País Basc en família: Camping Zingira a Orio

No m'ho crec ni jo, AVUI fa dos anys que no escrivia al bloc i avui he tornat a escriure. Vinc amb la darrera escapada que vam fer l'estiu passat: 10 dies al País Basc. La veritat que va ser tot bastant improvitzat i anàvem, una mica com sempre, a salto de mata, però tots en tenim un súper record d'aquells dies en terres vasques i penso que potser us ajuda la nostra experiència.

Els que fa temps que sou per aquí, sabeu que la majoria de vegades ens movem amb la nostra caravana cinquentona així que el primer que vam fer va ser buscar un camping tranquil i ben ubicat per fer-lo camp base de la nostra estada.

Rebuscant per la xarxa vam anar a parar al Camping Zingira i oh! Per començar em va encantar el logo i descobrir que durant l'any allotjaven una escoleta lliure. Com a fundadora d'una escoleta lliure fa mil anys, allò em va fer un pessic al cor automàticament. 

I després... la ubicació!!! En plena natura, un oasis de verd, silenci i frescor, a tan sols 3km del mar! What else, eh? A només 2 km d'Orio i 7 km de Zarautz, s'hi arriba per una carretera pintoresca envoltada de turons i "caserios".

A l'entrada del camping hi ha un restaurant vegetarià amb un porxo maquíssim que convida a seure, demanar un cafè amb llet i gel (mooooolt curt de cafè) i acompanyar l'estona amb un bon llibre mentre la canalla ho donen tot als llits elàstics i als gronxadors.

I ja sabeu allò de "els llocs els fan les persones", oi? Tot l'equip del Zingira és top. Acollidors, disponibles, amables... persones amb les que vam compartir estones de xerrada i que ens ho van posar molt fàcil durant tota l'estada amb un munt de tips i informacions útils.

Les parcel·les tenen ombra i estan ben delimitades per franges altes d'arbustos. Les instal·lacions són senzilles i funcionals. Nosaltres tampoc busquem grans luxes així que mentre estigui net i les dutxes tinguin bona pressió ja fem.

El camping está situat al llindar Parc Natural de Pagoeta (de l'euskera "pago", "faig" i "-eta", "abunda", que significa, literalment, "lloc on abunden els faigs") i té un entorn preciós. Del mateix camping surten excursions fàcils per fer una mica de muntanya i evidentment, a cop de cotxe, tens tota la costa vasca a tocar!

A nosaltres ens va semblar un camping ideal per anar amb nens i també tenen bungalows!

Voleu que m'engresqui a escriure posts detallats de cada plan que vam fer per allà?

Com sempre, us llegeixo als comentaris i a les xarxes!
Una abraçada,

Carla

En castellano:
No me lo creo ni yo, después de dos años justos sin publicar, hoy vuelvo con la última escapada que hicimos el pasado verano: 10 días en el País Vasco. La verdad que fue bastante improvisado y íbamos, un poco como siempre, a salto de mata, pero todos tenemos un súper recuerdo de aquellos días en tierras vascas y pienso que quizás os ayude nuestra experiencia.

Los que hace tiempo que estáis por aquí, sabéis que la mayoría de las veces nos movemos con nuestra caravana cincuentona así que lo primero que hicimos fue buscar un camping tranquilo y bien ubicado para convertirlo en campo base de nuestra estancia.

Rebuscando por la red fuimos a parar al Camping Zingira y ¡oh! Para empezar me encantó el logo y descubrir que durante el año alojaban una escuelita libre. Como fundadora de una escuelita libre hace mil años, aquello me dio un pellizco en el corazón.

Y después... la ubicación!!! ¡En plena naturaleza, un oasis de verde, silencio y fresco, a tan sólo 3km del mar! What else, ¿eh? A sólo 2 km de Orio y 7 km de Zarautz, se llega por una carretera pintoresca rodeada de colinas y caseríos.

En la entrada del camping hay un restaurante vegetariano con un porche precioso que invita a sentarse, pedir un café con leche y hielo (muy corto de café) y acompañar el rato con un buen libro mientras los niños lo dan todo en las camas elásticas y los columpios.

Y ya sabéis lo que dicen, verdad? Los sitios los hacen las personas! Todo el equipo del Zingira son top. Acogedores, disponibles, amables... personas con las que compartimos ratos de charla y que nos lo pusieron muy fácil durante toda la estancia con un montón de tips e informaciones útiles.

Las parcelas tienen sombra y están bien delimitadas con setos altos. Las instalaciones son sencillas y funcionales. Nosotros tampoco buscamos grandes lujos así que mientras esté limpio y las duchas tengan buena presión ya nos vale.

El camping está situado en el umbral Parque Natural de Pagoeta (del euskera "pago", "haya" y "-eta", "abunda", que significa, literalmente, "lugar donde abundan las hayas") y tiene un entorno precioso . Del mismo camping salen excursiones fáciles para hacer un poco de montaña y evidentemente, a un tris en coche, ¡tienes toda la costa vasca!

¡A nosotros nos pareció un camping ideal para ir con niños y también tienen bungalows!

¿Queréis que me anime a escribir posts detallados de cada plan que hicimos por allí?

¡Como siempre, os leo en los comentarios y en las redes!

Un abrazo,

Carla

La lletra de "A la deriva", el primer single "De Vent i Ales" de Txarango

Ens ha costat passar aquest any i mig sense concerts de Txarango i ho confessem, quan ens van dir que després de la nova gira i el nou disc s'acomiadaven per sempre ens va agafar una mica un patatús!!!
Per sort, els Reis Mags ens van dur les entrades per Clownia i esperàvem amb ganes el nou disc a la primavera però llavors va arribar el coronavirus i el confinament i el món, les escoles, la música,... tot va quedar en "standby".

