#elretopinterest: Fem un tapís

Des que Scarlata y el señor don gato va posar en marxa El Reto Pinterest, cada mes em proposava fer-lo, llavors passava el mes i voilà... no l'havia fet! Aquest setembre però, ho hem aconseguit!!!
I dic HEM i no HE perquè això és el que té que comenci l'escola i els teus fills decideixin agafar totes les malalties que no han agafat en la seva vida així, pim pam, totes juntes, una darrera d'una altra i anar empalmant. O sigui que de mig mes que portem d'escola, hi han anat dos dies. El que ens dóna com a resultat moooooltes hores a casa per poder fer tapissos!! (Si és que "no hay mal que por bien no venga", s'ha de ser positiu tu!)

El primer que hem de fer és l'estructura del tapís, per això fem uns tallets a banda i banda del cartó i hi passem cordill o llana de manera que ens queda el cartó enreixat a banda i banda. Com que tenim dues cares podem aprofitar i fer dos tapissos!

Ja veieu que per fer un tapís senzill només cal anar passant la llana alternativament per sota i per sobre de les cordes de l'entramat. Nosaltres quan hem volgut canviar de color hi hem fet un nus lligant llana i corda, hem tallat el sobrant i llestos!

Quan decidim que ja hem acabat tallem les cordes de l'entramat i fem nusos per evitar que se'ns desfili el tapís. Un cop els tenim, cada u tria l'ús que li dóna.

L'Aran i el Bernat els van dur de braçalets una estona però després la Laia i l'Aran el van fer servir d'estora per la caseta de nines...

A mi m'ha semblat una manualitat prou fàcil de fer i força entretinguda. I vosaltres, que me'n dieu? Us animareu a fer-la amb els vostres petits?

Si voleu veure els treballs de la resta de participants. ho podeu fer aquí i si el meu us ha agradat, el podeu votar a partir d'aquesta mitjanit fent clic al  ♥ que us surt a dalt de la foto.

Una abraçada!

Carla

El que en vaig fer d'una panxa de guix

El diumenge passat us explicava aquí la història dels meus motllos de panxa d'embarassada i us vaig prometre dos posts més explicant-vos que n'he fet d'ells. Així que... aquí teniu el primer!
Un cop escollit el que més m'agradava el vaig deixar en mans de la Mon Garabata, que està feta una artista (podeu veure altres "garabatos" seus aquí)  i a la que tinc un gran, gran afecte. És una persona que ha tingut un significat especial en els primers anys de vida dels meus fills i no se m'acudia ningú millor a qui confiar-li cegament la meva panxa. Com ja m'esperava, el resultat em va encantar!!



Alguna vegada ja us he dit que el meu pare, des que s'ha jubilat, i per sort meva, es dedica a perfeccionar cada dia la seva passió i tècnica per la fotografia, oi? Jo comparteixo la passió i em falta la tècnica així que bastant sovint l'enredo i així tinc aquestes fotos tan precioses!



Aquí la Laia ja tenia dues setmanes, us confesso que volia posar-la dins la panxa tal com hi estava originàriament però vaig desistir i em vaig conformar en posar-li així....



Ja veieu que la panxa pintada va donar de si! Ara la tinc al despatx sobre un prestatge i m'encanta veure-la allà. Em recorda com el meu cos ha estat capaç de gestar i parir tres criatures precioses, com ha estat capaç de donar-se i obrir-se i poc a poc tornar al seu lloc.
Us animareu a fer les vostres panxes? Sabeu qui us agradaria que la pintés? 
Si ho feu ensenyeu-m'ho!!
Una abraçada!
Carla
PD: Comparteixo amb vosaltres dues fotos més que vam fer aquell dia, simplement per recordar aquests temps que passen volant....

Una panxa de guix

Hi ha coses que, quan estàs embarassada, s'han de fer, si o sí.
Per mi el més imprescindible és tenir un bon grapat de fotos (de cada mes, una sessió més professional, de les sortides als llocs que ens agraden, amb la parella, amb la nostra mascota, amb els altres fills, etc.) però a part d'això hi ha altres coses que m'ha agradat fer en cada embaràs, com apuntar en una llibreta les setmanes i el perímetre de la panxa; em fa gràcia veure que al final dels embarassos el meu perímetre era de gairebé un metre! (I també em serveix per dir que no, que no faig més panxa que en els altres embarassos!)

En la primera foto estava de 10 setmanes i en l'última de 38. Només he aconseguit fer-me la mateixa foto més o menys cada mes en l'embaràs de la Laia així que és de l'únic del qual puc fer un muntatge així per veure l'evolució de la panxa; més val tard que mai no?

