dijous, 27 de març de 2014

Ha arribat un d'aquells moments...

Quan estàvem esperant el nostre segon nadó no sabíem si era nen o nena però teníem molt clar com volíem que arribés a aquest món i quines coses deixaríem que li fessin al néixer i quines no. Entre altres coses, si era una nena, no li posaríem arracades. 
Jo en porto tres d'arracades, dues me les van posar al néixer i la tercera me la vaig posar quan tenia 21 anys i estava vivint a París durant un Erasmus. Ni el Joan ni jo tenim res en contra de les arracades però posar-les a un nadó no ens ressona, lluitem perquè tinguin un naixement respectat, poc intervingut i després li foradem les orelles? No ens quadra.
El 23 d'agost del 2009 va néixer l'Aran, dos minuts feia que la tenia als braços quan la llevadora va dir: "- Però, si no sabem què és?! -". Amb l'emoció del moment, no hi havíem pensat! I era una nena!!! No li vam posar arracades, no la vam batejar i li vam posar un nom que no convencia tothom; què hi farem, mai plou a gust de tots!
Fa uns mesos l'Aran em va preguntar perquè ella no portava arracades, li vaig explicar i em va dir. "- Quan jo vulgui me les podré posar, doncs? -". Li vaig dir que si.
Des de llavors hem anat quatre vegades a la farmàcia a preguntar i a mirar arracades, el tema ha anat sortint i desapareixent de les converses fins que avui finalment s'ha decidit.  S'ha posat UNA arracada. Ha estat una decisió molt meditada i parlada, assumida amb valentia i alegria.
Ha entrat a la farmàcia somrient, ha dit quina arracada volia i s'ha assegut a la meva falda nerviosa i atenta al que li explicava la Maria. No ha perdut el somriure ni quan li han fet el forat, no s'ha queixat ni ha plorat. Només ha dit que li havia fet una mica de mal i que l'altra ja se la posaria un altre dia. Estava tan emocionada que no podia parar de riure i xerrar, li ha ensenyat l'orella a una altra nena que hi havia a la farmàcia i ha insistit a trucar el seu pare per explicar-li: "- És una flor gris amb purpurina i el pol·len és de color rosa.-"
M'ha demanat que li fes fotos i se les ha mirat una vegada i una altra. Quan hem arribat a casa ha corregut a ensenyar-la a tots. No li cabia al cos tanta emoció: "-Porto una arracada-" em deia un cop i un altre.
Tot sopant el Bernat diu: "-Però que et dóna portar una arracada? Vull dir, com portar la roba... que no tens fred. Que et dóna una arracada?-". "- Fet i fet, són per fer bonic Bernat - " li hem dit. Però està clar que avui a l'Aran li ha donat la FELICITAT. 
En fi, que avui, ha arribat un d'aquells moments que penses que ja arribarà però que, mirat amb ulls de pares, sempre penses que no pot ser que ja hagi arribat. 
Una abraçada!



2 comentaris:

  1. M'ha agradat molt la història. Jo porto dues arracades (Abans 3, però em van operar i vaig haver de treure l'arracada i se'm va tancar el forat), i penso que si tingués una nena, si que li posaria perquè m'agraden molt, però amb la teva reflexió, penso que seria una decisió egoista per part meva, ja que no li deixo a ella decidir sobre una part del seu cos. En fi...

    ResponElimina
  2. Me n'alegro que t'hagi agradat i que hagis compartit aquí la teva història i les teves reflexions. Una abraçada!

    ResponElimina

Moltes gràcies pels comentaris! Tots em fan molta il.lusió i intentaré respondre'ls un a un sempre que pugui!