinc alguna reunió o videotrucada concertada i la resta del dia estic més o menys disponible. El pare de les criatures segueix fent les seves guàrdies i quan està a casa fem torns per repartir-nos entre estar ocupats en coses nostres i estar disponibles pels nens.

Tot aquest rotllo per dir que no em sembla just que els demanem que visquin aquests dies com si fossin normals o com si no fossin vacances. Són dies extraordinaris en tots els sentits, dies que recordarem i recordaran tota la vida que ens quedi per viure. Són dies de crisi, de personal sanitari lluitant incansables, de molta altra gent treballant perquè els que ens quedem a casa, perquè és tot el que podem fer, no ens falti res. Són dies de dols en solitari i d'aplaudiments a les 8 del vespre.
Són dies que són de tot menys normals i són dies estranys de c*llons.
Donem-los espai, temps i paraula. Són dies per aprendre moltes altres coses més enllà del currículum del curs on estiguin. Per valorar tot el que teníem i el que TENIM, per parlar d'empatia, de solidaritat, de voluntariat, de comunitat, del bé comú per sobre de l'individual. Permetem-los i permetem-nos un mal dia, unes ganes de no fer res o de plorar per tot.
Engresquem-nos amb ells a fer aquella manualitat que sempre està pendent, aprenem junts a pintar aquarel·la, llegim-los contes, mirem plegats un documental o una pel·lícula, reflexionem junts sobre el que està passant o com se senten amb tot l'enrenou, animem-los a escriure un diari d'aquest confinament...

I no ens oblidem que el dia confinats segueix tenint 24 h, que passen de pressa i que hem de mantenir les expectatives baixes. Que no sé vosaltres, però ja fa 15 dies que dura el #joemquedoacasa i jo encara no he endreçat l'habitació dels trastos, ni fet cap curs en línia, ni canviat tots els llençols ni parlat amb totes les meves amigues ni passejat per cap museu virtual... amb prou feina em poso al dia dels whats i he trigat dues setmanes a escriure-us això. :-).

No si, al final serà una sort que ens allarguin el confinament.

Una abraçada molt i molt gran,
Carla

#joactuo i no em poso més pressió de la necessària a sobre, ni a mi ni als meus fills :-)

Val la pena la "crianza con apego" ?

Avui al grup de lactància i criança de Moviment Nat una mare m'ha preguntat si valia la pena.
Si jo creia de debò que valia la pena l'esforç d'intentar criar la nostra canalla així. Si valia la pena donar-los el pit a demanda, agafar-los a coll, portejar-los, dormir amb ells, ... estar tan disponibles! Criar amb consciència, amb vincle, amb respecte... digues-li com vulguis...
"- I tant!-" li he dit.
Si no hi cregués molt fermament, no hi hauria invertit tanta energia els darrers dotze anys de la meva vida. Que es diuen de pressa, eh! Dotze anys, una dècada i dos anys més, 4.380 dies, 262.800 hores, ....

Dir que val "la pena" però, sòna malament, encara que sigui una frase dita, "la pena" té una connotació negativa, com de patiment. Prefereixo dir que posar consciència a la criança de les nostres filles i fills és una inversió. I que sí que la val; la inversió, l'esforç, el temps, l'amor, ... En tots els sentits i potser sense el 100% de garanties. Però si no ho fem així, com? A mi no se m'acut una altra manera de fer-ho.

Això no vol dir que no sigui cansat, que no suposi un esforç i una revisió bastant constant de la nostra manera de fer. I tinguem clar que, malgrat això, ens equivoquem, ens equivocarem i n'anirem aprenent.

També és lícit sentir que a vegades en tens prou, que necessites un descans de fer de mare o de pare, que et cal carregar piles i que, en algun moment, desitjaries no saber tantes coses, no haver llegit tant, no sentir tant i que tot et rellisqués una mica més. Allò de "la ignorància fa la felicitat", sabeu? Però no hi ha res a fer, és una mica com quan ja has pres consciència que s'ha de reciclar, que ja no pots llençar tota la brossa barrejada al contenidor gris sense que et faci un noséque a la panxa.

Jo vull que les meves filles i el meu fill siguin feliços, bones persones i facin del món un lloc més amable. I potser penseu: "Quina flipada, com si 3 persones anessin a canviar res..." Potser 3 persones soles no poden fer gran cosa però poden tenir molta influència en el seu entorn més immediat i això, així pim pam, són un centenar de persones.

