divendres, 27 de març de 2020

Infància confinada i "todo bien oiga..."

Fa dies que dono voltes al tema i em costa trobar-hi les paraules. Durant el dia no tinc massa temps per pensar amb claredat i ordenar les idees i és quan poso el cap al coixí que em ve tot. Llavors trigo la vida a adormir-me.... en fi..., a veure si me'n surto.

Portem ja quinze dies tancats a casa i va per molt llarg, cosa que ja podíem intuir i potser ens resistíem a creure però que a hores d'ara crec que ja tots tenim assumit.

No sé a vosaltres però quan va començar el confinament a mi em van arribar dos missatges per totes bandes. Els dos suposadament destinats a fer-nos la vida més fàcil als que tenim criatures: sobretot calen rutines i que tinguin clar que això no són vacances.

Súper important! Que no es pensin que són vacances perquè clar... els pares han de teletreballar! S'ha de seguir portant el ritme!!! (Això si no has de seguir anant a treballar fora de casa o si no t'has quedat sense feina, que tela amb el panorama...)
I clar, si els pares han de treballar com si fossin a la feina, els nens fan nosa perquè, poc o molt, si tenen els pares a prop, els reclamen. Noooormal! I com ho solucionem això? Classes per internet (mails, hangouts, zooms,...), deures i que segueixin amb el curs no sigui que el perdin.

Vaaaaa, en serio? Davant d'aquesta situació d'absoluta excepcionalitat, mai viscuda per cap de nosaltres, el que ens amoïna com a societat és que no perdin el curs? Què pretenem, que sembli que tot és normal quan precisament tota normalitat se n'ha anat a regar? O el que amoïna és que hàgim pagat la quota de l'extraescolar d'anglès o de l'escola (pública, concertada o privada) i ara els mestres no estiguin treballant? O són les escoles que pateixen, sobretot les concertades i privades, que si no envien continguts els pares deixin de pagar? Per qui o per què ens estem preocupant? Pels nens? Per les famílies que no estiguin acostumades a passar tantes hores amb els fills, i menys a casa, i necessitin tenir-los ocupats amb obligacions escolars? On posem la mirada?

Això sense mencionar que, igual que tota l'oferta d'entreteniment sorgida arrel del confinament, seguir portant el ritme del curs "on-line" implica passar hores i hores asseguts davant d'una pantalla. I no ens oblidem que si en un dia normal dels de sempre, ja hi ha molts nens i nenes que no es mouen gaire, ara no poden ni sortir al carrer!

I després, van circulant vídeos preciosos amb un poema de fa no sé quants anys que diu que la gent va trobar el moment de parar i de llegir i de no sé quantes coses més; que és el moment de mirar cap endins, etc.

Doncs mira, ja us ho dic, jo no trobo temps per massa més que per la casa, pels meus tres i per no ofuscar-me quan em llevo en un dia gris. I les rutines... a qui li funcionin que les faci servir i a qui, com jo, li causin més estrès que una altra cosa, us diré un secret, no passa res!!!
La vida, encara que sigui confinada, ja en té de rutines. El dia a dia ja té un mínim d'horaris, marcats pels àpats principalment i sempre els podem puntualitzar! Però dic jo que potser en un moment com el que estem vivint no cal fer un horari com el de l'escola, amb hora del pati i tot! Que els he vist, eh!!

Personalment, si a sobre d'estar tots a casa intentant compaginar-ho tot, he de dur un horari pels nens i fer que el compleixin em moro. Jo i ells. I sento que vendre la moto que això és el que els hi convé als nens és posar pressió extra als pares, que prou en tenen aquests dies.

