Una panxa de guix

Hi ha coses que, quan estàs embarassada, s'han de fer, si o sí.
Per mi el més imprescindible és tenir un bon grapat de fotos (de cada mes, una sessió més professional, de les sortides als llocs que ens agraden, amb la parella, amb la nostra mascota, amb els altres fills, etc.) però a part d'això hi ha altres coses que m'ha agradat fer en cada embaràs, com apuntar en una llibreta les setmanes i el perímetre de la panxa; em fa gràcia veure que al final dels embarassos el meu perímetre era de gairebé un metre! (I també em serveix per dir que no, que no faig més panxa que en els altres embarassos!)

En la primera foto estava de 10 setmanes i en l'última de 38. Només he aconseguit fer-me la mateixa foto més o menys cada mes en l'embaràs de la Laia així que és de l'únic del qual puc fer un muntatge així per veure l'evolució de la panxa; més val tard que mai no?

Avui us vull parlar d'una cosa però, que només la vaig fer en aquest últim embaràs i que em va agradar molt, fer-me un motllo de la panxa de guix. Recordo un vespre quan estava d'unes 39 setmanes que havia estat navegant per Pinterest i que quan em vaig posar al llit li vaig dir al Joan, farem un motllo de guix de la panxa! "Ahhhh, mmmm,...d'acord" em va contestar mig clapat. L'endemà al vespre a la que els nens dormien, el vaig agafar per banda, i a ell els ulls ja li feien "xiribites" fins que li vaig dir: "- Carinyo, que ja tinc les benes per enguixar la panxa, ho provem?  -" i sense saber com, es va veure de guixaire fins a mitjanit! És que a vegades sóc així jo, se'm posa alguna cosa al cap i ho he de fer ja! A més, patia per si em posava de part i no ho havíem fet. No creia que pogués convèncer al Joan de tenir-ne un altre o sigui que aquesta vegada la pressa estava justificada perquè corria el risc de quedar-me el tema pendent de per vida, horror!!!

Us explico ràpidament el procés, necessites tires de guix (a qualsevol farmàcia en trobaràs, vam fer servir 4 o 5 rotlles nosaltres), vaselina i aigua. És important untar-se molt bé amb vaselina tota la pell que volem recobrir amb guix per poder treure el motlle quan estigui sec sense que s'hagi quedat enganxat a la pell. Es van mullant les tires de guix (que les haureu tallat en trossos d'uns 20-25 cm i es va recobrint la panxa ajudant amb les mans a donar forma. S'ha d'anar per feina perquè el guix s'asseca bastant ràpid. 

Disculpeu que les fotos no són gaire bones però com que ara ja no ho puc repetir, ens hem de conformar amb aquestes, és el que hi ha! Ja veieu que ens vam emocionar i vam fer motllo del tors sencer. De fet, ens vam emocionar tant, principalment jo, ho reconec, que vam fer motllos 3 nits seguides i ara tinc un total de 6 motllos de la meva panxa d'embarassada de la Laia! En vam fer de només la panxa, panxa i pit, panxa, pit i una espatlla, ... Us prometo que no hi ha dos motlles iguals i és que la forma de la panxa, essent aparentment la mateixa, canvia depenent del moment del dia, de com està col·locat el nadó,etc.
Us animeu a fer-vos la vostra panxa de guix? Ensenyeu-me-la si ho feu!
Tinc dos posts més a punt per ensenyar-vos que en vaig fer dels motllos, us els reservo pels pròxims diumenges. Podreu esperar? Digueu-me que si vaaaaaaa!
Una abraçada,
Carla

Reflexions sobre "l'adaptació"

