diumenge, 7 de setembre de 2014

Reflexions sobre "l'adaptació"

No podem obviar el fet que vivim en un país on les mares tenen una baixa per maternitat de 16 setmanes, això ja és un clar indicatiu que el benestar dels nadons/infants i les seves famílies no és ben bé l'objectiu principal del govern. Que una mare hagi de buscar amb qui deixar el seu nadó de 3 mesos i mig perquè ella s'ha de reincorporar a la feina ho trobo vergonyós. Aquí no es mira per l'infant, ni per la dona ni per les famílies ni per la societat, ni present ni futura. Mentre no es reconegui la importància que té la infància com a etapa vital i se segueixi tenint com a únic objectiu la productivitat del sistema no ens podem queixar de com ens va.
Ara bé i dit això, anem al tema del qual us volia parlar avui. La majoria de les famílies; les que més o menys s'ho han anat combinant amb avis, àvies, cangurs, mitges jornades, excedències, etc. i les que han hagut de portar els nens a les llars d'infants des de les 16 setmanes; arriben als 3 anys de la criatura i aquesta comença a l'escola dels grans.
De fet l'escolarització no és obligatòria fins als 6 però si ja resulta complicat estar amb els nens els primers anys de vida quan arriben als 3 anys la gran majoria comencen l'escola si o sí. I hagin estat a casa fins llavors o ja hagin estat a una llar d'infants, comencen amb el que popularment s'anomena "adaptació".
El 15 de setembre l'inici del curs escolar és notícia i sempre hi ha imatges d'entrades a l'escola, de pares acomiadant-se i de nens plorant. I aquí és on pregunto: com entenem un procés d'adaptació? Que el primer dia ploren i, a poc a poc, ja van deixant de fer-ho? He sentit dir a molta gent: "És el que hi ha, després s'hi acostumen".
Doncs el cas és que aquesta no és l'única opció, hi ha llocs on "l'adaptació" es fa d'una altra manera i ho vull compartir amb vosaltres perquè el dubte que em sorgeix és, si en una escola pública com la nostra es fa diferent, perquè no es fa a tot arreu? A les escoles i, evidentment a les llars d'infants on els "usuaris" són encara més petits! Qui no ho vol fer d'una altra manera: els equips de mestres, els pares, els nens???
Quan buscàvem escola aquest era un tema que ens preocupava i que consti que el nostre entorn més proper segueix sense entendre-ho massa; com que tots hem passat per aquí i al final tots hi hem anat contents a l'escola, a la llar, .... . A la reunió de principi de curs ens parlen de l'acompanyament, que no adaptació, i resumint seria: els pares acompanyen a l'infant durant l'horari escolar fins que aquest està preparat per a quedar-se allà sol. És a dir, ha establert un vincle mínim amb qui serà el seu adult de referència i se sent prou segur per a afrontar l'estona que estigui allà. No és obligatori fer acompanyament però sí que és altament recomanable. 
Poder fer un acompanyament així era el que volíem, quadra amb la nostra idea d'infància, intentar no forçar processos i respectar ritmes tant com es pugui. 
A mi, personalment, em sembla un regal pels nens i les seves famílies i em sembla un repte per les mestres i l'escola. Començar un curs amb 25 famílies que, en la majoria de casos, no coneixes i acollir el primer dia 25 nens amb els seus 25 acompanyants corresponents que observaran cada un dels teus moviments i cada una de les teves paraules! Jo trobo que ha de ser difícil, no? Tot i això també penso que quan s'acaben els acompanyaments es queden amb un grup de nens tranquils en lloc de quedar-se amb 25 nens plorant que, siguem realistes, és una situació estressant i diria que es fa impossible poder-los acompanyar a cada un com cal. (El tema de ràtios dóna per una altra entrada sencera...)
A casa, ja hem viscut dos acompanyaments a "l'escola dels grans"; abans ja n'havíem fet quan vam buscar espais on deixar-los als matins (en aquesta entrada hi ha un breu resum del tema). El Bernat va començar a l'escola amb quatre anys i l'Aran amb tres, en ambdós casos vam trigar més o menys tres setmanes en completar el procés d'acompanyament.
Hi haurà qui digui que nosaltres tenim la sort de poder-ho fer, jo sempre dic que totes les opcions impliquen renúncies i que nosaltres també n'hem fet. Però us puc dir que hi ha pares que es guarden dies de vacances per poder fer un mínim d'acompanyament, altres que es demanen un permís sense sou o fan canvis de torn a la feina, nens a qui els han acompanyat avis, tiets o altres persones properes a ells. I quan això no ha estat possible, les mestres poden acompanyar aquell infant que no té allà cap altre adult perquè els altres "no la necessiten" encara. No us sembla un bon pla?
L'acompanyament no vol dir anar a escola i posar-te a jugar amb el teu fill, no, no és això. Tu acompanyes pel que pugui sorgir però et situes fora de la zona de joc, assegut i en silenci, intentant "ocupar poc espai" i ets allà pel que l'infant necessiti, confiant en ell i les seves capacitats, oferint-li seguretat. La majoria exploren l'espai tranquil·lament, juguen, vénen a ensenyar-te coses, miren els altres companys, a estones vénen a seure a la teva falda i observen el que passa al seu voltant. A poc a poc accepten que l'adult que l'acompanya es situï en un altre espai dins l'escola, potser al passadís o al jardí i ells també comencen a explorar altres espais a part del de referència, van coneixent la seva mestra, els seus companys i els rituals del seu dia a dia. Un dia surts a mig matí i tornes al migdia, potser els pròxims dies només l'acompanyes a l'estona del menjador i finalment arriba el dia en què acomiades el teu petit/a a les 9 i el reculls a les 4 sense llàgrimes, ell/a es queda feliç a l'escola i tu marxes tranquil sabent-ho. 
En el temps que ha durat l'acompanyament no només ha crescut la confiança de l'infant cap al nou entorn, pels pares també són uns dies d'aprenentatge, d'apropament a l'escola i a les mestres que acompanyaran el seu fill/a quan ells no hi siguin. Les veus treballar, parlar amb els nens, resoldre situacions de conflicte, consolar infants que ploren, ...i sents com la teva confiança cap a elles també creix.
Sé que molts de vosaltres viureu "adaptacions" diferents a aquestes que us explico avui i pot ser que sorgeixin els plors, la tristesa, l'enfadament,... només us puc dir que deixeu que surti, que valideu aquests sentiments, que sentin que els escolteu i els enteneu, que els expresseu els vostres, que els recordeu que els tornareu a buscar, que les mestres els cuidaran i que us acomiadeu sempre. I que si us ressona el que us he explicat ho compartiu i lluiteu per canviar les coses, que sempre s'hagi fet així no vol dir que no hi hagi altres maneres de fer les coses.
I fins aquí l'entrada d'avui, una mica més llarga i densa que les habituals però el tema dóna de si! Mil gràcies per haver llegit fins aquí!!
Vosaltres, que en penseu? Com viviu els principis de curs? I els vostres nens? 
Una abraçada, 
Carla

