Si jo creia de debò que valia la pena l'esforç d'intentar criar la nostra canalla així. Si valia la pena donar-los el pit a demanda, agafar-los a coll, portejar-los, dormir amb ells, ... estar tan disponibles! Criar amb consciència, amb vincle, amb respecte... digues-li com vulguis...
"- I tant!-" li he dit.
Si no hi cregués molt fermament, no hi hauria invertit tanta energia els darrers dotze anys de la meva vida. Que es diuen de pressa, eh! Dotze anys, una dècada i dos anys més, 4.380 dies, 262.800 hores, ....
Dir que val "la pena" però, sòna malament, encara que sigui una frase dita, "la pena" té una connotació negativa, com de patiment. Prefereixo dir que posar consciència a la criança de les nostres filles i fills és una inversió. I que sí que la val; la inversió, l'esforç, el temps, l'amor, ... En tots els sentits i potser sense el 100% de garanties. Però si no ho fem així, com? A mi no se m'acut una altra manera de fer-ho.
Això no vol dir que no sigui cansat, que no suposi un esforç i una revisió bastant constant de la nostra manera de fer. I tinguem clar que, malgrat això, ens equivoquem, ens equivocarem i n'anirem aprenent.
També és lícit sentir que a vegades en tens prou, que necessites un descans de fer de mare o de pare, que et cal carregar piles i que, en algun moment, desitjaries no saber tantes coses, no haver llegit tant, no sentir tant i que tot et rellisqués una mica més. Allò de "la ignorància fa la felicitat", sabeu? Però no hi ha res a fer, és una mica com quan ja has pres consciència que s'ha de reciclar, que ja no pots llençar tota la brossa barrejada al contenidor gris sense que et faci un noséque a la panxa.
Jo vull que les meves filles i el meu fill siguin feliços, bones persones i facin del món un lloc més amable. I potser penseu: "Quina flipada, com si 3 persones anessin a canviar res..." Potser 3 persones soles no poden fer gran cosa però poden tenir molta influència en el seu entorn més immediat i això, així pim pam, són un centenar de persones.
Us imagineu que aconseguim una massa crítica prou gran de personetes criades amb molt d'amor, temps, mirada i respecte? Una massa crítica de persones segures, empàtiques, autònomes, amb criteri, que se sàpiguen vàlides, suficients, plenes, amb capacitat de donar i rebre amor a dojo? Potser llavors podríem aconseguir un tsunami que canviés el món.
Jo m'ho imagino, hi crec i hi seguiré invertint.
Estic convençuda que són el millor que tenim.
Són llum, força, inquietud, ganes, un camí per recórrer!
Són una nova oportunitat, no la deixem perdre perquè "sempre s'ha fet així".
Una abraçada,
Carla
