L'endemà del 9N

Quan vaig obrir el blog us asseguro que l'última cosa sobre la qual pensava escriure era sobre política i ara ves per on, surto amb una reflexió sobre el 9N! Els que em coneixeu de sempre sabeu que he estat sempre més aviat apolítica, la política no era un tema que m'interessés gaire. Potser avui escric això perquè, per mi, tot aquest procés va més enllà de la política. Va de respecte, de llibertat d'expressió, d'escoltar el que un grapat de persones volen expressar i de donar espai als que opinen just el contrari per poder expressar-se també.

Les últimes manifestacions dels 11 de setembre han estat espectaculars. Un exemple de civisme, organització, compromís, alegria, emoció, un ambient pacífic i festiu que ningú no pot negar!
La primera me la vaig perdre; aquell dia estava de guàrdia al Parc de Bombers de Manresa acabant la campanya forestal amb la Laia (que encara no sabíem que era la Laia) a la panxa; seguíem les imatges de la manifestació per TV3 i se'm posava la pell de gallina. El Joan hi va anar amb els nens i una part de mi també patia una mica, al món hi ha molt eixelebrat i no saps mai del que són capaços. Que a algú li passi pel cap fer una bajanada en un acte multitudinari com aquests és quelcom que sempre m'ha fet por.
L'any passat vam anar tota a família a la Via Catalana a Canet de Mar. El dia es va llevar gris i plujós, reconec que vam trontollar. La idea de passar un dia a l'aire lliure sota la pluja amb dos nens petits i un nadó no era ben bé el que ens havíem plantejat quan ens vam apuntar però malgrat tot vam carregar al cotxe i vam fer cap al Maresme. Al final no va ploure i quan a les 17:14 tothom es va agafar les mans no vaig poder evitar emocionar-me pensant en la quantitat de persones que havien fet l'esforç de desplaçar-se fins al seu tram, en l'energia que havia de representar una cadena humana que anés de punta a punta del territori català, 1.600.000 persones donant-se la mà al mateix instant, crec que és impossible no emocionar-se!!
A la V d'aquest setembre hi vam faltar tots, el Joan estava de guàrdia i jo no em vaig atrevir a anar-hi sola amb els tres petits. Però vaig anar seguint la jornada pels mitjans de comunicació i hi va haver molts moments de pell de gallina, de nus a la gola fins i tot!!. A algú no se li van posar els pèls de punta amb El Cant de la Senyera? Altra vegada 1.800.000 persones que es van organitzar, apuntar, triar tram, color de samarreta, no us sembla increïble? A mi sí!

I que el govern espanyol faci veure que res d'això té importància em posa de mala lluna. Menystenir gairebé 2 milions de persones, parlar de majoria silenciosa, ... quantes iniciatives aconsegueixen mobilitzar tanta gent de manera tan ordenada, tan pacífica, tan festiva? I ara ho rematen prohibint-nos votar una consulta no vinculant i, quan es transforma en un procés participatiu (poc més que una costellada segons ells), encara es plantegen de fer treure les urnes per la Guàrdia Civil o pels Mossos d'Esquadra. Juguen a fer por com quan s'amenaça als nens que vindrà l'home del sac si no s'acaben les llenties i a mi, em sembla molt trist. Als nens no s'els diuen aquestes coses i als adults tampoc, tots ens mereixem un respecte!

Jo ahir vaig anar a votar i ho vaig fer pel dret a la llibertat d'expressió, pel dret a decidir, pel dret a opinar, a què se'ns escolti, a què se'ns respecti i que no se'ns menystingui. Ho vaig fer convençuda que seria un dia històric i 2.300.000 catalans també ho van fer. Crec sincerament, que ahir vam fer història, altra vegada.

Una abraçada,
Carla

PD: I me la jugo, ja ho sé, que amb el  post d'avui potser hi ha gent que em segueix i deixa de fer-ho, ahir ho van fer 8 persones quan vaig penjar la foto votant a instagram. Em sap greu que passin aquestes coses però està clar que no es pot agradar a tothom. També sé que hi ha gent que em segueix que no és de Catalunya i que van fer ♥ a la foto. Gràcies a tots els que des del respecte es miren el que passa a Catalunya i intenten comprendre-ho. Gràcies!