Us imagineu que aconseguim una massa crítica prou gran de personetes criades amb molt d'amor, temps, mirada i respecte? Una massa crítica de persones segures, empàtiques, autònomes, amb criteri, que se sàpiguen vàlides, suficients, plenes, amb capacitat de donar i rebre amor a dojo? Potser llavors podríem aconseguir un tsunami que canviés el món.



Jo m'ho imagino, hi crec i hi seguiré invertint.
Estic convençuda que són el millor que tenim.
Són llum, força, inquietud, ganes, un camí per recórrer!
Són una nova oportunitat, no la deixem perdre perquè "sempre s'ha fet així".
Una abraçada,
Carla

Woman'sBack: la motxilla especialment pensada per dones que han patit càncer de mama.

Si alguna cosa m'han aportat les xarxes socials, és la possibilitat de conèixer gent maca amb projectes engrescadors. A vegades, com aquesta, són projectes que sorgeixen d'altres col·laboracions, gent amb qui vas agafant confiança, vas trobant punts en comú i tens ganes de seguir-hi caminant a prop.

La Lali és una d'aquestes persones i, juntament amb la Maria, una de les ànimes que hi ha darrera de Woman'sBack. 

WOMAN'S BACK: la motxilla per a dones que han patit un càncer de mama. 

Pensada especialment perquè aquestes valentes que han superat amb èxit un càncer de mama puguin seguir endavant amb la pràctica d'esport de manera regular i autònoma. La motxilla WomansBack ajuda a evitar el desenvolupament del linfedema en aquells casos en que ha estat necessària una intervenció en els ganglis del braç. 

Això és possible eliminant una de les corretges que passa per sobre les espatlles i substituint-la per un sistema de subjecció que passa per sota del pit afectat. D'aquesta manera aquest braç queda lliure de pes i sense pressió.

Les motxilles WomansBack s'ajusten perfectament a cada dona, estan disponibles en diferents talles i evidentment en versió esquerra o dreta. A la seva web trobareu tots els models disponibles i us l'envien a casa uns cinc dies després de la vostra comanda.

Penseu que a WomansBack modifiquen i adapten manualment una a una cada motxilla als seus tallers de Barcelona!

Actualment les motxilles Woman´s Back treballen amb les marques Alpina i Montane amb capacitats que van dels 24 als 30 litres. 

Practicar esport i dur un estil de vida saludable és una de les principals recomanacions després d'haver superat un càncer de pit i a mi em fa molta il·lusió poder donar veu i posar el meu petit gra de sorra en un projecte com aquest.

Des d'aquí vull agrair a la Lali i a tot el seu equip la seva confiança en mi. Provar les WomansBack ha estat un plaer! 

Durant un intens dia d'esquí amb una gran amiga vam provar els models Eve i Martha i després jo he seguit provant la Eve en algunes excursions. Us asseguro que és còmoda, que t'acostumes ràpidament al sistema de subjecció i que el pes queda ben repartit, sense carregar l'espatlla "bona" en excés.

Admiro profundament la valentia i les ganes de tirar endavant de totes les dones que conec que han passat per aquesta p*ada. No les he vist mai perdre el somriure i és un honor comptar-les entre les meves amigues. 

Espero sincerament que la WomansBack sigui una eina més que els permeti tornar a fer tot el que feien abans amb la mateixa alegria i llibertat! 

Per qualsevol cosa ja ho sabeu, sóc a l'altra banda de les xarxes o al mail.

Una forta abraçada!

Carla

El primer comiat d'algú que estimen...

La meva besàvia va venir de Saragossa vídua i amb tres fills. Aquí es va tornar a casar i en va tenir tres més. Una d’elles, la meva àvia. La Pepi. Besàvia de 5 besnéts.
La meva àvia deia a cada aniversari “I que jo pugui veure el proper” des que jo tinc memòria.
Últimament bevia Coca-Cola a cada àpat i demanava als nens que li portessin una galeta per ella quan ells berenaven.
Era una gran seguidora del Barça, pessimista com molts dels culés que conec.
Ella, que va tenir dues filles que van morir durant la postguerra, va plorar d’alegria quan va néixer el meu pare perquè per fi... era un nen!!! I també ho va fer quan va saber que el meu primer fill ho seria. “Que les dones hem vingut a aquest món a patir” em deia.
I cada vegada que em veia donar el pit deixava anar un: “Altra vegada?” I llavors afegia que la seva nena sempre li portava la cadira per fer-la seure i que li donés pit perquè en aquella època passaven molta gana.
Ma àvia feia les millors tallarines amb tomàquet i unes “patates rosses” boníssimes. Ens duia als “autos de choque” per la festa major del poble quan passàvem dies d’estiu amb ells. I s’inventava contes llarguíssims quan ens acompanyava a dormir a mi i al meu germà. Que nosaltres ens donàvem la mà perquè la “masia” ens semblava molt gran i teníem una mica de por.
I quan els dies d’institut anàvem a dinar a casa seva sempre ens havia comprat berlines per berenar i ens donava 500 pessetes a la que podia.
Fa unes setmanes va arribar als 100 anys i ja no els va voler celebrar, que deia que ja tenia massa anys. I, en canvi, els nens flipats de tenir una besàvia centenària.
Aquest cap de setmana els tres han plorat la pena d’acomiadar, per primera vegada, algú que estimaven. 
Cada u a la seva manera i al seu temps. 
I jo també.
I ens hem abraçat i plorat junts a estones.
I hem xerrat molt de la mort, de la “llei de vida”, de la pena, del quan toca morir-se... 
I ens hem fet un grapat de rams amb les flors de la corona i hem fet bromes i ens hem intentat quedar amb les coses bones.
I estic segura que tots hem crescut una mica més, tots junts.