Avui us vull parlar d'una cosa però, que només la vaig fer en aquest últim embaràs i que em va agradar molt, fer-me un motllo de la panxa de guix. Recordo un vespre quan estava d'unes 39 setmanes que havia estat navegant per Pinterest i que quan em vaig posar al llit li vaig dir al Joan, farem un motllo de guix de la panxa! "Ahhhh, mmmm,...d'acord" em va contestar mig clapat. L'endemà al vespre a la que els nens dormien, el vaig agafar per banda, i a ell els ulls ja li feien "xiribites" fins que li vaig dir: "- Carinyo, que ja tinc les benes per enguixar la panxa, ho provem?  -" i sense saber com, es va veure de guixaire fins a mitjanit! És que a vegades sóc així jo, se'm posa alguna cosa al cap i ho he de fer ja! A més, patia per si em posava de part i no ho havíem fet. No creia que pogués convèncer al Joan de tenir-ne un altre o sigui que aquesta vegada la pressa estava justificada perquè corria el risc de quedar-me el tema pendent de per vida, horror!!!

Us explico ràpidament el procés, necessites tires de guix (a qualsevol farmàcia en trobaràs, vam fer servir 4 o 5 rotlles nosaltres), vaselina i aigua. És important untar-se molt bé amb vaselina tota la pell que volem recobrir amb guix per poder treure el motlle quan estigui sec sense que s'hagi quedat enganxat a la pell. Es van mullant les tires de guix (que les haureu tallat en trossos d'uns 20-25 cm i es va recobrint la panxa ajudant amb les mans a donar forma. S'ha d'anar per feina perquè el guix s'asseca bastant ràpid. 

Disculpeu que les fotos no són gaire bones però com que ara ja no ho puc repetir, ens hem de conformar amb aquestes, és el que hi ha! Ja veieu que ens vam emocionar i vam fer motllo del tors sencer. De fet, ens vam emocionar tant, principalment jo, ho reconec, que vam fer motllos 3 nits seguides i ara tinc un total de 6 motllos de la meva panxa d'embarassada de la Laia! En vam fer de només la panxa, panxa i pit, panxa, pit i una espatlla, ... Us prometo que no hi ha dos motlles iguals i és que la forma de la panxa, essent aparentment la mateixa, canvia depenent del moment del dia, de com està col·locat el nadó,etc.
Us animeu a fer-vos la vostra panxa de guix? Ensenyeu-me-la si ho feu!
Tinc dos posts més a punt per ensenyar-vos que en vaig fer dels motllos, us els reservo pels pròxims diumenges. Podreu esperar? Digueu-me que si vaaaaaaa!
Una abraçada,
Carla

Reflexions sobre "l'adaptació"

