Quan sembla que et quedes sense paraules...

Porto unes setmanes emocionalment intenses. Llavors atempten a Paris i em toca. És la meva ciutat preferida, quan hi vaig anar per primera vegada amb 19 anys va ser com si ja hi hagués estat abans. Un parell d'anys més tard hi vaig viure mig any i va ser de les millors experiències de la meva vida, hi tinc amics i molts records. A casa només tinc un parell de fotos que no siguin familiars, aquesta n'és una, la vaig fer quan vivía allà amb una pentax antiga del meu pare i sempre la tinc a la vista. El dia dels atemptats me'n vaig anar a a dormir amb el cor encongit i un nus a la gola. 

I llavors van passant els dies i connecto amb la por de sentir que podríem ser nosaltres, que podria ser Barcelona o Madrid o Londres.... I les xarxes es fan ressò de tants altres conflictes armats que hi ha al món. I no és que totes les víctimes d'aquestes altres guerres no m'importin perquè no són del "primer món". És que si connecto amb tot això, si torno a mirar les notícies i llegir els diaris, tot això no m'hi cap. Tanta desgràcia junta m'entristeix tant i em fa sentir tan impotent que escullo centrar-me en el que puc fer jo, aquí i ara. I sento que no puc pas fer gran cosa més que educar e els nostres tres en la cultura de la no-violència, del respecte, cap a un mateix i cap a l'altre, que tinguin molt clar que la llibertat d'un acaba on comença la de l'altre.... I això, que pot semblar tan poca cosa és a la vegada una feinada de por... En això estem i vull pensar que ho estem fent bé. Suposo que el temps dirà.
Jo avui no tinc el dia, ha sigut un dia d'aquells plens de gotes que fan vessar el got però tenia ganes d'escriure-ho, de passar al paper el que em passa pel cap. Segur que demà estic millor.Un cop més, gràcies a tots els que aneu passant per aquí, els que ens seguiu per facebook o per instagram, els que us vaig cada dia o només dos cops l'any. Gràcies, un cop més, gràcies!
Una abraçada,
Carla