No podem obviar el fet que vivim en un país on les mares tenen una baixa per maternitat de 16 setmanes, això ja és un clar indicatiu que el benestar dels nadons/infants i les seves famílies no és ben bé l'objectiu principal del govern. Que una mare hagi de buscar amb qui deixar el seu nadó de 3 mesos i mig perquè ella s'ha de reincorporar a la feina ho trobo vergonyós. Aquí no es mira per l'infant, ni per la dona ni per les famílies ni per la societat, ni present ni futura. Mentre no es reconegui la importància que té la infància com a etapa vital i se segueixi tenint com a únic objectiu la productivitat del sistema no ens podem queixar de com ens va.
Ara bé i dit això, anem al tema del qual us volia parlar avui. La majoria de les famílies; les que més o menys s'ho han anat combinant amb avis, àvies, cangurs, mitges jornades, excedències, etc. i les que han hagut de portar els nens a les llars d'infants des de les 16 setmanes; arriben als 3 anys de la criatura i aquesta comença a l'escola dels grans.
De fet l'escolarització no és obligatòria fins als 6 però si ja resulta complicat estar amb els nens els primers anys de vida quan arriben als 3 anys la gran majoria comencen l'escola si o sí. I hagin estat a casa fins llavors o ja hagin estat a una llar d'infants, comencen amb el que popularment s'anomena "adaptació".
El 15 de setembre l'inici del curs escolar és notícia i sempre hi ha imatges d'entrades a l'escola, de pares acomiadant-se i de nens plorant. I aquí és on pregunto: com entenem un procés d'adaptació? Que el primer dia ploren i, a poc a poc, ja van deixant de fer-ho? He sentit dir a molta gent: "És el que hi ha, després s'hi acostumen".
Doncs el cas és que aquesta no és l'única opció, hi ha llocs on "l'adaptació" es fa d'una altra manera i ho vull compartir amb vosaltres perquè el dubte que em sorgeix és, si en una escola pública com la nostra es fa diferent, perquè no es fa a tot arreu? A les escoles i, evidentment a les llars d'infants on els "usuaris" són encara més petits! Qui no ho vol fer d'una altra manera: els equips de mestres, els pares, els nens???
Quan buscàvem escola aquest era un tema que ens preocupava i que consti que el nostre entorn més proper segueix sense entendre-ho massa; com que tots hem passat per aquí i al final tots hi hem anat contents a l'escola, a la llar, .... . A la reunió de principi de curs ens parlen de l'acompanyament, que no adaptació, i resumint seria: els pares acompanyen a l'infant durant l'horari escolar fins que aquest està preparat per a quedar-se allà sol. És a dir, ha establert un vincle mínim amb qui serà el seu adult de referència i se sent prou segur per a afrontar l'estona que estigui allà. No és obligatori fer acompanyament però sí que és altament recomanable. 
Poder fer un acompanyament així era el que volíem, quadra amb la nostra idea d'infància, intentar no forçar processos i respectar ritmes tant com es pugui. 
A mi, personalment, em sembla un regal pels nens i les seves famílies i em sembla un repte per les mestres i l'escola. Començar un curs amb 25 famílies que, en la majoria de casos, no coneixes i acollir el primer dia 25 nens amb els seus 25 acompanyants corresponents que observaran cada un dels teus moviments i cada una de les teves paraules! Jo trobo que ha de ser difícil, no? Tot i això també penso que quan s'acaben els acompanyaments es queden amb un grup de nens tranquils en lloc de quedar-se amb 25 nens plorant que, siguem realistes, és una situació estressant i diria que es fa impossible poder-los acompanyar a cada un com cal. (El tema de ràtios dóna per una altra entrada sencera...)