No podem obviar el fet que vivim en un país on les mares tenen una baixa per maternitat de 16 setmanes, això ja és un clar indicatiu que el benestar dels nadons/infants i les seves famílies no és ben bé l'objectiu principal del govern. Que una mare hagi de buscar amb qui deixar el seu nadó de 3 mesos i mig perquè ella s'ha de reincorporar a la feina ho trobo vergonyós. Aquí no es mira per l'infant, ni per la dona ni per les famílies ni per la societat, ni present ni futura. Mentre no es reconegui la importància que té la infància com a etapa vital i se segueixi tenint com a únic objectiu la productivitat del sistema no ens podem queixar de com ens va.
Ara bé i dit això, anem al tema del qual us volia parlar avui. La majoria de les famílies; les que més o menys s'ho han anat combinant amb avis, àvies, cangurs, mitges jornades, excedències, etc. i les que han hagut de portar els nens a les llars d'infants des de les 16 setmanes; arriben als 3 anys de la criatura i aquesta comença a l'escola dels grans.
De fet l'escolarització no és obligatòria fins als 6 però si ja resulta complicat estar amb els nens els primers anys de vida quan arriben als 3 anys la gran majoria comencen l'escola si o sí. I hagin estat a casa fins llavors o ja hagin estat a una llar d'infants, comencen amb el que popularment s'anomena "adaptació".
El 15 de setembre l'inici del curs escolar és notícia i sempre hi ha imatges d'entrades a l'escola, de pares acomiadant-se i de nens plorant. I aquí és on pregunto: com entenem un procés d'adaptació? Que el primer dia ploren i, a poc a poc, ja van deixant de fer-ho? He sentit dir a molta gent: "És el que hi ha, després s'hi acostumen".
Doncs el cas és que aquesta no és l'única opció, hi ha llocs on "l'adaptació" es fa d'una altra manera i ho vull compartir amb vosaltres perquè el dubte que em sorgeix és, si en una escola pública com la nostra es fa diferent, perquè no es fa a tot arreu? A les escoles i, evidentment a les llars d'infants on els "usuaris" són encara més petits! Qui no ho vol fer d'una altra manera: els equips de mestres, els pares, els nens???
Quan buscàvem escola aquest era un tema que ens preocupava i que consti que el nostre entorn més proper segueix sense entendre-ho massa; com que tots hem passat per aquí i al final tots hi hem anat contents a l'escola, a la llar, .... . A la reunió de principi de curs ens parlen de l'acompanyament, que no adaptació, i resumint seria: els pares acompanyen a l'infant durant l'horari escolar fins que aquest està preparat per a quedar-se allà sol. És a dir, ha establert un vincle mínim amb qui serà el seu adult de referència i se sent prou segur per a afrontar l'estona que estigui allà. No és obligatori fer acompanyament però sí que és altament recomanable. 
Poder fer un acompanyament així era el que volíem, quadra amb la nostra idea d'infància, intentar no forçar processos i respectar ritmes tant com es pugui. 
A mi, personalment, em sembla un regal pels nens i les seves famílies i em sembla un repte per les mestres i l'escola. Començar un curs amb 25 famílies que, en la majoria de casos, no coneixes i acollir el primer dia 25 nens amb els seus 25 acompanyants corresponents que observaran cada un dels teus moviments i cada una de les teves paraules! Jo trobo que ha de ser difícil, no? Tot i això també penso que quan s'acaben els acompanyaments es queden amb un grup de nens tranquils en lloc de quedar-se amb 25 nens plorant que, siguem realistes, és una situació estressant i diria que es fa impossible poder-los acompanyar a cada un com cal. (El tema de ràtios dóna per una altra entrada sencera...)
A casa, ja hem viscut dos acompanyaments a "l'escola dels grans"; abans ja n'havíem fet quan vam buscar espais on deixar-los als matins (en aquesta entrada hi ha un breu resum del tema). El Bernat va començar a l'escola amb quatre anys i l'Aran amb tres, en ambdós casos vam trigar més o menys tres setmanes en completar el procés d'acompanyament.
Hi haurà qui digui que nosaltres tenim la sort de poder-ho fer, jo sempre dic que totes les opcions impliquen renúncies i que nosaltres també n'hem fet. Però us puc dir que hi ha pares que es guarden dies de vacances per poder fer un mínim d'acompanyament, altres que es demanen un permís sense sou o fan canvis de torn a la feina, nens a qui els han acompanyat avis, tiets o altres persones properes a ells. I quan això no ha estat possible, les mestres poden acompanyar aquell infant que no té allà cap altre adult perquè els altres "no la necessiten" encara. No us sembla un bon pla?
L'acompanyament no vol dir anar a escola i posar-te a jugar amb el teu fill, no, no és això. Tu acompanyes pel que pugui sorgir però et situes fora de la zona de joc, assegut i en silenci, intentant "ocupar poc espai" i ets allà pel que l'infant necessiti, confiant en ell i les seves capacitats, oferint-li seguretat. La majoria exploren l'espai tranquil·lament, juguen, vénen a ensenyar-te coses, miren els altres companys, a estones vénen a seure a la teva falda i observen el que passa al seu voltant. A poc a poc accepten que l'adult que l'acompanya es situï en un altre espai dins l'escola, potser al passadís o al jardí i ells també comencen a explorar altres espais a part del de referència, van coneixent la seva mestra, els seus companys i els rituals del seu dia a dia. Un dia surts a mig matí i tornes al migdia, potser els pròxims dies només l'acompanyes a l'estona del menjador i finalment arriba el dia en què acomiades el teu petit/a a les 9 i el reculls a les 4 sense llàgrimes, ell/a es queda feliç a l'escola i tu marxes tranquil sabent-ho. 
En el temps que ha durat l'acompanyament no només ha crescut la confiança de l'infant cap al nou entorn, pels pares també són uns dies d'aprenentatge, d'apropament a l'escola i a les mestres que acompanyaran el seu fill/a quan ells no hi siguin. Les veus treballar, parlar amb els nens, resoldre situacions de conflicte, consolar infants que ploren, ...i sents com la teva confiança cap a elles també creix.
Sé que molts de vosaltres viureu "adaptacions" diferents a aquestes que us explico avui i pot ser que sorgeixin els plors, la tristesa, l'enfadament,... només us puc dir que deixeu que surti, que valideu aquests sentiments, que sentin que els escolteu i els enteneu, que els expresseu els vostres, que els recordeu que els tornareu a buscar, que les mestres els cuidaran i que us acomiadeu sempre. I que si us ressona el que us he explicat ho compartiu i lluiteu per canviar les coses, que sempre s'hagi fet així no vol dir que no hi hagi altres maneres de fer les coses.
I fins aquí l'entrada d'avui, una mica més llarga i densa que les habituals però el tema dóna de si! Mil gràcies per haver llegit fins aquí!!
Vosaltres, que en penseu? Com viviu els principis de curs? I els vostres nens? 
Una abraçada, 
Carla