Coses que passen quan dones autonomia als nens....

Ahir va ser un dia de bojos. D'aquells que sort en tens d'avis, amics i companys de feina per poder arribar a tot sense morir en l'intent. I al vespre em va passar una cosa que em va fer pensar i tenia ganes de compartir amb vosaltres.

Resulta que els dos "grans" anaven d'excursió i al matí els vaig demanar que es preparessin ells les motxilles. S'hi havien de posar esmorzar, dinar, aigua i el que ells creguessin que podien necessitar. Hi havia macarrons fets així que la meva indicació va ser: "Poseu en un plat la quantitat que creieu que us menjareu i d'allà a la carmanyola."
Vam marxar tots de casa, vaig fer ronda de repartir canalla i a la tarda quan vaig recollir-los els dic: "Ostres... sabeu que al matí no us he ni preguntat que us heu endut per menjar?"
I em contesten: "Doncs has fet molt bé fet de confiar en nosaltres perquè ens ho hem menjat tot i no hem passat gens de gana. Per esmorzar dúiem entrepà de pernil salat boníssim i mandarines i els macarrons per dinar i una barreta de cereals per picar i aigua. I també hem agafat una samarreta de màniga curta per si de cas i al final no ens ha fet falta".
Genial, no? No me´ls vaig menjar a petons perquè anàvem en cotxe! :-) Que igual us sembla una parida però a mi em va emocionar com s'ho van gestionar.


I és que sé que costa no intervenir, confiar, deixar que provin, que s'equivoquin...i ho sé perquè hi ha moments en què a mi també em costa. Moments en què tinc pressa, en què tinc el cap a una altra banda, en què em surt l' "això ho fem així perquè ho dic jo que així anem més per feina, que anem tard". Maleïda pressa, eh!
Però us asseguro que quan els donem el temps, l'espai, el permís i confiem en els nens i nenes, la majoria de vegades aporten idees, solucions i arguments absolutament vàlids que als adults no ens havien ni passat pel cap!

I està clar que aquest nivell d'autonomia en els nens no arriba d'un dia per l'altre. 
Que ja tenen 8 i 10 anys.
Que suposo que, d'alguna manera, els hem anat criant així.
Animant-los a ser autònoms dins les seves possibilitats, a què es fessin responsables de les seves coses, demanant la seva col·laboració, deixant-los participar de les decisions de les quals podien participar....
I malgrat tot, tot i ser-ne conscient, en moments així m'agafen ganes d'abraçar-los molt fort perquè em sento orgullosa d'ells.... i perquè sento que se'm fan grans, i ho fan massa ràpid!!!

I així, amb una abraçada, m'acomiado fins a la propera.
Gràcies mil per llegir fins aquí!
Carla

Cursa de la Dona 2017 a Barcelona

No sempre m’he sentit còmode amb la meva condició de dona. 
De petita tenia molts més amics que amigues, m’agradava fer tot allò que es considerava “de nen”, em deien que vestia com un xicotot i quan em va venir la regla vaig tenir un disgust de mort. Us juro que no li trobava la gràcia per enlloc. 
A poc a poc vaig anar fent les paus amb el meu gènere i la maternitat em va reconciliar del tot. La màgia absoluta de gestar, parir i alletar una criatura. I va ser aquest alletar i el fet que el meu pit fes a la perfecció la seva funció, que em va reconciliar també amb una part del meu cos de la que no em sentia gens orgullosa. Avui a Barcelona 30.000 dones hem “corregut” la Cursa de la Dona per lluitar contra el càncer de pit. Totes de rosa, rialleres, fortes, juntes, úniques... mares, filles, germanes, amigues... 
Ara ja fa anys que l’energia femenina em sembla increïble, capaç de moure muntanyes, que ser dona m’omple d’orgull i m’encanta acompanyar-les i sentir-me acompanyada. 
De fet, estic bastant segura que un món en femení funcionaria bastant millor però.... mentre això no arriba que visquin els dies com el d’avui 💕💕💕💕

Ser mare i tornar a llegir; el Hygge i el Club de Mares Lectores.

