Coses que passen quan dones autonomia als nens....

Ahir va ser un dia de bojos. D'aquells que sort en tens d'avis, amics i companys de feina per poder arribar a tot sense morir en l'intent. I al vespre em va passar una cosa que em va fer pensar i tenia ganes de compartir amb vosaltres.

Resulta que els dos "grans" anaven d'excursió i al matí els vaig demanar que es preparessin ells les motxilles. S'hi havien de posar esmorzar, dinar, aigua i el que ells creguessin que podien necessitar. Hi havia macarrons fets així que la meva indicació va ser: "Poseu en un plat la quantitat que creieu que us menjareu i d'allà a la carmanyola."
Vam marxar tots de casa, vaig fer ronda de repartir canalla i a la tarda quan vaig recollir-los els dic: "Ostres... sabeu que al matí no us he ni preguntat que us heu endut per menjar?"
I em contesten: "Doncs has fet molt bé fet de confiar en nosaltres perquè ens ho hem menjat tot i no hem passat gens de gana. Per esmorzar dúiem entrepà de pernil salat boníssim i mandarines i els macarrons per dinar i una barreta de cereals per picar i aigua. I també hem agafat una samarreta de màniga curta per si de cas i al final no ens ha fet falta".
Genial, no? No me´ls vaig menjar a petons perquè anàvem en cotxe! :-) Que igual us sembla una parida però a mi em va emocionar com s'ho van gestionar.


I és que sé que costa no intervenir, confiar, deixar que provin, que s'equivoquin...i ho sé perquè hi ha moments en què a mi també em costa. Moments en què tinc pressa, en què tinc el cap a una altra banda, en què em surt l' "això ho fem així perquè ho dic jo que així anem més per feina, que anem tard". Maleïda pressa, eh!
Però us asseguro que quan els donem el temps, l'espai, el permís i confiem en els nens i nenes, la majoria de vegades aporten idees, solucions i arguments absolutament vàlids que als adults no ens havien ni passat pel cap!

I està clar que aquest nivell d'autonomia en els nens no arriba d'un dia per l'altre. 
Que ja tenen 8 i 10 anys.
Que suposo que, d'alguna manera, els hem anat criant així.
Animant-los a ser autònoms dins les seves possibilitats, a què es fessin responsables de les seves coses, demanant la seva col·laboració, deixant-los participar de les decisions de les quals podien participar....
I malgrat tot, tot i ser-ne conscient, en moments així m'agafen ganes d'abraçar-los molt fort perquè em sento orgullosa d'ells.... i perquè sento que se'm fan grans, i ho fan massa ràpid!!!

I així, amb una abraçada, m'acomiado fins a la propera.
Gràcies mil per llegir fins aquí!
Carla