Quan fa uns dies Txarango anunciava que tindríem nou disc el 19 de juny vam apuntar-nos el dia al calendari amb moltíssima il·lusió, després va arribar el documental de "De vent i ales" i ahir finalment, la primera cançó i el primer videoclip!!! :-)

M'he esperat fins aquest matí per veure'l per primera vegada amb els meus tres. Vaig fer el mateix amb el documental, perquè val la pena l'espera si és per compartir aquestes estrenes amb ells. Compartir l'emoció, els somriures, l'alegria i alguna llàgrima!

I avui han estat ells que han volgut escriure la lletra de "A la deriva". 

"Per si encara no està penjada i la gent la vol tenir mama...

la pots penjar al teu bloc si l'escrivim?"

I així, a dues mans i anar escoltant la cançó en bucle aquí la teniu:

A la deriva (De vent i ales,  Txarango 2020)

Tenim el cor a prova de bales 

un horitzó, també unes ales.
Hem vist caure la frontera
i en el teu cos de pols d’estrelles 

hem desfet tots els camins. 

Hem après de l'infinit
mica en mica
com balla la vida.

Ballarem aquesta nit 

Atrapar la lluna plena,
creuar junts tota la terra, 

buscant un nou món.

Rebentar tots els rellotges,
apagar el motor ferotge,

començar de nou... 

Uooooh que la vida es pari fins que surti el sol
Uooooh junts…a la deriva
Uooooh que la vida esclati com nosaltres dos
Uooooh Uooooh...

De Luther King, de Victor Jara
portem els somnis del Che Guevara,
jem vingut a trencar els marcs,
tenim les ales de la Rosa Parks.

Atrapar la lluna plena,
creuar junts tota la terra
buscant un nou món.

Rebentar tots els rellotges,
apagar el motor ferotge,
començar de nou...

Uooooh que la vida es pari fins que surti el sol
Uooooh junts…a la deriva
Uooooh que la vida esclati com nosaltres dos
Uooooh Uooooh...

Que quan tu balles
es desfan les hores
el temps millora
sento com les animes s’animen
puc veure com volen
i troben, una nova veu de llibertat que sona,
bones vibracions per totes les persones.

Caminem sempre junts amb la mà al cor.
Som el poble viu, la flama, la foscor
som un paisatge de vida, que crida i no oblida,
som la sortida agraïda desfent mentides,
una lluita compartida.

Uooooh que la vida es pari fins que surti el sol
Uooooh junts…a la deriva
Uooooh que la vida esclati com nosaltres dos
Uooooh Uooooh...

 

Infinites gràcies Txarango....
Bernat, Aran, Laia i Carla

Com fer bombes de bany casolanes

Fa molts dies us vaig ensenyar que havia estat fent bombes de bany casolanes, d'aquestes que són efervescents quan les posem a la banyera i fan les delícies de petits i grans, sabeu?
Com que moltes em vau demanar com ho havíem fet m'he animat a escriure-us un post amb les instruccions per si, en el que ens queda de confinament, us voleu animar a fer-les.
Tot plegat és ideal per passar una bona estona entretinguts i després les podeu fer servir a casa o per regalar. Queden molt maques!
Això si, no espereu grans efectes espectaculars com les que podeu trobar en botigues especialitzades tipus Lush, són bombes casolanes :-)

Què necessitem? Ingredients i material:

-        Bicarbonat Sòdic

-        Àcid Cítric

-        Farina de blat de moro

-        Sal Epsom (O sal de cuina si no en tenim)

-        Olis essencials

-        Oli vegetal

-        Colorants alimentaris

-        Motlles

-        Recipient gran per fer la barreja

-        Balança o vasos medidors

-        Culleres

-        Pulveritzador amb aigua

Pas a pas per fer bombes efervescents pel bany:

1. Barrejar 250g de bicarbonat sòdic amb 125g d’àcid cítric i 125g de farina de blat de moro. Si no teniu balança de cuina podem fer servir vasos graduats o simplement tenir en compte que per cada mida que posem de bicarbonat posarem la meitat d'àcid cítric i la meitat de farina de blat de moro.
2. Dividirem 125g de sal (o una mida de sal) en diferents recipients per tenyir-la. La repartim en tants recipients com colors vulguem fer les nostres bombes i tenyim cada porció amb una o dues gotes del color desitjat.
3. Barregem una part proporcional de la primera barreja d’elements secs amb la sal del color escollit. Veureu que tota la mescla va agafant color i que els “granets” de sal sempre queden del color més intens.
4. A aquesta mescla acolorida hi afegim una cullerada d’oli vegetal i algunes gotes de l’oli essencial escollit. Barregem bé. Tindrem una textura com de sorra de platja solta.

5. Ara ens cal afegir-hi aigua molt a poc a poc per aconseguir una textura més semblant a la sorra humida. Volem aconseguir la consistència ideal per poder treballar-hi, que la massa es compacti quan la comprimim i aguanti la forma però....

ATENCIÓ!!! Si hi posem massa aigua la barreja entrarà en efervescència i es desfarà tot.

En aquest punt va molt bé el pulveritzador en spray i anar afegint aigua a “pulsacions” per no passar-nos.
6. Quan tinguem la textura ideal, omplim els motlles comprimint molt bé per tal d’evitar que es formin esquerdes en la nostra bomba.
7. Si és possible la deixem 24h dins del motlle sinó la desemmotllem amb cura i la deixem sobre una superfície plana i allunyada de la humitat per tal que s’assequi..
8. Omplim la banyera i gaudim de la nostra bomba!

Aclariments: 

Nosaltres hem fet servir uns motlles metàl·lics específics per bombes de bany però també uns de plàstic del Tiger que eren cors i estrelles per penjar a l’arbre de Nadal i uns de silicona.

Si ho feu amb motlles de silicona que no siguin molt petits ni de formes complicades perquè les bombes es trenquen molt sovint, val?