Sempre he llegit molt, de petita m'hi passava hores. Recordo anar-me'n al llit amb la promesa de "10 minuts i tanco el llum" i apagar-lo just quan sentia que els meus pares se n'anaven a dormir, tancant el llibre de pressa i corrents perquè no m'enxampessin.
Quan vam començar a tenir fills el meu ritme de lectura va caure en picat, sí que vaig llegir molt sobre la criança i lactància materna perquè ambdós temes m'apassionen i em toquen de prop, personalment i professionalment, però llegir pel plaer de fer-ho; d'enganxar-me a una història, de buscar el temps sota les pedres i de quedar-me com buida en acabar una novel·la; aquest llegir va desaparèixer durant bastant temps. Segur que les que sou mares i pares de nens petits enteneu de què us parlo, oi?
Fa un parell d'anys em vaig anar enganxant altra vegada: la trilogia del Baztán de la Dolores Redondo, "Algú com tu" de Xavier Bosch (a mi dóna'm una història d'amor a París i ja em teniu tota vostra, ja us deia aquí), "La Chica del Tren" de Paula Hawkins i molts altres m'han anat acompanyant en el meu retorn a la lectura adulta.

Club de Mares Lectores
Així que fa unes setmanes vam ajuntar-nos un grup de mares i ens hem muntat un club de lectura. Algunes són d'aquelles dones que m'ha regalat la vida i d'altres me les ha anat regalant el 2.0 perquè anessin passant al món 1.0; totes tenim en comú que som mares i amants de la lectura amb ganes de retrobar-nos-hi. La idea és llegir un llibre cada mes i trobar-nos per comentar-lo, el llibre i la vida està clar, no? ;-)
Podríeu pensar que no piquem gaire alt i jo, en canvi, hi ha moments en què penso que potser massa i tot!! I no per no llegir-nos el llibre sinó perquè tenim mil ganes de trobar-nos i no veieu el què ens costa trobar un dia per ser-hi totes!! Així que mentre busquem el dia he decidit que, de moment, us parlaré del llibre, d'aquest primer llibre amb el qual hem inaugurat el club.

HYGGE, la felicidad en las pequeñas cosas



Segur que poc o molt heu sentit parlar del Hygge, sí? Es veu que els danesos són les persones més felices del planeta i tot és gràcies al Hygge!!! I dic jo, com no ens ho han explicat abans això? Sort en tenim que ara en Meik Wiking ens ha recollit tot el seu coneixement sobre el Hygge en aquest llibre.
Amb una estètica cuidadíssima i una lletra un xic petita, a "Hygge, la felicidad en las pequeñas cosas" hi trobem tot tipus d'explicacions sobre el Hygge, d'on ve, com aconseguir un ambient Hygge a casa, quines activitats es consideren més Hygge, fins i tot hi ha una petita guia sobre locals molt Hygge de Copenague i unes quantes receptes Hygge. 

A mi el tema de la recerca de la felicitat sempre m'ha interessat, més a nivell pràctic que filosòfic, i estic plenament d'acord en el fet que la majoria de vegades es troba en les coses petites. Com tot en aquesta vida, les has de saber veure perquè ser-hi sempre hi són, fins i tot en una setmana merdosa hi ha quelcom de bo que t'arrenca un somriure. Si ho dubteu, llegiu aquí.

Crec que "bon rotllo" seria la meva traducció del Hygge al català. Aquelles coses que et fan sentir bé, que les fas sense pressa, en un entorn agradable, amb qui et ve de gust.... coses d'aquelles que et deixen un bon gust de boca i amb aquella escalforeta a l'ànima. Espelmes, begudes calentes, dolços i bona companyia! Perquè els danesos consideren el Hygge quelcom majoritàriament social, esdeveniments que viuen amb els amics, petites vetllades a casa,... i hi estic d'acord eh! Però també crec que una estona de pau amb tu mateix també pot ser molt Hygge. Clar que, igual això ho penso perquè amb tres nens a casa aquests moments escassegen molt! 