Per si us ajuda us explico com funcionem a casa, si a la vostra us van súper bé els horaris i les rutines i sou tots feliços, llavors no cal que seguiu llegint :-)

Es pot mandrejar fins a les 9:30, normalment llegeixen al llit, i les 10:30 és l'hora límit per haver esmorzat i haver-se vestit. Hi ha qui a quarts de 9 està dempeus i qui aprofita al màxim.
Cada dia s'ha de passar l'aspiradora i tothom col·labora amb la gestió de la roba i neteja.
Després normalment s'ocupen amb algun projecte que tinguin entre mans, recomanació de l'escola o no. I això si, sempre flueix tot millor quan un dels dos està a prop i disponible per donar un cop de mà amb el que sigui.
A l'hora de dinar i sopar estem aprofitant per involucrar-los molt més en la cuina en si. Ells en tenen ganes i també és un espai d'aprenentatge genial. Llegir i escriure receptes, fer llistes de la compra, mesurar ingredients, fer anar ganivets i fogons... aprendre a cuinar!
En algun moment del dia ens movem TOTS: dansa, ioga, exercicis de tonificació... La qüestió és moure el cos i en aquest moment sí que molts dies tirem d'alguna classe de youtube o d'algun instagram live. Dutxes, sopar i tothom al llit a les 21 h pam amunt, pam avall.
Cada dia cau alguna videotrucada a la família i de tant en tant, es truquen amb els amics i amigues però, més enllà d'això, no ha pas augmentat l'ús de les pantalles i sobrevivim :-)

Jo treballo a la nit quan dormen o els demano estones curtes si tinc alguna reunió o videotrucada concertada i la resta del dia estic més o menys disponible. El pare de les criatures segueix fent les seves guàrdies i quan està a casa fem torns per repartir-nos entre estar ocupats en coses nostres i estar disponibles pels nens.

Tot aquest rotllo per dir que no em sembla just que els demanem que visquin aquests dies com si fossin normals o com si no fossin vacances. Són dies extraordinaris en tots els sentits, dies que recordarem i recordaran tota la vida que ens quedi per viure. Són dies de crisi, de personal sanitari lluitant incansables, de molta altra gent treballant perquè els que ens quedem a casa, perquè és tot el que podem fer, no ens falti res. Són dies de dols en solitari i d'aplaudiments a les 8 del vespre.
Són dies que són de tot menys normals i són dies estranys de c*llons.
Donem-los espai, temps i paraula. Són dies per aprendre moltes altres coses més enllà del currículum del curs on estiguin. Per valorar tot el que teníem i el que TENIM, per parlar d'empatia, de solidaritat, de voluntariat, de comunitat, del bé comú per sobre de l'individual. Permetem-los i permetem-nos un mal dia, unes ganes de no fer res o de plorar per tot.
Engresquem-nos amb ells a fer aquella manualitat que sempre està pendent, aprenem junts a pintar aquarel·la, llegim-los contes, mirem plegats un documental o una pel·lícula, reflexionem junts sobre el que està passant o com se senten amb tot l'enrenou, animem-los a escriure un diari d'aquest confinament...


I no ens oblidem que el dia confinats segueix tenint 24 h, que passen de pressa i que hem de mantenir les expectatives baixes. Que no sé vosaltres, però ja fa 15 dies que dura el #joemquedoacasa i jo encara no he endreçat l'habitació dels trastos, ni fet cap curs en línia, ni canviat tots els llençols ni parlat amb totes les meves amigues ni passejat per cap museu virtual... amb prou feina em poso al dia dels whats i he trigat dues setmanes a escriure-us això. :-).
No si, al final serà una sort que ens allarguin el confinament.

Una abraçada molt i molt gran,
Carla

#joactuo i no em poso més pressió de la necessària a sobre, ni a mi ni als meus fills :-)

17 comentaris:

  1. Em sembla un post magnific, ole tu! Si noia.. Es pot dir més alt però no més clar! Bravo!

    ResponSuprimeix
  2. Gràcies Mar! Una abraçada gran!

    ResponSuprimeix
  3. Moltíssima raó! No és una situació normal i no podem esperar resultats i accions com les de sempre.

    Fluir amb el dia a dia i intentar treure algun aprenentatge de tot plegat.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Aquesta seria la idea, a veure si n¡aprenem alguna cosa :-).
      Gràcies per comentar!!!

      Suprimeix
  4. Totalment d.acord! Nosaltres deixem fluir el dia...Gaudint de poder estar junts i bé! I què són un mes, dos mesos...en una vida sencera?? Res! L'escola no és l'única preocupació!!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Dos mesos poden ser un regal si tots rebaixem expectatives! Que consti que a mi també em costa a vegades eh!