Si no teniu banyera o no voleu "malgastar" tanta aigua també es poden fer banys de peus o de mans!

Escolliu l'oli essencial que més us agradi o aquell que tingui les propietats que més cregueu que us poden ajudar en aquests moments i regaleu-vos una estona!

Si teniu dubtes els podeu deixar a comentaris i si us voleu endinsar en el món dels olis essencials em podeu enviar un mail a hola@planetababetes.com o escriure'm directament al Planeta d'Essències.

Abraçada molt gran i molts ànims a totes i tots!
Carla

Infància confinada i "todo bien oiga..."

Fa dies que dono voltes al tema i em costa trobar-hi les paraules. Durant el dia no tinc massa temps per pensar amb claredat i ordenar les idees i és quan poso el cap al coixí que em ve tot. Llavors trigo la vida a adormir-me.... en fi..., a veure si me'n surto.

Portem ja quinze dies tancats a casa i va per molt llarg, cosa que ja podíem intuir i potser ens resistíem a creure però que a hores d'ara crec que ja tots tenim assumit.

No sé a vosaltres però quan va començar el confinament a mi em van arribar dos missatges per totes bandes. Els dos suposadament destinats a fer-nos la vida més fàcil als que tenim criatures: sobretot calen rutines i que tinguin clar que això no són vacances.

Súper important! Que no es pensin que són vacances perquè clar... els pares han de teletreballar! S'ha de seguir portant el ritme!!! (Això si no has de seguir anant a treballar fora de casa o si no t'has quedat sense feina, que tela amb el panorama...)
I clar, si els pares han de treballar com si fossin a la feina, els nens fan nosa perquè, poc o molt, si tenen els pares a prop, els reclamen. Noooormal! I com ho solucionem això? Classes per internet (mails, hangouts, zooms,...), deures i que segueixin amb el curs no sigui que el perdin.

Vaaaaa, en serio? Davant d'aquesta situació d'absoluta excepcionalitat, mai viscuda per cap de nosaltres, el que ens amoïna com a societat és que no perdin el curs? Què pretenem, que sembli que tot és normal quan precisament tota normalitat se n'ha anat a regar? O el que amoïna és que hàgim pagat la quota de l'extraescolar d'anglès o de l'escola (pública, concertada o privada) i ara els mestres no estiguin treballant? O són les escoles que pateixen, sobretot les concertades i privades, que si no envien continguts els pares deixin de pagar? Per qui o per què ens estem preocupant? Pels nens? Per les famílies que no estiguin acostumades a passar tantes hores amb els fills, i menys a casa, i necessitin tenir-los ocupats amb obligacions escolars? On posem la mirada?

Això sense mencionar que, igual que tota l'oferta d'entreteniment sorgida arrel del confinament, seguir portant el ritme del curs "on-line" implica passar hores i hores asseguts davant d'una pantalla. I no ens oblidem que si en un dia normal dels de sempre, ja hi ha molts nens i nenes que no es mouen gaire, ara no poden ni sortir al carrer!

I després, van circulant vídeos preciosos amb un poema de fa no sé quants anys que diu que la gent va trobar el moment de parar i de llegir i de no sé quantes coses més; que és el moment de mirar cap endins, etc.

Doncs mira, ja us ho dic, jo no trobo temps per massa més que per la casa, pels meus tres i per no ofuscar-me quan em llevo en un dia gris. I les rutines... a qui li funcionin que les faci servir i a qui, com jo, li causin més estrès que una altra cosa, us diré un secret, no passa res!!!
La vida, encara que sigui confinada, ja en té de rutines. El dia a dia ja té un mínim d'horaris, marcats pels àpats principalment i sempre els podem puntualitzar! Però dic jo que potser en un moment com el que estem vivint no cal fer un horari com el de l'escola, amb hora del pati i tot! Que els he vist, eh!!

Personalment, si a sobre d'estar tots a casa intentant compaginar-ho tot, he de dur un horari pels nens i fer que el compleixin em moro. Jo i ells. I sento que vendre la moto que això és el que els hi convé als nens és posar pressió extra als pares, que prou en tenen aquests dies.

Per si us ajuda us explico com funcionem a casa, si a la vostra us van súper bé els horaris i les rutines i sou tots feliços, llavors no cal que seguiu llegint :-)

Es pot mandrejar fins a les 9:30, normalment llegeixen al llit, i les 10:30 és l'hora límit per haver esmorzat i haver-se vestit. Hi ha qui a quarts de 9 està dempeus i qui aprofita al màxim.
Cada dia s'ha de passar l'aspiradora i tothom col·labora amb la gestió de la roba i neteja.
Després normalment s'ocupen amb algun projecte que tinguin entre mans, recomanació de l'escola o no. I això si, sempre flueix tot millor quan un dels dos està a prop i disponible per donar un cop de mà amb el que sigui.
A l'hora de dinar i sopar estem aprofitant per involucrar-los molt més en la cuina en si. Ells en tenen ganes i també és un espai d'aprenentatge genial. Llegir i escriure receptes, fer llistes de la compra, mesurar ingredients, fer anar ganivets i fogons... aprendre a cuinar!
En algun moment del dia ens movem TOTS: dansa, ioga, exercicis de tonificació... La qüestió és moure el cos i en aquest moment sí que molts dies tirem d'alguna classe de youtube o d'algun instagram live. Dutxes, sopar i tothom al llit a les 21 h pam amunt, pam avall.
Cada dia cau alguna videotrucada a la família i de tant en tant, es truquen amb els amics i amigues però, més enllà d'això, no ha pas augmentat l'ús de les pantalles i sobrevivim :-)

Jo treballo a la nit quan dormen o els demano estones curtes si tinc alguna reunió o videotrucada concertada i la resta del dia estic més o menys disponible. El pare de les criatures segueix fent les seves guàrdies i quan està a casa fem torns per repartir-nos entre estar ocupats en coses nostres i estar disponibles pels nens.

