I ja en van 8....

Quan el Bernat va arribar a aquest món res va anar com se suposava que havia d'anar. 

Del part en si ja us en parlaré algun dia però més enllà d'això, el postpart.... mare meva el postpart! A mi m'havien dit que els nadons mengen, dormen, fan caca i els encanta anar en cotxe. Aquell primer nadó de casa menjava i feia caca si, però plorava (molt), només dormia en braços o enganxat a la teta i odiava profundament anar en cotxe. Us confesso que el primer mes i mig vaig viure (vam viura diria) en mig estat de xoc; jo que sempre havia volgut ser mare i allò era.... que carai era? Vam pagar la novatada, m'atreviria a dir que com el 99% de les famílies amb el primer fill. I de tot plegat n'escriuré algun dia, segur! Avui però, només volia passar cinc minuts per aquí perquè d'aquella arribada triomfal, d'aquella estrena com a pares ja en fa 8 anys, 8 ANYS!!! I si, els principis van ser durs però ara no hi ha fill que ens ho posi més fàcil que ell. Ho sé, no s'han de posar etiquetes als nens però a vosaltres us ho puc dir: el Bernat és carinyós, conciliador, actiu, curiós, juganer, seriós, feliç!! I de les mil coses més que podria afegir, només en diré una: és bona persona!

Ahir a la tarda sense haver-ho previst ens vam trobar gaudint d'una estona sols tots dos, només ell i jo. Vam saltar roques fins arribar a la punta de l'espigó, fent fotos i comentant la jugada del que passava al nostre voltant, vam tornar a la platja i vam fer curses i lluites i vam riure junts. Quan anávem a trobar-nos amb el Joan i les nenes el vaig amanyegar una mica i li vaig dir que m'havia encantat passar aquella estona amb ell, llavors em va dir: "- Si, oi? És que ara feia molt eh! I almenys una estona així, de tant en tant... És guai, oi mama? Els dos sols... -" 

I és que, al final, només són 8 anys....

Moltes felicitats petit homenet! 

T'estima, la mama.