Us he de dir que, si bé no m'ha descobert la sopa d'all, l'he trobat un llibre molt bonic i agraït de llegir; es nota que tant les fotografies com els gràfics estan curosament escollits i et transmeten aquest "bon rotllo" que ells anomenen Hygge. Definitivament és d'aquells llibres que m'agrada tenir a la vista, dels que regalaria a algú amb sensibilitat cap a les coses boniques, que no sempre són útils però alegren la vista i el cor, i els amants de la cultura i decoració nòrdiques.
Dit això, us passo la paraula!
Coneixeu el Hygge? El practiqueu? 
Sou mares i/o pares i aconseguiu llegir llibres que no siguin el conte d'abans d'anar a dormir?
Com sempre, sóc tota orelles!
Una abraçada,
Carla

PD: Si voleu conèixer les altres components del club o seguir les nostres lectures les trobareu totes sota els hastags #clubdemareslectores #sócmareillegeixo #clubdemadreslectoras #soymadreyleo 

La màgia de les petites coses o com trobar coses bones a una setmana de me

El diumenge acomiades una setmana estranya dinant a la platja amb els teus tres. Fa solet, feu volar estels i aneu a berenar xocolata desfeta. Penses que heu carregat piles per una setmana que es farà llarga comparada amb l'anterior i..... t'equivoques, de ple!
El dilluns comença justet i la cosa només fa que començar.
El dimarts el trampeges, et sembla que encara us n'esteu sortint prou bé i, al vespre, gràcies als avis i al pare de les criatures, fins i tot pots escapar-te a un sarau literari que t'encanta.
El dimecres però, caus en picat. Et ve la regla, la teva filla petita decideix deixar claríssim que ella no vol anar a l'escola i que vol estar amb tu, et discuteixes amb persones que estimes, et surt una pansa i perds la targeta de crèdit. Et desbordes i no pots parar de plorar. Et cagues en les hormones, l'estrès, el cansament, el Nadal i tot plegat!
El dijous comences amb mal de cap i la sensació, que ja comença a ser permanent, que no arribes enlloc. La petita t'enyora, tant que el pare de les criatures no la deixa a l'escola, el gran diu que tot va bé i la mitjana fa dies que arrossega un tema amb les amigues que sents que no pots acabar d'acompanyar com cal.
I divendres? Ai, el divendres..... El calendari d'advent anuncia que el pare està de guàrdia però que la mare no treballa a la tarda i la podreu passar junts sense presses a casa, que sopareu bikinis i cacaolat. El tió s'ha tirat uns pets i hi ha un parell de lacasitos per cada un, hi ha somriures i temps per esmorzar amb calma peeeerò.... abans de sortir de casa algú ja et fa saber que té un mal dia i quan arribes a l'escola la cosa empitjora. Marxes amb llàgrimes als ulls, el cor encongit i la promesa que a la tarda la reculls tu. Respires, saps que hi està bé, que li passarà, que l'acompanyen amb respecte, empatia i que l'envolten braços amorosos, .... Però et tornes a desbordar. Merda de setmana!
I llavors arriba la màgia de les petites coses i de les grans persones que t'envolten: et desfogues amb un parell d'amigues, en directe i per telèfon, reps un whatsapp de primeríssssima mà 15 minuts després de sortir que et tranquil·litza dient que s'ha calmat i que juga contenta, arribes a la feina i el jefe es marca un detall gegant i aparèixer amb dues safates d'esmorzar, dolç i salat! Estàs tan tova que no saps si riure o plorar. Al llarg del dia l'amiga espia número u et diu que ha vist la petita feliç a l'hora de l'esmorzar i l'amiga número dos et torna a fer arribar bones notícies al migdia.
I reculls tres nens aparentment contents però moooolt cansats, la tarda és intensa i plena de petits drames quotidians que no et donen treva. I en un moment donat sospires: "Osti tu.... no puc més..." i el gran et diu: "- Explota, mama, explota... no, millor no..." I t'abraça fort. I la mitjana s'afanya a recollir el merder d'aigua que inunda el lavabo i la petita s'acaba de posar el pijama.
Quan per fi s'han adormit t'asseus i buides el pap teclejant davant de l'ordinador.
I malgrat el desànim i el punt de mal humor que t'habita, t'esforces a repassar la setmana i buscar aquells petits moments màgics que, malgrat tot hi ha hagut cada dia.
El moment sofà+sèrie del dilluns al vespre.
La tarda de dimarts muntant l'arbre de Nadal a casa dels avis entre anades i tornades de les classes de música.
La nit envoltada d'àlbums il·lustrats i amigues amb qui comparteixes l'afició pels contes.
Els somriures dels clients del dimecres i les abraçades llargues.
Les converses de whatsapp plenes de mares estressades i idees esbojarrades.
Saber que la mitjana s'ha confiat a la seva mestra i que ella ha arribat allà on tu no pots fer-ho, gràcies S!
Trobar la targeta de crèdit mig amagada sota uns fulles al mig del carrer.
Conversar amb les mares del grup i voler-los dir que, a vegades, és tan "terapèutic" per elles com per tu, que la tribu és la tribu i que és indispensable per no parar boig.
Sostenir un nadó inquiet en braços i sentir que es relaxa.
Fer quatre llistes i sentir que poses una mica d'ordre al caos dels regals nadalencs.
Encendre unes espelmes i acabar-te el llibre que t'estaves llegint i que casualment porta per títol: "La màgia de les petites coses".