Tot aquest rotllo per dir que no em sembla just que els demanem que visquin aquests dies com si fossin normals o com si no fossin vacances. Són dies extraordinaris en tots els sentits, dies que recordarem i recordaran tota la vida que ens quedi per viure. Són dies de crisi, de personal sanitari lluitant incansables, de molta altra gent treballant perquè els que ens quedem a casa, perquè és tot el que podem fer, no ens falti res. Són dies de dols en solitari i d'aplaudiments a les 8 del vespre.
Són dies que són de tot menys normals i són dies estranys de c*llons.
Donem-los espai, temps i paraula. Són dies per aprendre moltes altres coses més enllà del currículum del curs on estiguin. Per valorar tot el que teníem i el que TENIM, per parlar d'empatia, de solidaritat, de voluntariat, de comunitat, del bé comú per sobre de l'individual. Permetem-los i permetem-nos un mal dia, unes ganes de no fer res o de plorar per tot.
Engresquem-nos amb ells a fer aquella manualitat que sempre està pendent, aprenem junts a pintar aquarel·la, llegim-los contes, mirem plegats un documental o una pel·lícula, reflexionem junts sobre el que està passant o com se senten amb tot l'enrenou, animem-los a escriure un diari d'aquest confinament...

I no ens oblidem que el dia confinats segueix tenint 24 h, que passen de pressa i que hem de mantenir les expectatives baixes. Que no sé vosaltres, però ja fa 15 dies que dura el #joemquedoacasa i jo encara no he endreçat l'habitació dels trastos, ni fet cap curs en línia, ni canviat tots els llençols ni parlat amb totes les meves amigues ni passejat per cap museu virtual... amb prou feina em poso al dia dels whats i he trigat dues setmanes a escriure-us això. :-).

No si, al final serà una sort que ens allarguin el confinament.

Una abraçada molt i molt gran,
Carla

#joactuo i no em poso més pressió de la necessària a sobre, ni a mi ni als meus fills :-)

Argila blanca amb esperit de Nadal

Pel que fa als olis essencials, ho sé, tinc pendent escriure-us un post presentat el kit d'inici com cal però mentrestant, i com que Nadal ja treu el cap per la cantonada, us comparteixo una manualitat per fer amb els nens i nenes. Nosaltres la vam fer l'any passat i és súper resultona. Ens va agradar molt a tots, és adaptable a nens de diferents edats i el resultat és útil!!!

Per fer aquestes figures nadalenques d'argila blanca necessitareu:
- Argila blanca
- Corró de fusta
- Motlles de galetes
- Segells o tampons per poder escriure missatges
- Cordill rústic o de coloraines tipus baker-twine
- L'oli essencial "Christmas Spirit" o un altre que us agradi

Segur que amb les fotos us fareu una idea de seguida però us explico una mica.
Estirem bé l'argila com si fos una massa de galetes i quan té el gruix ideal, ni molt prim perquè no se'ns trenqui però tampoc molt gruixut perquè les peces no pesin massa, tallem les formes que ens agradin amb els motlles. També podem estampar-hi textos amb segells o a mà, texturitzar amb fulles seques, etc. I molt important, per poder penjar les peces recordeu fer-los un forat suficientment gran perquè hi passi el cordill!!
Quan tenim les peces acabades les deixem assecar a l'aire. Depenent del gruix triguen entre 1 i 2 dies.
Un cop seques hi vam posar una gota d'oli essencial a la part de darrere i, les que eren per regalar, les vam embossar.
Quan s'obria la bosseta feia una olor deliciosa!!!

Les figuretes d'argila blanca les podem fer servir per penjar a l'arbre, decorar la casa, els regals de Nadal, etc. L'any passat en vam preparar unes per les mestres dels petits de la casa i la resta van decorar paquets, a tothom li van encantar!

Espero que us hagi agradat la idea i que m'expliqueu que tal si ho feu!

Una abraçada!!!

Carla

Planeta d'essències: la nostra comunitat al voltant dels olis essencials

Tot i que em considero una persona resolutiva i de funcionament bastant ràpid en general, hi ha processos pels quals necessito un temps i una experiència prèvia llarga abans d'atrevir-me a compartir l'aprenentatge amb qui m'envolta.
I això justament, és el que m'ha passat amb els olis essencials.
Jo vaig aterrar al món dels olis d'essencials fa ja un any i mig, de la mà d'una bona amiga, que feia mesos que me'n parlava! Va ser un mes de juny; sentint l'estiu a prop, sabent que venien dies llargs i temps en família per anar descobrint aquest món tots plegats.

Nosaltres i els olis essencials

I com ho vaig fer? Vaig invertir en el kit d'inici de Young Living i em vaig posar a olorar i investigar usos i propietats de cada un dels 12 olis que inclou el kit. A finals d'estiu ja havia esgotat l'oli d'espígol! Ja ho diuen que és l'oli essencial que t'hauries d'emportar a una illa deserta. :-). Ara, després de tots aquests mesos fent servir els olis essencials cada dia, ja sento que els tenim plenament integrats al nostre dia a dia i puc dir-vos que ens han ajudat en moltes situacions!
Per mi, el kit d'inici és una farmaciola aromàtica que m'ajuda a cuidar de l'ambient i la salut dels de casa d'una manera natural i amorosa. 
M'agrada pensar-ho tot com petits rituals: preparar el difusor, omplir-lo d'aigua, escollir els olis, engegar-lo, veure sortir el vapor fred i gaudir quan arriben les primeres notes d'olor.
El mateix passa quan preparo dilucions o sinergies per algú altre, que em sento una mica bruixa preparant pocions i m'encanta!
I el millor ritual sens dubte, són aquells cinc minuts de parar un moment i connectar amb algun dels meus tres quan em demanen que els faci un massatge: als peus, a les cames, a l'esquena, a la panxa... són estones de regal!