A casa, ja hem viscut dos acompanyaments a "l'escola dels grans"; abans ja n'havíem fet quan vam buscar espais on deixar-los als matins (en aquesta entrada hi ha un breu resum del tema). El Bernat va començar a l'escola amb quatre anys i l'Aran amb tres, en ambdós casos vam trigar més o menys tres setmanes en completar el procés d'acompanyament.
Hi haurà qui digui que nosaltres tenim la sort de poder-ho fer, jo sempre dic que totes les opcions impliquen renúncies i que nosaltres també n'hem fet. Però us puc dir que hi ha pares que es guarden dies de vacances per poder fer un mínim d'acompanyament, altres que es demanen un permís sense sou o fan canvis de torn a la feina, nens a qui els han acompanyat avis, tiets o altres persones properes a ells. I quan això no ha estat possible, les mestres poden acompanyar aquell infant que no té allà cap altre adult perquè els altres "no la necessiten" encara. No us sembla un bon pla?
L'acompanyament no vol dir anar a escola i posar-te a jugar amb el teu fill, no, no és això. Tu acompanyes pel que pugui sorgir però et situes fora de la zona de joc, assegut i en silenci, intentant "ocupar poc espai" i ets allà pel que l'infant necessiti, confiant en ell i les seves capacitats, oferint-li seguretat. La majoria exploren l'espai tranquil·lament, juguen, vénen a ensenyar-te coses, miren els altres companys, a estones vénen a seure a la teva falda i observen el que passa al seu voltant. A poc a poc accepten que l'adult que l'acompanya es situï en un altre espai dins l'escola, potser al passadís o al jardí i ells també comencen a explorar altres espais a part del de referència, van coneixent la seva mestra, els seus companys i els rituals del seu dia a dia. Un dia surts a mig matí i tornes al migdia, potser els pròxims dies només l'acompanyes a l'estona del menjador i finalment arriba el dia en què acomiades el teu petit/a a les 9 i el reculls a les 4 sense llàgrimes, ell/a es queda feliç a l'escola i tu marxes tranquil sabent-ho. 
En el temps que ha durat l'acompanyament no només ha crescut la confiança de l'infant cap al nou entorn, pels pares també són uns dies d'aprenentatge, d'apropament a l'escola i a les mestres que acompanyaran el seu fill/a quan ells no hi siguin. Les veus treballar, parlar amb els nens, resoldre situacions de conflicte, consolar infants que ploren, ...i sents com la teva confiança cap a elles també creix.
Sé que molts de vosaltres viureu "adaptacions" diferents a aquestes que us explico avui i pot ser que sorgeixin els plors, la tristesa, l'enfadament,... només us puc dir que deixeu que surti, que valideu aquests sentiments, que sentin que els escolteu i els enteneu, que els expresseu els vostres, que els recordeu que els tornareu a buscar, que les mestres els cuidaran i que us acomiadeu sempre. I que si us ressona el que us he explicat ho compartiu i lluiteu per canviar les coses, que sempre s'hagi fet així no vol dir que no hi hagi altres maneres de fer les coses.
I fins aquí l'entrada d'avui, una mica més llarga i densa que les habituals però el tema dóna de si! Mil gràcies per haver llegit fins aquí!!
Vosaltres, que en penseu? Com viviu els principis de curs? I els vostres nens? 
Una abraçada, 
Carla