Una abraçada,
Carla

Models per un dia amb C*joli!

Aquest hivern passat ha estat ple de petites alegries i una d'elles va ser tenir la sort de guanyar dues peces de roba a escollir de la genial col·lecció d'hivern de C*Joli!. Amb una col·lecció tan bonica, era difícil escollir però la camisa Chrysanthéme es va imposar i quan les vam rebre a casa va ser amor a primera vista.

Quan la Joana va començar a deixar entreveure la seva col·lecció d'estiu, em va agradar tant tot el que veia i havíem tingut tan bon feeling, que em va sortir proposar-li que si li faltaven models per fer les fotos les nenes i jo ens oferíem per donar un cop de mà. Ho havia parlat abans elles i els va semblar bona idea així que quan la Joana ens va convocar un matí de març a la platja de Gavà no vam dubtar ni un moment!

La sessió va ser molt divertida i, malgrat el vent fred del dia, els nens s'ho van passar pipa corrent amunt i avall per la platja, fent volar estels, jugant amb les pilotes i fent servir la caravana de C*joli de caseta. Per mi també va ser un matí diferent i va ser un plaer desvirtualitzar persones a qui sols coneixia a través de les xarxes. La Txell de Txelllagresa, que segur que coneixeu per les seves sabatones i altres creacions precioses (aquí teniu l'article que li van dedicar a la revista Kireei) , la Ruth de UpJoies i la Marta de Iammartaguillen, que va ser l'encarregada d'immortalitzar la sessió.

S'ha de dir que la Marta té moltíssima traça amb els nens i això es nota! Que també en sap molt de fer fotos, salta a la vista, i que la col·lecció d'estiu que ha creat la Joana és precioooooosa també, oi??!!! 

Em creieu si us dic que no sabria pas que quedar-me? Per mi, qualsevol model de C*Joli és ideal per aquells dies d'estiu que ve més de gust posar-nos bonics. Aquell dinar familiar, aquell diumenge de festa major,... fins i tot seria la meva marca de capçalera si tingués un casament o qualsevol esdeveniment més formal. Són peces de roba boniques, funcionals, una moda pràctica, de bona qualitat, artesana i amb un preu raonable! L'any passat es va casar el meu germà i vaig anar de bòlit per trobar quelcom així per les nenes! Ai Joana, "si te hubiera conocido antes"! :-))

No acostumo a escriure sobre roba però hi ha projectes que em ve de gust compartir amb vosaltres perquè tenen quelcom especial. Ho vaig fer aquí amb Garabatisse i ho he fet avui amb C*joli perquè les dues marques, malgrat tenir estils molt diferents, tenen molt en comú. Tenen al darrere mares i pares emprenedors, que cuiden el producte al llarg de tot el procés, des del disseny de cada peça fins al packaging, que lluiten per fer realitat els seus somnis mentre troben la manera de fer compatible la vida professional i la familiar. Marques petites amb grans històries al darrere que mereixen triomfar!

Com sempre, us espero als comentaris i a les xarxes!

Una abraçada,

Carla

PD: Les primeres fotos són meves i del meu pare. Les del shooting a la platja són de la Marta Iammartaguillen. Gràcies Marta per unes fotos precioses, són un gran record!

I si ens mirem diferent?