      Suprimeix
  5. Estic del tot d'acord amb tu. Les meves filles són bastant més petites que els teus i están encantades que passem tan temps junts. No els penso amargar aquests dies que elles veuen com un regal amb rutines que mai no hem fet o enxufant-los programes educatius. Aprofitaré per gaudir-les al màxim i veure-les créixer, poc a poc, com mai no he pogut fer.

    ResponSuprimeix
  6. Tota la raó. A casa hi ha un parell de bessons de 5 anys, i el vostre dia s'assembla força al nostre, exceptuant que ells miren dibuixos una hora abans de dinar i una hora abans de sopar. Fem moltes manualitats i aprofitem per conviure sense preses. Jo vull que ho visquin com un temps que no van anar a l'escola però que s'ho van passar molt bé a casa. I que aquest sigui el record que els quedi. Per sort no tenim ningú proper infectat... Sinó la calma costaria molt més de mantenir. Sí que tenim l'avi a ja residència o això ens angoixa als adults.

    Gràcies per l'escrit, Carla. M'agrada com escrius, sempre amb realisme i positivisme! Salut per tots!

    ResponSuprimeix
  7. L'autor ha suprimit aquest comentari.

    ResponSuprimeix

  8. Carla, t’haig de dir que nosaltres vam començar amb un horari que només va estar dos dies penjat a la nevera, i després va anar a la brossa. Ara portem un horari basat en els àpats només, la resta, com bé dius tu, i depenent de les seves necessitats i les nostres, fem un estira i arronça! I la veritat, que dintre del confinament, vivim lliures i els dies ens passen volant!! Una forta abraçada i espero que estigueu tots bé!!
    Gràcies per fer-nos reflexionar!!!

    ResponSuprimeix
  9. Quanta raó Carla, la situació ja és prou complicada com per a que a sobre hi hagi aquesta pressió afegida tant de l'escola com d'extraescolars. Em sorprèn i em fa replantejar-me moltes coses que precisament els professionals que s'ocupen dels nostres fills siguin els que ens fan aquest bombardeig. A tot això suma-li a més que a el sector on treballes no puguis fer teletreball i hagis de fer la teva jornada habitual. Gràcies per reflectir-ho

    ResponSuprimeix
  10. Moltíssimes gràcies per un post magnífic, sempre és un plaer llegir-te. El compartiré. Una fortíssima abraçada

    ResponSuprimeix
  11. Gran reflexió, plasmes idees que em volten pel cap fa dies. Pel que fa a les activitats amb la canall, encara no he pogut reaccionar i estic un pas més enrere: entre mantenir algunes rutines, encabir-ne d'altres "imposades" per l'escola i activitats extraescolars, la "meravell•o(dio)sa" pantalla... Se'm fa difícil ignorar tot aquest allau d'informació per no parlar que com a adult tinc pendents més info, xats, reptes i vídeos sobre coronavirus/confinament que correus de la feina😓😂. Adaptació i supervivència. Tan debò pogués fer confinament total sense sortir, ho agrairia i tot!! 😍 Seguiu tan bé com ho feu fins ara 👍

    ResponSuprimeix
  12. Com sempre una reflexió fantàstica i que ressona de debò! M’encantaria que moltes famílies de la meva escola (soc de l’AMPA i m’ha tocat treballar per l’AMPA més en 15 dies que en 3 anys) reflexionessin la meitat del que reflexionés tu! Falta més sentit comú i cooperació en aquesta societat!