La nostra comunitat essencial

Durant aquest temps he anat compartint una mica la nostra experiència a través d'instagram, molt a comptagotes -:-), i he mantingut converses amb moltes de vosaltres que, encuriosides, us heu sentit atretes pels olis i les seves aplicacions. Algunes us heu animat amb el kit d'inici, d'altres amb un oli concret o amb un difusor i amb moltes seguim conversant.
És per això que m'he animat a crear el "Planeta d'Essències" una petita comunitat aromàtica per aquelles que us heu endinsat o us ve de gust endinsar-vos en aquest món aromàtic amb mi.
Al "Planeta d'Essències" podreu compartir dubtes i preguntar sense parar, compartirem i aprendrem juntes!! Perquè qualsevol procés ben acompanyades sempre és més fàcil, més divertit i millor! Jo estaré encantada d'acompanyar-vos des de la meva breu experiència i amb tot el que he anat aprenent al llarg d'aquest temps.

El logo

Encara que el "Planeta d'Essències" sigui un projecte petit el volia cuidar des del principi i per això vaig demanar a la Cèlia que em dissenyés un logo. Un logo rodó, que em servís per al grup de whatsapp, per la capçalera dels stories destacats dels olis i per un possible perfil d'instagram.
Com que m'agrada molt el seu estil i ja havíem treballat juntes pel logo de "El Club de les Mares Dignes" tenia clar que aquesta vegada tornaria a confiar en ella.
Uns quants mails després, amb proves de color, tipografies, etc... em vaig quedar encallada entre dos logos que m'agradaven a parts iguals. I així han passat unes quantes setmanes... que ja us deia que hi ha processos pels quals necessito un temps :-).
Finalment he decidit que avui, que és el meu sant, és un bon dia perquè aquest post, que fa setmanes que és a esborranys, vegi la llum. Un bon dia per presentar-vos el "Planeta d'essències" i per demanar-vos un cop de mà.
Us deixo aquí els dos logos finalistes i, tot i que diria que el tinc pràcticament decidit, m'encantaria saber la vostra opinió.
Que me'n dieu A o B?

Podeu deixar-me un comentari aquí o votar a l'enquesta que hi ha als stories d'instagram.

Com sempre... mil gràcies per ser a l'altra banda. Seguim!

Una abraçada aromàtica,

Carla

Val la pena la "crianza con apego" ?

Avui al grup de lactància i criança de Moviment Nat una mare m'ha preguntat si valia la pena.
Si jo creia de debò que valia la pena l'esforç d'intentar criar la nostra canalla així. Si valia la pena donar-los el pit a demanda, agafar-los a coll, portejar-los, dormir amb ells, ... estar tan disponibles! Criar amb consciència, amb vincle, amb respecte... digues-li com vulguis...
"- I tant!-" li he dit.
Si no hi cregués molt fermament, no hi hauria invertit tanta energia els darrers dotze anys de la meva vida. Que es diuen de pressa, eh! Dotze anys, una dècada i dos anys més, 4.380 dies, 262.800 hores, ....

Dir que val "la pena" però, sòna malament, encara que sigui una frase dita, "la pena" té una connotació negativa, com de patiment. Prefereixo dir que posar consciència a la criança de les nostres filles i fills és una inversió. I que sí que la val; la inversió, l'esforç, el temps, l'amor, ... En tots els sentits i potser sense el 100% de garanties. Però si no ho fem així, com? A mi no se m'acut una altra manera de fer-ho.

Això no vol dir que no sigui cansat, que no suposi un esforç i una revisió bastant constant de la nostra manera de fer. I tinguem clar que, malgrat això, ens equivoquem, ens equivocarem i n'anirem aprenent.

També és lícit sentir que a vegades en tens prou, que necessites un descans de fer de mare o de pare, que et cal carregar piles i que, en algun moment, desitjaries no saber tantes coses, no haver llegit tant, no sentir tant i que tot et rellisqués una mica més. Allò de "la ignorància fa la felicitat", sabeu? Però no hi ha res a fer, és una mica com quan ja has pres consciència que s'ha de reciclar, que ja no pots llençar tota la brossa barrejada al contenidor gris sense que et faci un noséque a la panxa.

Jo vull que les meves filles i el meu fill siguin feliços, bones persones i facin del món un lloc més amable. I potser penseu: "Quina flipada, com si 3 persones anessin a canviar res..." Potser 3 persones soles no poden fer gran cosa però poden tenir molta influència en el seu entorn més immediat i això, així pim pam, són un centenar de persones.

Us imagineu que aconseguim una massa crítica prou gran de personetes criades amb molt d'amor, temps, mirada i respecte? Una massa crítica de persones segures, empàtiques, autònomes, amb criteri, que se sàpiguen vàlides, suficients, plenes, amb capacitat de donar i rebre amor a dojo? Potser llavors podríem aconseguir un tsunami que canviés el món.



Jo m'ho imagino, hi crec i hi seguiré invertint.
Estic convençuda que són el millor que tenim.
Són llum, força, inquietud, ganes, un camí per recórrer!
Són una nova oportunitat, no la deixem perdre perquè "sempre s'ha fet així".
Una abraçada,
Carla

Baobab, llibres per aturar el temps

Ja sabeu que la literatura m'apassiona i que, des de que sóc mare, m'encanta estar al cas i descobrir petites joies per els meus tres. Així que em va fer molta il·lusió estar present el passat divendres 13 de setembre a la presentació de "Baobab", el nou segell editorial dins del grup @kidsplanetlibros i @estrellapolareditorial (en castellà i català respectivament).
L'Esther  i l'Alba  ho havien preparat tot amb molt d'amor! Les noies de HipHipHurray i Casa de Pastel van omplir les taules de delícies vàries i el pati del nou espai de #thesuperpowersofart ens va acollir amb els braços oberts.