Avui és el Dia de la Dona, treballadora! I dic jo, que no treballem totes les dones? Sigui dins o fora de casa o en els dos àmbits? Jo no en conec cap que es passi tot l'any de vacances... Com tampoc conec cap home, eh! I segur que n'hi ha, d'uns i d'altres però estareu d'acord amb mi que no són una majoria, oi?
No sóc molt de "dies de" per no dir gens i a una part de mi li sembla increïble que tinguem un dia de la dona en ple segle XXI, l'altra part entén que hi ha encara un llarg camí per recórrer en una societat tan patriarcal i enfocada als homes com la nostra. 
Jo tinc clar que el canvi comença a casa, si cada família eduqués els seus fills, siguin del sexe que siguin, en el respecte cap a ells mateixos, el seu cos i el dels altres faríem un gran avanç en relativament pocs anys, no creieu? I és que no es tracta d'igualtat sinó d'acceptar la diferència, reconèixer-la, aplaudir-la, saber-la gaudir!  Homes i dones no som iguals ni ho serem mai. El que sí que hauríem de tenir són els mateixos drets i les mateixes oportunitats com a éssers humans que som; ja posats els nens també haurien de tenir els seus drets reconeguts i respectats! Que ningú es cregui amb el dret de decidir per nosaltres o amb la força de poder sotmetre'ns pel fet de ser dones. Sé que el procés està engegat, aquests canvis són lents però vull ser optimista i des de casa intentem posar cada dia el nostre petit gra de sorra educant dues nenes i un nen perquè siguin adults respectuosos amb ells i amb els altres, que estiguin connectats amb les seves necessitats i que sàpiguen reconèixer i respectar les dels altres, que siguin conscients de les seves habilitats i de les dels altres.
Tant de bo quan siguin grans formin part d'una societat més amable. Una societat que cuidi, que nodreixi, que reconegui a tots i cada un dels qui la formin. I ja posats, una societat que reconegui la importància de la maternitat i la infància en lloc de veure-la com una nosa. 
Aquí altra vegada, el canvi comença en nosaltres, us ho deia al primer post de "El Club de les Mares Dignes" i us ho repeteixo ara. Si volem que la societat ens reconegui, ja no només com a dones sinó també com a mares, comencem nosaltres a reconèixe'ns! Crec de debò que ens cal un canvi de mirada cap a nosaltres mateixes i m'agradaria pensar que el club us hi ajuda, sou un bon grapat les que heu començat a compartir moments dignes i m'encanta!!
La maternitat i la culpabilitat van pràcticament del bracet, tenim una gran tendència a mirar-nos des de la CULPA! Sovint només veiem tot allò que tenim pendent, allò a què no arribem, allò que podríem haver fet millor. Mares, fem un canvi de mirada, mirem-nos des del RECONEIXEMENT de tot allò que sí que fem, i que fem tan bé com podem i sabem, cada dia, en tots els àmbits. Mirem-nos amb bons ulls perquè hi ha moltes coses a veure, fem-les visibles nosaltres i es faran visibles per a tothom. 
Com ho veieu?
Una abraçada,
Carla

El Club de les Mares Dignes

Avui, a les 13.30 farà tres anys que va néixer la petita de la casa i també en farà dos que vaig obrir aquest bloc. No he tingut mai un objectiu massa clar i m'he anat deixant portar pel que tenia ganes de compartir, no he estat constant publicant ni tinc una temàtica molt definida però m'ho passo bé i vull pensar que els que em llegiu també. Per mi això ja és un regal! 
Així sentint, sentint he trobat que avui és un bon moment per compartir una idea que fa temps que em rondava pel cap. Sé que el post m'ha quedat llarguet però necessitava explicar-vos-ho bé, ja em direu si ho he aconseguit, sí? 
Quan estava embarassada de l'Aran vaig assistir a unes quantes formacions dins un programa de formació de doules, entre elles hi havia una jornada on vaig poder conèixer i escoltar a Naomi Stadlen, autora del llibre Lo que hacen las madres (Sobre todo cuando parece que no hacen nada). El títol del llibre em va semblar genial i me'l vaig llegir d'una tirada la setmana següent a la formació.
Des de llavors ha plogut una mica i la meva experiència en aquest sentit s'ha anat ampliant, no només pel fet d'haver parit i estar criant tres criatures, sinó també pel fet de fer més de 7 anys que acompanyo mares als grups de lactància i criança.
Les frases "No tinc temps de fer res" i "No faig res en tot el dia" estan dins el TOP 10 (un dia us faré un post amb la resta dels tops 10 que donen per molt!). Al que anava... Quan essent dones acostumades a gestionar més o menys eficaçment mil fronts oberts, entre ells: treballar moltes hores fora de casa lluitant pel nostre futur professional, anar al gimnàs, fer manualitats, sortir amb les amigues, escapar-se amb la parella..., quan ets totes aquestes dones en una i l'arribada d'un fill et fa frenar de cop i et relega al sofà amb la teta enlaire 20 hores de cada 24, la sensació de no fer res i no tenir ni un segon lliure, pot ser tant contradictòria com aclaparadora. I estic segura que, en certa mesura, això aplica també a qui opta per la lactància artificial, m'hi jugo el coll a què no és només qüestió de la lactància materna. Corregiu-me si m'equivoco, eh!
Un nadó ho ocupa tot, tot el nostre espai mental i tot el nostre temps, qualsevol cosa que vulguis fer t'implica el triple de temps, comptant que aconsegueixis sortir de casa a una hora decent! Acomiada't de les llistes eternes de coses a solucionar en un dia i considera't afortunada si aconsegueixes fer aquella trucada pendent al mecànic o per demanar hora al dentista. Malgrat això, tot aquest temps que sembla que no estem fent res, estem fent un munt de coses, moltes les fem sense ni adonar-nos-en i, encara més important, són feines d'un alt valor afegit. Per dir-ho resumit, estem criant els adults del demà i això, senyors i senyores, es mereix un reconeixement. Jo he trigat molt temps a reconèixer-li aquest valor a aquests temps, a fer-ho plenament, i encara algun dia se m'escapa la temuda: "Avui no he fet res de bo". 
El Club de les Mares Dignes neix amb la intenció de reconèixe'ns totes aquestes petites coses que fem cada dia, tot aquest temps que sembla que no fem res, tots aquests moments de bressolar, cantar, somriure, cuinar amb una mà, deixar una conversa telefònica a mitges, consolar després d'una caiguda o d'un mal despertar, estar a punt de perdre els nervis, respirar i tornar a començar. 
I de moments d'aquests en vivim totes, estiguem les 24 hores del dia dedicades als nostres fills o treballem 10 hores fora de casa; molts els salvem amb molta dignitat i la majoria, per no dir tots, no ens els reconeix ningú, ni nosaltres mateixes!! Jo aposto per començar per aquí, per nosaltres, per remirar els nostres dies i trobar tots aquests petits moments en què ho hem fet molt bé, tan bé com sabem i podem fer-ho en cada moment.