16 comentaris:

  1. ostres! molt interessant! tot i q a mi encara em queda una mica lluny i ara mateix tinc altres preocupacions al cap..es un tema per reflexionar-hi! La idea de l'acompanyament crec q es totalment necessaria i les escoles ho haurien d'anar introduint.
    Pel que fa a la reincorporacio de la mare a la feina despres de 16 setmanes si q em preocupa i ho trobo una salvatjada! a veure q fare quan m'arribi el moment...
    merci pel post! petons!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per comentar Mar! Si que et queda un pèl lluny però el temps passa molt ràpid! :-)
      Una abraçada!!

      Elimina
  2. Desde luego es un lujo que los niños pudieran comenzar así su etapa escolar. Y es una pena, porque debería ser algo ordinario y no lujoso. Me encantaría escuchar voces de maestros que tengan la experiencia de hacerlo así y las de los que lo hacen de otra forma y sus argumentos. De hecho, siempre me pregunto por qué no se importan ideas buenas de otros sitios, no solo en la educación, sino en todo lo demás. Cuando algo funciona y es bueno, por qué no lo imitamos?
    En fin... un besote. Un placer leerte, como siempre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Por eso tengo yo la duda de porque n se hace así en todas partes Eva, sería genial ese debate entre maestros, quizá nos ayudaría a entender cosas. Gracias por pasarte, leer y comentar! Un fuerte abrazo Eva!

