Portem ja quinze dies tancats a casa i va per molt llarg, cosa que ja podíem intuir i potser ens resistíem a creure però que a hores d'ara crec que ja tots tenim assumit.
No sé a vosaltres però quan va començar el confinament a mi em van arribar dos missatges per totes bandes. Els dos suposadament destinats a fer-nos la vida més fàcil als que tenim criatures: sobretot calen rutines i que tinguin clar que això no són vacances.
Súper important! Que no es pensin que són vacances perquè clar... els pares han de teletreballar! S'ha de seguir portant el ritme!!! (Això si no has de seguir anant a treballar fora de casa o si no t'has quedat sense feina, que tela amb el panorama...)
I clar, si els pares han de treballar com si fossin a la feina, els nens fan nosa perquè, poc o molt, si tenen els pares a prop, els reclamen. Noooormal! I com ho solucionem això? Classes per internet (mails, hangouts, zooms,...), deures i que segueixin amb el curs no sigui que el perdin.
Vaaaaa, en serio? Davant d'aquesta situació d'absoluta excepcionalitat, mai viscuda per cap de nosaltres, el que ens amoïna com a societat és que no perdin el curs? Què pretenem, que sembli que tot és normal quan precisament tota normalitat se n'ha anat a regar? O el que amoïna és que hàgim pagat la quota de l'extraescolar d'anglès o de l'escola (pública, concertada o privada) i ara els mestres no estiguin treballant? O són les escoles que pateixen, sobretot les concertades i privades, que si no envien continguts els pares deixin de pagar? Per qui o per què ens estem preocupant? Pels nens? Per les famílies que no estiguin acostumades a passar tantes hores amb els fills, i menys a casa, i necessitin tenir-los ocupats amb obligacions escolars? On posem la mirada?
Això sense mencionar que, igual que tota l'oferta d'entreteniment sorgida arrel del confinament, seguir portant el ritme del curs "on-line" implica passar hores i hores asseguts davant d'una pantalla. I no ens oblidem que si en un dia normal dels de sempre, ja hi ha molts nens i nenes que no es mouen gaire, ara no poden ni sortir al carrer!
I després, van circulant vídeos preciosos amb un poema de fa no sé quants anys que diu que la gent va trobar el moment de parar i de llegir i de no sé quantes coses més; que és el moment de mirar cap endins, etc.
Doncs mira, ja us ho dic, jo no trobo temps per massa més que per la casa, pels meus tres i per no ofuscar-me quan em llevo en un dia gris. I les rutines... a qui li funcionin que les faci servir i a qui, com jo, li causin més estrès que una altra cosa, us diré un secret, no passa res!!!
La vida, encara que sigui confinada, ja en té de rutines. El dia a dia ja té un mínim d'horaris, marcats pels àpats principalment i sempre els podem puntualitzar! Però dic jo que potser en un moment com el que estem vivint no cal fer un horari com el de l'escola, amb hora del pati i tot! Que els he vist, eh!!
Personalment, si a sobre d'estar tots a casa intentant compaginar-ho tot, he de dur un horari pels nens i fer que el compleixin em moro. Jo i ells. I sento que vendre la moto que això és el que els hi convé als nens és posar pressió extra als pares, que prou en tenen aquests dies.
Per si us ajuda us explico com funcionem a casa, si a la vostra us van súper bé els horaris i les rutines i sou tots feliços, llavors no cal que seguiu llegint :-)
Es pot mandrejar fins a les 9:30, normalment llegeixen al llit, i les 10:30 és l'hora límit per haver esmorzat i haver-se vestit. Hi ha qui a quarts de 9 està dempeus i qui aprofita al màxim.
Cada dia s'ha de passar l'aspiradora i tothom col·labora amb la gestió de la roba i neteja.
Després normalment s'ocupen amb algun projecte que tinguin entre mans, recomanació de l'escola o no. I això si, sempre flueix tot millor quan un dels dos està a prop i disponible per donar un cop de mà amb el que sigui.
A l'hora de dinar i sopar estem aprofitant per involucrar-los molt més en la cuina en si. Ells en tenen ganes i també és un espai d'aprenentatge genial. Llegir i escriure receptes, fer llistes de la compra, mesurar ingredients, fer anar ganivets i fogons... aprendre a cuinar!
En algun moment del dia ens movem TOTS: dansa, ioga, exercicis de tonificació... La qüestió és moure el cos i en aquest moment sí que molts dies tirem d'alguna classe de youtube o d'algun instagram live. Dutxes, sopar i tothom al llit a les 21 h pam amunt, pam avall.
Cada dia cau alguna videotrucada a la família i de tant en tant, es truquen amb els amics i amigues però, més enllà d'això, no ha pas augmentat l'ús de les pantalles i sobrevivim :-)
Jo treballo a la nit quan dormen o els demano estones curtes si tinc alguna reunió o videotrucada concertada i la resta del dia estic més o menys disponible. El pare de les criatures segueix fent les seves guàrdies i quan està a casa fem torns per repartir-nos entre estar ocupats en coses nostres i estar disponibles pels nens.
Tot aquest rotllo per dir que no em sembla just que els demanem que visquin aquests dies com si fossin normals o com si no fossin vacances. Són dies extraordinaris en tots els sentits, dies que recordarem i recordaran tota la vida que ens quedi per viure. Són dies de crisi, de personal sanitari lluitant incansables, de molta altra gent treballant perquè els que ens quedem a casa, perquè és tot el que podem fer, no ens falti res. Són dies de dols en solitari i d'aplaudiments a les 8 del vespre.
Són dies que són de tot menys normals i són dies estranys de c*llons.
Donem-los espai, temps i paraula. Són dies per aprendre moltes altres coses més enllà del currículum del curs on estiguin. Per valorar tot el que teníem i el que TENIM, per parlar d'empatia, de solidaritat, de voluntariat, de comunitat, del bé comú per sobre de l'individual. Permetem-los i permetem-nos un mal dia, unes ganes de no fer res o de plorar per tot.
Engresquem-nos amb ells a fer aquella manualitat que sempre està pendent, aprenem junts a pintar aquarel·la, llegim-los contes, mirem plegats un documental o una pel·lícula, reflexionem junts sobre el que està passant o com se senten amb tot l'enrenou, animem-los a escriure un diari d'aquest confinament...
I no ens oblidem que el dia confinats segueix tenint 24 h, que passen de pressa i que hem de mantenir les expectatives baixes. Que no sé vosaltres, però ja fa 15 dies que dura el #joemquedoacasa i jo encara no he endreçat l'habitació dels trastos, ni fet cap curs en línia, ni canviat tots els llençols ni parlat amb totes les meves amigues ni passejat per cap museu virtual... amb prou feina em poso al dia dels whats i he trigat dues setmanes a escriure-us això. :-).
No si, al final serà una sort que ens allarguin el confinament.Una abraçada molt i molt gran,
Carla
#joactuo i no em poso més pressió de la necessària a sobre, ni a mi ni als meus fills :-)