dijous, 25 de febrer de 2016

El Club de les Mares Dignes

Avui, a les 13.30 farà tres anys que va néixer la petita de la casa i també en farà dos que vaig obrir aquest bloc. No he tingut mai un objectiu massa clar i m'he anat deixant portar pel que tenia ganes de compartir, no he estat constant publicant ni tinc una temàtica molt definida però m'ho passo bé i vull pensar que els que em llegiu també. Per mi això ja és un regal! 
Així sentint, sentint he trobat que avui és un bon moment per compartir una idea que fa temps que em rondava pel cap. Sé que el post m'ha quedat llarguet però necessitava explicar-vos-ho bé, ja em direu si ho he aconseguit, sí? 
Quan estava embarassada de l'Aran vaig assistir a unes quantes formacions dins un programa de formació de doules, entre elles hi havia una jornada on vaig poder conèixer i escoltar a Naomi Stadlen, autora del llibre Lo que hacen las madres (Sobre todo cuando parece que no hacen nada). El títol del llibre em va semblar genial i me'l vaig llegir d'una tirada la setmana següent a la formació.
Des de llavors ha plogut una mica i la meva experiència en aquest sentit s'ha anat ampliant, no només pel fet d'haver parit i estar criant tres criatures, sinó també pel fet de fer més de 7 anys que acompanyo mares als grups de lactància i criança.
Les frases "No tinc temps de fer res" i "No faig res en tot el dia" estan dins el TOP 10 (un dia us faré un post amb la resta dels tops 10 que donen per molt!). Al que anava... Quan essent dones acostumades a gestionar més o menys eficaçment mil fronts oberts, entre ells: treballar moltes hores fora de casa lluitant pel nostre futur professional, anar al gimnàs, fer manualitats, sortir amb les amigues, escapar-se amb la parella..., quan ets totes aquestes dones en una i l'arribada d'un fill et fa frenar de cop i et relega al sofà amb la teta enlaire 20 hores de cada 24, la sensació de no fer res i no tenir ni un segon lliure, pot ser tant contradictòria com aclaparadora. I estic segura que, en certa mesura, això aplica també a qui opta per la lactància artificial, m'hi jugo el coll a què no és només qüestió de la lactància materna. Corregiu-me si m'equivoco, eh!
Un nadó ho ocupa tot, tot el nostre espai mental i tot el nostre temps, qualsevol cosa que vulguis fer t'implica el triple de temps, comptant que aconsegueixis sortir de casa a una hora decent! Acomiada't de les llistes eternes de coses a solucionar en un dia i considera't afortunada si aconsegueixes fer aquella trucada pendent al mecànic o per demanar hora al dentista. Malgrat això, tot aquest temps que sembla que no estem fent res, estem fent un munt de coses, moltes les fem sense ni adonar-nos-en i, encara més important, són feines d'un alt valor afegit. Per dir-ho resumit, estem criant els adults del demà i això, senyors i senyores, es mereix un reconeixement. Jo he trigat molt temps a reconèixer-li aquest valor a aquests temps, a fer-ho plenament, i encara algun dia se m'escapa la temuda: "Avui no he fet res de bo". 
El Club de les Mares Dignes neix amb la intenció de reconèixe'ns totes aquestes petites coses que fem cada dia, tot aquest temps que sembla que no fem res, tots aquests moments de bressolar, cantar, somriure, cuinar amb una mà, deixar una conversa telefònica a mitges, consolar després d'una caiguda o d'un mal despertar, estar a punt de perdre els nervis, respirar i tornar a començar. 
I de moments d'aquests en vivim totes, estiguem les 24 hores del dia dedicades als nostres fills o treballem 10 hores fora de casa; molts els salvem amb molta dignitat i la majoria, per no dir tots, no ens els reconeix ningú, ni nosaltres mateixes!! Jo aposto per començar per aquí, per nosaltres, per remirar els nostres dies i trobar tots aquests petits moments en què ho hem fet molt bé, tan bé com sabem i podem fer-ho en cada moment.



Així que, dit això, us convido a unir-vos al Club de les Mares Dignes, un espai on compartir les vostres anècdotes, siguin actuals o antigues! Un espai virtual on compartir aquells moments en què, ben mirat, ens n'hem sortit molt i molt bé; aquell moment en què la tranquil·litat de casa ha penjat d'un fil i li hem sabut donar la volta; aquella escena que, preveient-la dramàtica, ha resultat ser una bassa d'oli; un espai on compartir els nostres trucs, on fer-nos costat i acompanyar-nos en aquest camí de la maternitat que ja em perdonareu, però té poc de flors i violes. I és preciós si, però també és esgotador i les penes, compartides, són menys penes!