Així que, dit això, us convido a unir-vos al Club de les Mares Dignes, un espai on compartir les vostres anècdotes, siguin actuals o antigues! Un espai virtual on compartir aquells moments en què, ben mirat, ens n'hem sortit molt i molt bé; aquell moment en què la tranquil·litat de casa ha penjat d'un fil i li hem sabut donar la volta; aquella escena que, preveient-la dramàtica, ha resultat ser una bassa d'oli; un espai on compartir els nostres trucs, on fer-nos costat i acompanyar-nos en aquest camí de la maternitat que ja em perdonareu, però té poc de flors i violes. I és preciós si, però també és esgotador i les penes, compartides, són menys penes!

Si us animeu, que espero que si, podeu participar a través d'instagram o facebook, no oblideu mencionar-me (@planetababetes) i utilitzar l'etiqueta #elclubdelesmaresdignes perquè us pugui trobar i perquè totes puguem ser testimonis de les nostres petites proeses! Si no teniu xarxes socials o sou tímides també me'ls podeu enviar per mail, el que importa és que entre totes fem tribu! I ja us avanço que això és només el principi!

Per acabar, després d'explicar-vos l'esperit del club us faig cinc cèntims dels seus orígens. Jo porto molt i molt temps donant-li voltes; des que un dia a instagram comentàvem amb la Judith de Club Peques Lectores que les dues feia uns dies que estàvem soles amb els nostres nens i ens n'estàvem sortint molt dignament. 
El tema va quedar a l'aire fins que un dia, un disseny de la Cèlia de Brush Project, em va enamorar i em vaig decidir a escriure-li. Explicar la meva idea a algú que no coneixia i demanar-li que m'ajudés la va fer més real i sé que, en part és gràcies a ella que avui el club veu la llum. Merci per no dubtar ni un segon a donar-me un cop de mà i crear aquest logo tan xulo que té "El Club de les Mares Dignes". 
I gràcies també a la Victòria Peñafiel que m'ha animat des del primer dia a tirar el club endavant, ja veureu que a #elclubdelesmaresdignes només hi ha fotos meves i fotasses, seves! Han sigut aquella empenta final que em calia per acabar-me de llançar a la piscina. 

Dit això, crec que per avui això és tot. Ben aviat us duré més notícies del club que ja us vaig dir que aquest any 2016 estaria carregat de sorpreses!
Una forta abraçada a tots, mil gràcies per ser aquí sempre!
Carla

PD: De cap manera vull deixar de banda els pares que sé que són molts que també fan tot el que saben i poden, i se'n surten molt dignament. Si us ve de gust, sereu molt benvinguts a la tribu. Senzillament posar "El club de les mares i els pares dignes" era massa llarg! Oi, que m'enteneu?