Moltes cares conegudes (des d'aquí una abraçada noies!), la genial Olga de Dios preparada per fer-nos un taller molt xulo i la Victòria de fotògrafa. What else?

Doncs contes, contes molt xulos i diversos, d'estils diferents però pensats pel mateix. Per ser llegits gaudint de la lectura sense importar l'edat ni el moment. #librosparadetenereltiempo diuen!
Els dos primers títols de la col·lecció m'han agradat molt!
Un, original, ple de color, brillant! I l'altre, delicat i poètic!

"Que bigotis em passa?" és un conte sobre les emocions, amb personatges que neixen del potent imaginari de la seva il·lustradora i on petits poemes rimats acompanyen aquestes il·lustracions pleníssimes de color. L'Olga, que és una canya de dona, ens va parlar del seu procés creatiu d'una manera propera i divertida per després convidar-nos a jugar amb els sprays tot intentant crear els nostres propis personatges.



Va ser un autèntic plaer compartir el matí amb totes vosaltres entre llibres, esprais i ceres, Dels personatges que en van sortir ja no diem res, val? :-)
Estigueu atentes a instagram que arribaran sorpreses de la mà d'aquest nou segell editorial!
Una abraçada,
Carla

Woman'sBack: la motxilla especialment pensada per dones que han patit càncer de mama.

Si alguna cosa m'han aportat les xarxes socials, és la possibilitat de conèixer gent maca amb projectes engrescadors. A vegades, com aquesta, són projectes que sorgeixen d'altres col·laboracions, gent amb qui vas agafant confiança, vas trobant punts en comú i tens ganes de seguir-hi caminant a prop.

La Lali és una d'aquestes persones i, juntament amb la Maria, una de les ànimes que hi ha darrera de Woman'sBack. 

WOMAN'S BACK: la motxilla per a dones que han patit un càncer de mama. 

Pensada especialment perquè aquestes valentes que han superat amb èxit un càncer de mama puguin seguir endavant amb la pràctica d'esport de manera regular i autònoma. La motxilla WomansBack ajuda a evitar el desenvolupament del linfedema en aquells casos en que ha estat necessària una intervenció en els ganglis del braç. 

Això és possible eliminant una de les corretges que passa per sobre les espatlles i substituint-la per un sistema de subjecció que passa per sota del pit afectat. D'aquesta manera aquest braç queda lliure de pes i sense pressió.

Les motxilles WomansBack s'ajusten perfectament a cada dona, estan disponibles en diferents talles i evidentment en versió esquerra o dreta. A la seva web trobareu tots els models disponibles i us l'envien a casa uns cinc dies després de la vostra comanda.

Penseu que a WomansBack modifiquen i adapten manualment una a una cada motxilla als seus tallers de Barcelona!

Actualment les motxilles Woman´s Back treballen amb les marques Alpina i Montane amb capacitats que van dels 24 als 30 litres. 

Practicar esport i dur un estil de vida saludable és una de les principals recomanacions després d'haver superat un càncer de pit i a mi em fa molta il·lusió poder donar veu i posar el meu petit gra de sorra en un projecte com aquest.

Des d'aquí vull agrair a la Lali i a tot el seu equip la seva confiança en mi. Provar les WomansBack ha estat un plaer! 

Durant un intens dia d'esquí amb una gran amiga vam provar els models Eve i Martha i després jo he seguit provant la Eve en algunes excursions. Us asseguro que és còmoda, que t'acostumes ràpidament al sistema de subjecció i que el pes queda ben repartit, sense carregar l'espatlla "bona" en excés.

Admiro profundament la valentia i les ganes de tirar endavant de totes les dones que conec que han passat per aquesta p*ada. No les he vist mai perdre el somriure i és un honor comptar-les entre les meves amigues. 

Espero sincerament que la WomansBack sigui una eina més que els permeti tornar a fer tot el que feien abans amb la mateixa alegria i llibertat! 

Per qualsevol cosa ja ho sabeu, sóc a l'altra banda de les xarxes o al mail.

Una forta abraçada!

Carla

Mandales i creacions amb materials naturals

Fa moooooolts temps que tenia aquest post a esborranys i ara que ja tenim la tardor aquí i tot torna a estar ple de fulles, glans, castanyes... he pensat que havia de treure una horeta de sota les pedres i preparar-vos-el perquè és una activitat creativa molt xula i súper econòmica.
No m'enrotllaré gaire perquè el post és molt visual i una imatge val més que mil paraules.
El que us proposo avui és preparar un obrador de materials naturals perquè els nens puguin deixar volar la imaginació tot fent mandales o creacions lliures. No hi ha instruccions ni regles, tot s'hi val!

Per començar ja teniu una bona excusa per sortir al bosc o a buscar material: pedres, glans, branquillons, molsa, fulles de diferents mides i colors, castanyes,... També hi podem afegir coses que tinguem per casa com fruits secs amb closca, les closques mateixes, petxines,... 

Per mi, l'estètica i la presentació de la proposta, i en general de qualsevol espai de joc,  és important així que vaig col·locar tot el material classificat en diferents recipients i ho vaig repartir sobre una planxa de melamina blanca. (Diria que era una porta d'armari de cuina de l'outlet de l'Ikea) 
D'aquesta manera el tros de fusta invita a crear com si es tractés d'un full en blanc

A vegades ho presento així i ja està. Quan els nens em pregunten dic alguna cosa: "Mira m'ha semblat bonic i que potser voldríeu fer alguna cosa amb tots aquests materials". 
D'altres vegades faig jo una petita creació que serveixi de punt de partida. Deixo una provocació que els convidi a acostar-se al material i a investigar.
I inevitablement, quan ells ja han fet i desfet jo també m'hi acabo posant. 