    ResponSuprimeix
  13. Doncs mira, fins ara no he trobat un moment per llegir el blog (tinc una pila de roba per plegar però...ja ho faré no sé quan). Jo miro que llegeixin, que facin algo de mates i anglès i també que es moguin quan al terrat no hi ha ningú però noia, estic tot el dia sola amb ells 3, el nostre pis no arriba als 70 m2 i no tenim ni balcó. A sobre intento treballar davant l'ordinador a les nits ( quan em miro al mirall veig com això comença a passar-me factura...). Perdre el curs? Ho sento però no em puc preocupar que avancin temari i en el fons (i hi ha pares que m'han dit el nom del porc per dir això) què passaria si tot l'alumnat repetís curs? Una amiga mestra em va dir que no podíem fer que repetissin temari que ja s'havia donat però...i fer que passin curs amb matèria sense donar? Pq és impossible que jo els avanci temari de totes les assignatures!!!!!!! I què si repetissin? Al anar a buscar feina jo, havent acabat la carrera el 97, tinc tantes oportunitats o no com un que l'acabés el 96. NO PASSARIA RES coi que això que passa és molt fort!!! Que no vull estar amoïnada (i confesso que ho estic) per si per culpa meva els meus fills es queden enrere. Que estan aprenent d'altres coses que ni prives pisa ni de cap altre tipus valoren però que a la vida els aniran molt bé...perdona Carla, és que em veig sobrepassada...i no, no he fet visites virtuals a museus, ni he revisat pel.lícules dels 80, ni estic finiquitant el Netflix i ni tan he pogut seguir llegint el llibre que vaig començar l'estiu passat...

    ResponSuprimeix
  14. Hola bonica!

    He llegit el teu post, no sóc mare, però sóc educadora social.

    Estic molt d' acord amb tot el que dius. Però...(m' encanten aquests perooooo...)

    Crec que són moments nous i els professionals de la educació reglada també estan amb molta por, ja que es troben en una situació d'afrontar nous reptes i noves maneres de fer... també penso que estan molt collats per totes bandes.

    Des de la nostra part també estem insistint en el tema de les rutines amb les nostres famílies, però és que no totes tenen la teva "coherència" de marcar un horari. He trucat a famílies que a casa no saben on està el seu fill "creo que está en la habitación, hace rato que no le veo, no... no creo que se haya ido a la calle..." "mmmm... yo me acosté a la 1 y él aún seguía despierto..." "lleva todo el día jugando a la play, estoy desesperada...". També et diré que per elles no és fàcil mantenir aquesta "coherència", no ho és de "normal", com per fer-ho ara, 24 hores junts, pisos minúsculs, ERTEs, pors de no saber com pagaran el lloguer, aigua, gas...

    A totes les famílies els hi demano una mínima responsabilitat:

    - Horari d' aixecar-se i de dormir adaptat a cada família, pactar entre tots. (similar al teu ja em mola!).
    - Buscar moments per compartir (jocs plegats, lectures, manualitats...). Nosaltres els hi hem enviat activitats perquè els nens i nenes/ nois i noies puguin fer sols o en família. Sense obligacions.
    - Tenir 1 o 2 responsabilitats a la llar (fer llit, rentar plats, posar taula, escombrar...).
    - No totes les hores de pantalles.

    T' he de dir que en general les famílies agraeixen molt les trucades que els hi fem i això a mi em treu un somriure que flipes. Agraeixen sentir- se acompanyats/des, tot i la distància, i sentir- se reforçats! Ho imagino! Ha de ser molt cansat! No tinc dubte que els pares i les mares ho feu el millor que podeu pels vostres fills/es. Molts ànims a totes i gràcies per la teva reflexió ��.

    Avui he decidit que el meu aplaudiment a les 20h serà pels infants i adolescents que estan aguantant a casa com a campions, per les famílies que aquests dies estan essent més "multiusos" que mai i pel meu equip de companys/es que també s' ho mereixen mil i som un sector poc valorat i amb possibilitat de també marxar a un ERTE.

    Aquests dies de confinament no tinc clar que tot sortirà bé, però si que sortirem reforçats com a persones i espero que també com a comunitat ❤



    P.D: tampoc he tingut temps d' endreçar habitacions, armaris... lo just just per sobreviure a casa ����

    ResponSuprimeix
  15. Moltes gràcies guapa, reflexions encertades i molt reals. Gràcies per compartir, COMPARTIR ÉS APRENDRE💗MOLTA FORÇA I SEGUIM💪💪💪

    ResponSuprimeix

Moltes gràcies pels comentaris! Tots em fan molta il.lusió i intentaré respondre'ls un a un sempre que pugui!