Crayon Rocks per celebrar mig any de bloc!

Avui fa 6 mesos que vaig obrir el bloc, avui la Laia fa 1 any i mig, sis mesos que, com tots últimament a aquesta casa, han passat volaaaaant! En aquest mig any he conegut molta gent nova gràcies al bloc, a instagram, a facebook,... gent amb interessos comuns, que comenten les publicacions, que fan "m'agrada" a les fotos, que m'encarreguen coses, que acompanyen el camí ni que sigui virtualment (i n'hi ha amb qui ens desvirtualitzem i tot!), a tots plegats us vull agrair que estigueu aquí així que avui teniu una sorpresa al final d'aquesta entrada!
Per trencar una mica amb la temàtica vacances, la d'avui va de l'última adquisició de material de dibuix per casa. Fa un parell de mesos que vaig descobrir gràcies a Didacmania les Crayon Rocks, unes ceres eco-friendly, fetes a base d'oli de soja en lloc de derivats del petroli i acolorides amb pigments naturals. Amb una varietat de colors xulíssima i una presentació cuidada em va faltar temps per presentar-les a casa i deixar-les provar als petits.

La forma que tenen fan que s'adaptin molt bé als dits dels petits i tenen un aire a les ceres utilitzades en l'educació Waldorf. Els colors són bonics i el tacte molt agradable. Com que són petites no estan recomanades per a nens menors de 3 anys per perill d'ennuegament i si els les deixem es recomana que les facin servir sota supervisió d'un adult. Us he de dir que a la Laia li agraden molt, les toca i remena atenta a les sensacions que n'obté, les rasca amb les ungles sorprenent-se dels colors que li deixen i, evidentment, pinta gargots i més gargots!
I..... ara ve la sorpresa: us ve de gust provar-les? La Raquel de Didacmania, que és un encant, em va oferir un pack de 16 Crayon Rocks per a sortejar i, com que a casa han agradat tant, em va semblar molt bona idea! Així que posem el sorteig en marxa i aprofitem per celebrar 6 mesos de bloc, us sembla bé?
Per participar us demanem una "acció social" i que ens deixeu un comentari aquí al bloc dient qui sou i a través de quina opció heu participat que així no ens fem un embolic i us ubiquem, d'acord?

OPCIÓ 1 via FACEBOOK:
Ser seguidor de Planeta Babetes i de Didacmanía, compartir públicament en el vostre perfil el post que anuncia aquesta entrada.

OPCIÓ 2 via INSTAGRAM:
Ser seguidor de @planetbabetes i @didacmania i compartir la foto amb el hastag #sorteigcrayonrocks. Recordeu que aquí, si el vostre perfil no és públic, no podem veure la vostra participació!

No oblideu deixar-nos un comentari perquè sapiguem qui sou i després us puguem contactar!
El sorteig estarà obert fins el 5 de setembre i anunciarem el guanyador el dilluns dia 8 de setembre a través de les nostres xarxes socials.

Animeu-vos a participar i sort!
Una abraçada,
Carla

#estiualamuntanya vol.II Camping Pla de Barres

El que us deia, aquest estiu la nostra acampada particular ha estat al Pla de Barres, és un camping municipal situat sota el Llac de les Bulloses (Lac des Bouillouses), a 3km del poble de Mont-Louis, al bell mig del bosc i en un entorn immillorable.

Caminant dos minuts des de la nostra caravana ja creuàvem el Tet, és EL riu, tranquil i ample convida a posar-hi els peus i fer-hi un capbussó quan la calor apreta. Hi ha un camí que va a tocar de l'aigua i que és ideal per fer passejades buscant un racó on banyar-se i berenar.

Us he dit ja, que aquest camping és municipal, oi? Com en tots els que hem anat fins ara, això vol dir serveis mínims però tot molt correcte. O sigui, res de mini-clubs ni pistes de tennis però si unes parcel·les amples i uns lavabos nets i cuidats. Les tarifes són molt econòmiques i tenint França tan a prop us recomano fer-hi una escapada sense dubtar ni un moment. Perquè us en feu una idea ràpida, nosaltres que som cinc amb cotxe i caravana pagàvem 22€/dia en plena temporada alta!

El que ens agrada també d'aquest tipus de càmpings, és que la gent que hi sol anar és amant de la muntanya i el fa servir de camp base per fer excursions, així que durant el dia hi ha poc moviment i a la nit, a partir de les 10 ja no s'hi sent ni una mosca. O sigui que tens tranquil·litat assegurada si un dia et quedes per "casa" amb els nens que també està bé fer "pànxing" de tant en tant, no?
Al proper lliurament de l' #estiualamuntanya us explico una excursió xulíssima i apte per a tots els públics!
Una abraçada,
Carla

Resultat sorteig SMLM14 i el meu aniversari

Fa uns dies va ser el meu aniversari, 35 estius fa que volto per aquí!!
Per celebrar-lo, perquè estic la mar de feliç i aprofitant que la primera setmana d'agost es celebra la Setmana Mundial de la Lactancia Materna (a gran part del món, a altres llocs, com a Espanya ho celebrem a l'octubre), vaig proposar un sorteig a la nostra pàgina de facebook i a instagram.
Ahir a mitjanit es va acabar el plaç per participar i aquest matí he fet el sorteig via Sortea2.