      Elimina
  3. Gràcies per la teva aportació!
    Estem vivint aquest procés i no ho port gens bé...
    Després de donar-li mil voltes i de viure 2 intents frustrats de mares de dia, fa 3 dies vam començar adaptació a una escola bressol convencional... Però q va ser la q va fer-nos decidir donat que, teòricament, comencen a fer les coses de manera més oberta, entre elles, el periode d'adaptació...
    Tot i així, de moment ho porto malament... Malgrat la bona voluntat de tots, m'he sentit "forçada" a anar "provant" amb petites abscències. El segon dia, 15 minuts, avui només 5. Durant les mateixes, han hagut plors. La mestra m'ha comentat que el millor seria q el proper dia marxi i li deixi experimentar aquesta emoció sense ser-hi jo a prop, per tal q el pugui consolar ella i pugui establir un vincle. Vaig molt perduda amb tot això, així q deixo aconsellar, però la teva aportació m'ha fet reflexionar... Em sembla q dilluns hi aniré amb ell, però no em mouré d'allà, si m'ho permeten. Els hi comentarem.
    Tot i així, se'm plantegen nous dubtes: m'he allargat l'excedència 1 setmana més... Tenim 15 dies per endavant, però... Si arriba el dia q m'he d'incorporar i ell no està preparar, serà realment pitjor pq no tindrà el vincle amb la professora? He d'incorporar-me amb preavís a la feina i ja no hi ha marxa enrere... Gràcies per la vostra ajuda!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Cristina!
      Abans que res, gràcies per llegir-te el post i per comentar.
      Crec que amb 15 dies per endavant, amb una adaptació intensiva i ben feta ho superareu segur. Potser t'aniria bé fer un reset, oblidar el que heu fet fins ara i començar de zero. El teu petit (ara que hi penso no sé quina edat té) s'ha de sentir segur per podder establir un vincle de confiança amb la mestra i per això necessita temps. Jo aniria allà cada matí amb ell un parell o tres d'hores i no marxaria en uns dies, a mida que ell conegui l'espai, els companys i l'adult de referència pots provar de marxar alguna estona curta sempre posant paraules al que vas a fer i explicant-li tot a ell. Poc a poc i molta paciència, que la teva actitud no desprengui que tens pressa sinó que està allà segura que ell se'n sortirà perfectament i que li dones el temps que necessita.
      Et deixo uns enllaços que potser et poden ajudar:
      http://lafontdelrieral.blogspot.com.es/2012/07/article-els-primers-dies-lescola.html
      http://www.aflordepell.cat/2013/09/intentem-ho/
      Potser pots portar el meu post i aquests altres impressos a la llar, no pr dir-los com han de fer la seva feina sinó com a suport a les teves inquietuds per poder-les expressar millor i vegin que has buscat com poder-ho fer millor.
      Espero haver-te ajudat! No dubtis en contactar-me si necessites res més i si us plau, epxlica'm com us va!
      Una abraçada,
      Carla

      Elimina
    2. Hola, Carla!
      Moltes gràcies per la teva ajuda. He reflexionat en el que em comentaves i demà hi aniré a "negociar", posts impresos en mà (per cert, mil gràcies).
      Tan de bo els esucadors estiguèssin més oberts i fòssin més tolerants i flexibles, facilitant l'adaptació dels petits...
      Un milió de gràcies se nou! Ja us explicaré la meva experiència.
      Una abraçada!

      Elimina
    3. Encantada d'haver estat útil Cristina! Espero que la negociació hagi anat bé i que l'adaptació vagi sobre rodes.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  4. Hola Carla,
    Molt interessant l'article i molt bé que ho comparteixis. A veure si les escoles es parlen/convencen entre elles que hi ha maneres que funcionen per adaptar els nens i que no necessariament passen per deixar-los plorar a lo Estivill. A l'escola de l'Emma les classes de P3 tenen 17 nens, que ja és un gran pas. I també vaig parlar amb la mestra i em va deixar fer només fins les 12:30h durant el temps que va ser necessari, després fins les 15h i finalment quan l'Emma ho va decidir es va quedar fins les 4:30h com tots els nens. Però sempre és una lluita i un engorro estar demanant tractes especials quan en realitat això hauria de ser la norma.
    I ja no parlem de la quantitat d'hores que han de passar a l'escola. Això donaria per un altre llarg debat! Una abraçada! molt xulo el blog! Laia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Laia!
      Que bé això que siguin només 17 nens, una ràtio menor sempre ajuda! Si que tens raó que anar demanant tractes especials és pesat però jo crec que si hi hagués més pares que ho demanessin al final les escoles es plantejarien canviar molts "protocols" habituals.
      Gràcies per passar, llegir i comentar!!
      Una abraçada!
      Carla

