Reflexions sobre "l'adaptació"

No podem obviar el fet que vivim en un país on les mares tenen una baixa per maternitat de 16 setmanes, això ja és un clar indicatiu que el benestar dels nadons/infants i les seves famílies no és ben bé l'objectiu principal del govern. Que una mare hagi de buscar amb qui deixar el seu nadó de 3 mesos i mig perquè ella s'ha de reincorporar a la feina ho trobo vergonyós. Aquí no es mira per l'infant, ni per la dona ni per les famílies ni per la societat, ni present ni futura. Mentre no es reconegui la importància que té la infància com a etapa vital i se segueixi tenint com a únic objectiu la productivitat del sistema no ens podem queixar de com ens va.
Ara bé i dit això, anem al tema del qual us volia parlar avui. La majoria de les famílies; les que més o menys s'ho han anat combinant amb avis, àvies, cangurs, mitges jornades, excedències, etc. i les que han hagut de portar els nens a les llars d'infants des de les 16 setmanes; arriben als 3 anys de la criatura i aquesta comença a l'escola dels grans.
De fet l'escolarització no és obligatòria fins als 6 però si ja resulta complicat estar amb els nens els primers anys de vida quan arriben als 3 anys la gran majoria comencen l'escola si o sí. I hagin estat a casa fins llavors o ja hagin estat a una llar d'infants, comencen amb el que popularment s'anomena "adaptació".
El 15 de setembre l'inici del curs escolar és notícia i sempre hi ha imatges d'entrades a l'escola, de pares acomiadant-se i de nens plorant. I aquí és on pregunto: com entenem un procés d'adaptació? Que el primer dia ploren i, a poc a poc, ja van deixant de fer-ho? He sentit dir a molta gent: "És el que hi ha, després s'hi acostumen".
Doncs el cas és que aquesta no és l'única opció, hi ha llocs on "l'adaptació" es fa d'una altra manera i ho vull compartir amb vosaltres perquè el dubte que em sorgeix és, si en una escola pública com la nostra es fa diferent, perquè no es fa a tot arreu? A les escoles i, evidentment a les llars d'infants on els "usuaris" són encara més petits! Qui no ho vol fer d'una altra manera: els equips de mestres, els pares, els nens???
Quan buscàvem escola aquest era un tema que ens preocupava i que consti que el nostre entorn més proper segueix sense entendre-ho massa; com que tots hem passat per aquí i al final tots hi hem anat contents a l'escola, a la llar, .... . A la reunió de principi de curs ens parlen de l'acompanyament, que no adaptació, i resumint seria: els pares acompanyen a l'infant durant l'horari escolar fins que aquest està preparat per a quedar-se allà sol. És a dir, ha establert un vincle mínim amb qui serà el seu adult de referència i se sent prou segur per a afrontar l'estona que estigui allà. No és obligatori fer acompanyament però sí que és altament recomanable. 
Poder fer un acompanyament així era el que volíem, quadra amb la nostra idea d'infància, intentar no forçar processos i respectar ritmes tant com es pugui. 
A mi, personalment, em sembla un regal pels nens i les seves famílies i em sembla un repte per les mestres i l'escola. Començar un curs amb 25 famílies que, en la majoria de casos, no coneixes i acollir el primer dia 25 nens amb els seus 25 acompanyants corresponents que observaran cada un dels teus moviments i cada una de les teves paraules! Jo trobo que ha de ser difícil, no? Tot i això també penso que quan s'acaben els acompanyaments es queden amb un grup de nens tranquils en lloc de quedar-se amb 25 nens plorant que, siguem realistes, és una situació estressant i diria que es fa impossible poder-los acompanyar a cada un com cal. (El tema de ràtios dóna per una altra entrada sencera...)
A casa, ja hem viscut dos acompanyaments a "l'escola dels grans"; abans ja n'havíem fet quan vam buscar espais on deixar-los als matins (en aquesta entrada hi ha un breu resum del tema). El Bernat va començar a l'escola amb quatre anys i l'Aran amb tres, en ambdós casos vam trigar més o menys tres setmanes en completar el procés d'acompanyament.
Hi haurà qui digui que nosaltres tenim la sort de poder-ho fer, jo sempre dic que totes les opcions impliquen renúncies i que nosaltres també n'hem fet. Però us puc dir que hi ha pares que es guarden dies de vacances per poder fer un mínim d'acompanyament, altres que es demanen un permís sense sou o fan canvis de torn a la feina, nens a qui els han acompanyat avis, tiets o altres persones properes a ells. I quan això no ha estat possible, les mestres poden acompanyar aquell infant que no té allà cap altre adult perquè els altres "no la necessiten" encara. No us sembla un bon pla?
L'acompanyament no vol dir anar a escola i posar-te a jugar amb el teu fill, no, no és això. Tu acompanyes pel que pugui sorgir però et situes fora de la zona de joc, assegut i en silenci, intentant "ocupar poc espai" i ets allà pel que l'infant necessiti, confiant en ell i les seves capacitats, oferint-li seguretat. La majoria exploren l'espai tranquil·lament, juguen, vénen a ensenyar-te coses, miren els altres companys, a estones vénen a seure a la teva falda i observen el que passa al seu voltant. A poc a poc accepten que l'adult que l'acompanya es situï en un altre espai dins l'escola, potser al passadís o al jardí i ells també comencen a explorar altres espais a part del de referència, van coneixent la seva mestra, els seus companys i els rituals del seu dia a dia. Un dia surts a mig matí i tornes al migdia, potser els pròxims dies només l'acompanyes a l'estona del menjador i finalment arriba el dia en què acomiades el teu petit/a a les 9 i el reculls a les 4 sense llàgrimes, ell/a es queda feliç a l'escola i tu marxes tranquil sabent-ho. 
En el temps que ha durat l'acompanyament no només ha crescut la confiança de l'infant cap al nou entorn, pels pares també són uns dies d'aprenentatge, d'apropament a l'escola i a les mestres que acompanyaran el seu fill/a quan ells no hi siguin. Les veus treballar, parlar amb els nens, resoldre situacions de conflicte, consolar infants que ploren, ...i sents com la teva confiança cap a elles també creix.
Sé que molts de vosaltres viureu "adaptacions" diferents a aquestes que us explico avui i pot ser que sorgeixin els plors, la tristesa, l'enfadament,... només us puc dir que deixeu que surti, que valideu aquests sentiments, que sentin que els escolteu i els enteneu, que els expresseu els vostres, que els recordeu que els tornareu a buscar, que les mestres els cuidaran i que us acomiadeu sempre. I que si us ressona el que us he explicat ho compartiu i lluiteu per canviar les coses, que sempre s'hagi fet així no vol dir que no hi hagi altres maneres de fer les coses.
I fins aquí l'entrada d'avui, una mica més llarga i densa que les habituals però el tema dóna de si! Mil gràcies per haver llegit fins aquí!!
Vosaltres, que en penseu? Com viviu els principis de curs? I els vostres nens? 
Una abraçada, 
Carla