Les participants han estat:

Àfrica-Lluc // Bego-PolMireiaEmma // Diana-Marco // Núria-Berta // Núria-Leo // Sandra-Bruc

Maria-JanaNit // Gemma-ZoeLena // Laia-Pep // Maria-Candela // Roser-Iu // Silvia-Max 
Elisabet-Santiago // @tania_duendita // @dambboho // @prettylinen // @mireia_cabanillas

@alpema81 // @mingurriadas 

I la guanyadora ha resultat ser:
@tania_duendita
Aquí podeu veure les fotos que s'han compartit a facebook, a instagram les trobareu sota el hastag #planetailactancia.
Enhorabona Tània i gràcies a totes per participar!
Una abraçada,
Carla

Guixos gegants i un bon tros d'asfalt

Si un dia d'aquests s'ennuvola o teniu a prop una ombra en una plaça asfaltada o un carrer poc transitat (als pobles d'estiueig això potser és més fàcil que a les grans ciutats), agafeu els nens i un grapat de guixos grans i animeu-vos a inventar escenes i personatges!

Ja aviso que les fotos no són massa bones però us serviràn per fer-vos una idea....

Que us sembla? Us animareu? Ensenyeu-me les vostres creacions si ho feu!
Una abraçada,
Carla

#estiualamuntanya Vol.I

Acabem de tornar de 10 dies vivint en plena natura i estem tots enyorats, el retorn ha sigut "durillo", el Joan de guàrdia i jo de marató de rentadores amb tres nens acalorats i un pèl avorrits.
Abans d'aquests 10 dies en vam estar un bon grapat a la platja o sigui que gairebé no hem parat per casa des que va acabar el curs escolar. I us ho confesso, hem estat taaaaaan bé!!
Han sigut unes grans vacances i és que, poc a poc n'anem aprenent! Tant el Joan com jo som uns culs inquiets i per vacances sempre fèiem mil plans; quan només teníem el Bernat anàvem fent prou bé. L'estiu que va néixer no tenia ni un mes i mig que vam marxar a passar uns dies a Camprodon...

Un any després vam anar uns dies a la Cerdanya (oh, la meva estimada Cerdanya!) i vam fer el Puigpedrós (2914m), vam pujar a Prat de Cadí, a l'Estany del Viver,...

L'any següent embarassadíssima de l'Aran i ja amb caravana encara vam pujar cap a les faldes de l'Aneto i vam gaudir moltíssim.

Però quan va tornar a arribar l'estiu l'Aran tenia gairebé 1 any i el Bernat 3 i no sé pas que els passava però ens vam estavellar de ple amb les vacances. Ens van sortir tots els plans al revés i vam veure clar que havíem de canviar de rumb.
A partir de llavors les acampades familiars envoltats de nens on no hi ha cap pressa ni cap objectiu concret més enllà de conviure amb la natura i passar-ho bé tots plegats han sigut el "planazo" de l'estiu, el CIMIP ha passat a ser part dels nostres estius i us en parlaré en algun post segur!
Aquest any per qüestions d'agenda no tenim massa clar que hi puguem anar però no volíem perdre els dies de muntanya així que ens n'hi hem anat tots sols. Això si, sense cap pretensió muntanyenca, i l'hem clavat!! De fet, estàvem tan bé tots que havíem de tornar abans i ho vam allargar quatre dies més. Com que explicar-vos-ho tot en un sol post quedaria molt llarg us ho explicaré per parts. Fins aquí la introducció.
I vosaltres? Ja esteu de vacances? Quins plans teniu?
Una abraçada,
Carla