      Elimina
  5. Hola Carla! És interessant això que expliques. Jo treballo com a educadora en una llar d'infants i la veritat és que fem una adaptació bastant pactada amb la família i segons les necessitats dels infants. Jo només volia fer un petit apunt i és que sovint la manera com pares i mares viuen aquest procés influeix en l'adaptació dels petits i em refereixo a la seguretat o les inquietuds i la falta de confiança que transmeten... Penso que és un tema clau per superar aquest procés de manera poc dolorosa...
    Gràcies pel teu article!
    Carla

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel teu missatge! És encoratjador saber que cada vegada més educadors es plantegen aquests temes! Una abraçada!!

      Elimina
  6. Hola Carla! Molt interesant el post...el meu nen te 20 mesos i hem volgut portarlo a la escola bressol, pensava que la manera d'adaptacio que oferia seria respectuosa amb el infant pero estic veient que com dius estem fent mes un Estivill que una altra cosa...el nen ho pasa malament i jo tambe estic molt trista, m'havia deixat una setmana de vacances per fer primera setmana amb ell pero es va posar malalt el primer dia. Aquesta setmana lrs vacances les fa el pare pero ja no se pot qedar a laula amb ell, com a minim el deixa nomes una hora, pero ja sens han acabat els dies...es que veure els 20 nens plorant a la vegada es un drama total, no voldria estar a la pell de la educadora realment ha de ser dificil tb per ella.
    Gracies per rememorar aquest post. Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Marixa per les teves paraules! Crec que un acompanyament realment acompanyat, en el fons, facilita la feina de les educadores. És el que dius tu, quedar-se amb 20 criatures plorant és un drama i és molt difícil atendre cada infant com es mereix. Poc a poc les coses van canviant. Molts ànims amb el vostre procés! Una forta abraçada!

      Elimina
  7. Hols Carla,
    Jo estic vivint això aquesta setmana amb l'adaptació de la meva petita de 18 mesos. El primer dia m'hi vaig quedar i ella va jugar i va estar-hi molt bé. El segon em van fer marxar una hora i no va voler saber res de ningú, es va quedar plorant i cridant-me assenyalant la porta en un racó, quan la vaig recollir es va adormir als deu minuts de marxar als braços i va dormir dues hores somicant abraçada a mi. Els altres dos dies vaig marxar només mitja hora però ella tot i que m'ha dit l'educadora que no plora s'agafa a la seva cama i no la deixa anar i quan marxo l'he d'arrencar literalment dels meus braços entre plors i crits de "mama". M'ha dit que la setmana que ve l'hauria de deixar ja dues horetes però jo no ho veig clar... aquests dies d'adaptació ja no vol quedar-se ni amb avis ni tiets i si la duc a un lloc on hi ha nens que li recorda l'escola bressol tot i que no ho sigui ni la deixi immediatament plora i no vol saber res de ningú... sumat a que duu dues nits que somica i em crida en somnis i a vegades inclús plora (quan no ha plorat mai per la nit i continua dormint amb nosaltres com fins ara). No sé què és el millor per a ella i com fer aquesta adapatció tan desadaptada...
    Maria

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres Maria, quin greu això que expliques! Està clar que la petita no s'ho està passant gens bé i, des del meu punt de vista, forçar-ho no crec que sigui la solució.
      Valoreu les opcions que teniu, jo desconec la vostra disponibilitat, la necessitat real que vagi a la llar, les hores que necessiteu que hi sigui,... Si teniu la possibilitat de fer un acompanyament de debò, com el del primer dia vaja, jo intentaria negociar-ho amb l'escola. A veure que us diuen...
      L'any passat una noia plantejava un cas semblant i sé que va anar a negociar. Tens els comentaris per aquí sobre. Molts ànims!!!!

      Elimina

Moltes gràcies pels comentaris! Tots em fan molta il.lusió i intentaré respondre'ls un a un sempre que pugui!