M'encanta veure com es deixen anar i com, al seu estil, cada un va creant allò que li passa pel cap. A vegades van amb una idea molt concreta del que volen fer i d'altres simplement deixant-se dur per les mans i veient que va sorgint.

Així apareixen personatges, edificis, mandales senzilles i d'altres més treballades, diferents composicions amb el material, els colors, les línies... i finalment, poden aparèixer fins i tot paraules!

Espero que el post us serveixi d'inspiració i que m'ensenyeu totes les vostres creacions!

Una abraçada,
Carla

PD: Com sempre, estic a l'alta banda dels comentaris, els mails, les xarxes... ens hi veiem!

La lletra de "Tanca els ulls", la nova cançó de Txarango 💛💛💛

El dissabte vam viure el darrer concert de la gira "El cor de la terra" de Txarango al Festival Esperanzah, i com tots, va ser brutal, de pell de gallina, de cridar fort i omplir-se d'energia.

Ahir diumenge ho escrivia així al post d'instagram:

Han passat 15 mesos i 8 concerts des d’aquell primer Txarango en directe. 

Cada concert l'he compartit amb gent que estimo 

i ha estat un regal enorme gaudir junts d’aquesta música que ens fa vibrar.

Gràcies infinites Txarango per fer-nos cantar, ballar, riure, plorar.... viure! 

Gràcies per escriure lletres que emocionen i fer cançons que posen la pell de gallina.

Gràcies per aquests concerts plens de bon rotllo on gent de totes les edats es mira còmplice somrient i s’hi deixa la veu. 

Gràcies perquè en sortim suats, afònics i amb un gran somriure. 

Sou una injecció d’energia brutal i sens dubte “junts podem arribar més lluny”.

Us trobarem a faltar i esperem trobar-nos de nou ben aviat. 

I, amb l'emoció al cor, avui us porto la lletra de la seva nova cançó.
Perquè ens la van regalar a l'acabar al concert i no podíem esperar un final millor. 
Un final que, de fet, és un nou principi que tots esperem amb ganes.

Tanca els ulls (Txarango, octubre 2018)

Plou, entre tu i els altres
Sé bé que sents...

Duus a dins la mateixa guerra,
tothom busca un trosset de terra
i casa nostra és un tros de temps

Sé bé que sents...

Ehhhhhh... si la nit t'espanta, 
vine aquí,
tinc un circ de cançons fins a l'alba.
Ehhhhhh, quan et plogui a dins, 
vine a casa, 
tanca els ulls si no veus el camí.

Les estrelles són fars a l'horitzó,
jo sempre les he vist en els teus ulls.
Duus a dins, inquieta i viva, la crida dels esculls, 
d'una terra llunyana, somnis enllà.

Quan de nit, 
nues i plenes de cançons,
vinguin a buscar-te,
des del mar,
les sirenes del viatge, 
no ho dubtis i emprèn el vol. 
Aquí tens el meu desig...
Camina, camina lluny, 
camina com qui vol saber-ho tot,
camina fins a trencar-te, camina...

Ehhhhhh... si la nit t'espanta, 
vine aquí,
tinc un circ de cançons fins a l'alba.
Ehhhhhh, quan et plogui a dins, 
vine a casa, 
tanca els ulls si no veus el camí.

Que quan siguis lluny, 
una cançó et torni a casa,
que quan s'enamorin de tu 
no pretenguin tenir-te, 
només acompanyar-te.
Que la vida... 
no sigui només un llit amable,
un passeig dolç...

Que les coses que esperes, 
no siguin com esperes quan les visquis.
Que tinguis l'alegria dels dies clars.
Que els matins et despertin sense precipicis.
Que estimis molt algú,
sense que el necessitis.

I no deixis que les ferides s'endureixin al cor,
que no reposin al pou de l'ànima.
Recorda, si plou dins teu,
que caminar cura les ferides.
Que viure, viure no és estar vius, 
viure és l'actitud d'omplir la vida.
La vida, allò que passa quan tu rius.

Ehhhhhh... si la nit t'espanta, vine aquí,
tinc un circ de cançons fins a l'alba.
Ehhhhhh, quan et plogui a dins, vine a casa, 
tanca els ulls si no veus el camí.

Una fortíssima abraçada,
Carla

Dinar a l'escola o a casa?

Acabada la darrera setmana de curs he tret un moment de sota les pedres per escriure un post que fa molt temps que volia escriure sobre un tema que m'heu preguntat alguna vegada.
Com portem el tema dels migdies anant a una escola que ens queda lluny de casa?
Doncs bé, quan vam decidir l'escola dels nens quedava bastant descartat que poguessin venir a dinar a casa. Amb aquella fe ho vam provar algun dia però anava súper just i resultava més estressant que una altra cosa així que, mentre fèiem l'adaptació a l'escola, també la vam fer al menjador.
Tenim la gran sort que a l'escola sempre hem tingut uns cuiners espectaculars i que els monitors de menjador són sempre un amor de persones així que els primers anys es quedaven cada dia a menjador i els recollíem a les 4.
Va arribar un punt però, en què es van cansar de la rutina i vam posar-nos a buscar una solució que fos sostenible per a tots. Així, vam decidir que es quedarien 3 dies a la setmana a menjador i dos dies sortirien a fer pícnic al parc. El curs passat sortien amb nosaltres i aquest any ja ens hem organitzat amb un grup de famílies i els pares i mares fem torns per treure tota la colla de canalla a dinar al parc.
La veritat és que a vegades se'ns fa costa amunt quan hem de preparar les carmanyoles i pensar els menús però també us he de dir que aquests migdies són un regal per ells i per l'adult que els acompanya. Jo no hi he pogut anar gaire per horaris de feina però els dies que m'ho he pogut muntar els he gaudit molt!
Una vegada decidida l'opció pícnic, ens vam posar a buscar un sistema per dur el menjar a l'escola i va ser llavors quan vam descobrir les motxilletes isotèrmiques de LittleLife. Els seus dissenys van encantar als nens i la seva mida és ideal per la carmanyola així que cada u es podia dur el seu menjar, coberts i tovalló. Com que són isotèrmiques el menjar es manté fred o calent unes hores i això facilita bastant les coses!