Si us animeu, que espero que si, podeu participar a través d'instagram o facebook, no oblideu mencionar-me (@planetababetes) i utilitzar l'etiqueta #elclubdelesmaresdignes perquè us pugui trobar i perquè totes puguem ser testimonis de les nostres petites proeses! Si no teniu xarxes socials o sou tímides també me'ls podeu enviar per mail, el que importa és que entre totes fem tribu! I ja us avanço que això és només el principi!

Per acabar, després d'explicar-vos l'esperit del club us faig cinc cèntims dels seus orígens. Jo porto molt i molt temps donant-li voltes; des que un dia a instagram comentàvem amb la Judith de Club Peques Lectores que les dues feia uns dies que estàvem soles amb els nostres nens i ens n'estàvem sortint molt dignament
El tema va quedar a l'aire fins que un dia, un disseny de la Cèlia de Brush Project, em va enamorar i em vaig decidir a escriure-li. Explicar la meva idea a algú que no coneixia i demanar-li que m'ajudés la va fer més real i sé que, en part és gràcies a ella que avui el club veu la llum. Merci per no dubtar ni un segon a donar-me un cop de mà i crear aquest logo tan xulo que té "El Club de les Mares Dignes". 
I gràcies també a la Victòria Peñafiel que m'ha animat des del primer dia a tirar el club endavant, ja veureu que a #elclubdelesmaresdignes només hi ha fotos meves i fotasses, seves! Han sigut aquella empenta final que em calia per acabar-me de llançar a la piscina. 

Dit això, crec que per avui això és tot. Ben aviat us duré més notícies del club que ja us vaig dir que aquest any 2016 estaria carregat de sorpreses!
Una forta abraçada a tots, mil gràcies per ser aquí sempre!
Carla


PD: De cap manera vull deixar de banda els pares que sé que són molts que també fan tot el que saben i poden, i se'n surten molt dignament. Si us ve de gust, sereu molt benvinguts a la tribu. Senzillament posar "El club de les mares i els pares dignes" era massa llarg! Oi, que m'enteneu?



12 comentaris:

  1. Fantàstica iniciativa Carla!!! Per descomptat m'apunto!!
    Em quedo sobretot amb dues coses que has dit: fer tribu, perquè es tan contradictori el que ens està passant, mai havíem estat tant connectats i a la vegada ens havíem sentit tan sols :(
    I la segona cosa que hem de començar nosaltres mateixes a valorar el què fem perquè com bé dius, estem criant els adults del demà, que no és poc!!!
    Un ptnas

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies bonica! Tens molta raó, tant connectats i tan sols a la vegada... T'espero al club que ja he creat usuari a IG i tot!

      Suprimeix
  2. Hola Carla!

    I a tot això que tan bé has descrit, imagina marxar a milers de kilòmetres de casa :D

    Un petonàs*, enhorabona, estarem pendents i ganes de coincidir!!!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Em fa molta il·lusió que m'escriguis!! Avui he compartit la teva primera participació a l'usuari del club a instagram. Moltes ganes de veure't quan vinguis per aquí!

      Suprimeix
  3. oleeee, magnifica idea! on haig de signar per unir-me al club?😉 quina empenta que tens! cada cop em sento mes afortunada de tenir-te com amiga...un petonas!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Guapa! Ja saps que, pel que et calgui, em tens a l'altra banda del whats! Espero els teus moments mare digne!!! Una abraçada!

      Suprimeix
  4. Bravo Carla! + equip de fondo que t'ha ajudat a tirar-ho endavant! **Segur que amb totes les anécdotes que aniràs recopilant et dona per escriure un llibre ;-) petó, A

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Jajaja no ets la primera que em diu això del llibre! Estic segura que tu també pots aportar grans històries i ajudar a altres mares a situar-se en altre contextos, tenir pre-adolescents també ha de tenir el seu què!!! Una abraçada i moltes gràcies per compartir Anna!

      Suprimeix
  5. Fantàstic!!! M'hi afegeixo! M'anirà bé perquè jo tendeixo a veure més la part indigne dels moments que no me'n surtotan bé com voldria... Així que segur que serà terapèutic i tot per mi. Com sempre, gràciesperla teva empenta i clarividència.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ja saps que de culpa ja en portem prou, mirem les coses que fem bé que en són moltes!!! Una abraçada guapa! Feliç de fer camí amb tu!

      Suprimeix
  6. M'encanta!! Nosaltres també estarem! La veritat es que tenir una tribu és realment important. Nosaltres, afortunadament, estem aconseguin't-ho a l'ecoaldea, no sempre, però trobes molta ajuda i les coses cambien moltíssim. Molt bona iniciativa!! Enhorabona!!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies Merce!! Em fa molta il.lusió rebre feedback i me n'alegro que estigeu trobant el vostre camí! Una abraçada i ens anem llegint!

      Suprimeix

Moltes gràcies pels comentaris! Tots em fan molta il.lusió i intentaré respondre'ls un a un sempre que pugui!