A part dels migdies de pícnic, també les hem fet servir pels dies que voltem, ja sigui a la neu, a la muntanya o a la platja. Hi ha dies que ho agafem tot, inclòs el nostre pack de LightmyFire que està moooolt ben pensat, especialment les forquilles-cullera, els gots col·lapsables i el tupper llarg compartimentat en tres!!!  A l'hivern ens va anar de conya per dur a la motxilla mentre esquiem i anar avituallant al personal :-)

I per acabar, com que fa temps que volia parlar d'aquest tema vaig pensar que estaria bé aprofitar i fer un sorteig. D'aquesta manera, si voleu organitzar picnic pels petits, us serà més fàcil i divertit.

Així que, per gentilesa de Esportiva Aksa, podeu guanyar un lot que inclou: una bossa isotèrmica de LittleLife (model a escollir), uns coberts i un got de LightMyFire.

Podeu participar-hi via Facebook i/o via Instagram. Com?
1. Deixeu un comentari al post de la xarxa social que escolliu on hi aviseu a tres amics que els pugui interessar el sorteig.
2. Seguiu els comptes d'Esportiva Aksa i Litlle Life España a les xarxes.
Aquí us deixo els enllaços directes de Facebook: EsportivaAksa i Littlelife
I aquí els perfils d'Instagram: @esportivaaksa i @littlelifeesp
Teniu temps fins dimarts 26 de juny a mitjanit.

Molta sort i a gaudir molt de l'estiu!!!!
Una abraçada,
Carla

Una sessió de fotos familiars diferent!

Fa uns dies la Caro Cañellas Fotografia  em va contactar amb una proposta que em va semblar ben original. Volia fer sessions de fotos "de família" a l'aire lliure i amb el joc com a eix conductor. 

La seva idea era plantejar un escenari, un espai de joc i deixar que els nens hi entrin, cada u al seu ritme i a la seva manera, mentre ella es dedica a captar el moment. 

¿Què hi ha més autèntic que un nen jugant? 

Quan juguen són ells! Espontanis, vius, implicats, frescos...

Amb aquesta idea ens vam trobar en un indret rebonic de Pallejà i els nens es van dedicar a això, a jugar, descobrir, investigar... mentre ella feia fotografies.

Aquell dissabte va girar al voltant de la temàtica de Sant Jordi i la Caro encara em va sorprendre més quan, després de la sessió, em va dir que s'havia inventat un petit conte amb les fotos resultants de la sessió. 

Si us pica la curiositat, ho podeu veure tot aquí i teniu tota la informació aquí. 

Aquest dissabte que ve encara té alguns forats per sessions familiars, no us ho perdeu! 

Hi trobareu tots els materials de Jugaia i les cues genials de CuCua.

I si no és per Sant Jordi... penseu-hi... una sessió de fotos de família jugant a l'aire lliure, en un entorn com aquest... a mi em sembla una gran idea! Això si, llavors la feina serà vostra per escriure la vostra petita història. Estic segura que en sortiran coses precioses i ben divertides!

Una abraçada,

Carla

PD: Jo no surto a les fotos i és una llàstima! Penseu a posar-vos-hi! Penseu a jugar, a descobrir i a gaudir amb els vostres petits i petites!!! 

El primer comiat d'algú que estimen...

La meva besàvia va venir de Saragossa vídua i amb tres fills. Aquí es va tornar a casar i en va tenir tres més. Una d’elles, la meva àvia. La Pepi. Besàvia de 5 besnéts.
La meva àvia deia a cada aniversari “I que jo pugui veure el proper” des que jo tinc memòria.
Últimament bevia Coca-Cola a cada àpat i demanava als nens que li portessin una galeta per ella quan ells berenaven.
Era una gran seguidora del Barça, pessimista com molts dels culés que conec.
Ella, que va tenir dues filles que van morir durant la postguerra, va plorar d’alegria quan va néixer el meu pare perquè per fi... era un nen!!! I també ho va fer quan va saber que el meu primer fill ho seria. “Que les dones hem vingut a aquest món a patir” em deia.
I cada vegada que em veia donar el pit deixava anar un: “Altra vegada?” I llavors afegia que la seva nena sempre li portava la cadira per fer-la seure i que li donés pit perquè en aquella època passaven molta gana.
Ma àvia feia les millors tallarines amb tomàquet i unes “patates rosses” boníssimes. Ens duia als “autos de choque” per la festa major del poble quan passàvem dies d’estiu amb ells. I s’inventava contes llarguíssims quan ens acompanyava a dormir a mi i al meu germà. Que nosaltres ens donàvem la mà perquè la “masia” ens semblava molt gran i teníem una mica de por.
I quan els dies d’institut anàvem a dinar a casa seva sempre ens havia comprat berlines per berenar i ens donava 500 pessetes a la que podia.
Fa unes setmanes va arribar als 100 anys i ja no els va voler celebrar, que deia que ja tenia massa anys. I, en canvi, els nens flipats de tenir una besàvia centenària.
Aquest cap de setmana els tres han plorat la pena d’acomiadar, per primera vegada, algú que estimaven. 
Cada u a la seva manera i al seu temps. 
I jo també.
I ens hem abraçat i plorat junts a estones.
I hem xerrat molt de la mort, de la “llei de vida”, de la pena, del quan toca morir-se... 
I ens hem fet un grapat de rams amb les flors de la corona i hem fet bromes i ens hem intentat quedar amb les coses bones.
I estic segura que tots hem crescut una mica més, tots junts.