A vegades, només a vegades....

Avui falta un mes menys un dia perquè la Laia faci dos anys i perquè el blog en faci un! 
I fa gairebé dos mesos que no escric.
Les vacances de nadal i el fet d'haver de buscar una casa nova, el pis on vivim el necessiten per una familiar de la propietària i l'hem de deixar tan aviat com puguem, ens ha distorionat una mica el dia a dia i anem una mica de bòlit.
Ahir va ser un diumenge que va començar al revés i encara va acabar prou bé. A la nit m'havia proposat escriure, tinc una vintena de posts a mitges, però després d'invertir una hora i un quart en el procés d'aconseguir que tots tres s'adormissin, sopar una deliciosa sopa de porros de la mama i posar-ho tot en ordre per l'endemà, no em vaig veure amb forces per fer res més.
De totes maneres, fa temps, vaig escriure un petit text que vull compartir amb vosaltres, perquè el vaig escriure fa mesos però hi ha dies que segueix tan vigent com llavors. Diria que no sóc la única que, de tant en tant se sent així; corregiu-me si m'equivoco!

"Hi ha dies, moments, que n'estic tipa, que en tinc ben prou, que estic cansada i que voldria fugar-me, o millor, que marxéssin tots i em deixessin uns dies sola a casa.
Que estic farta de sentir-me demandada, de no tenir més moments per mi que quan tothom dorm, de sentir que el meu cos no és meu, de portar nens a coll i la teta fòra, d'haver de fer tot amb una sola mà, de que m'interrompin contínuament, de dur la roba tacada, de recollir estrelletes per tota la cuina quan fem caldo per sopar, de posar rentadores, estendre roba, recollir-la, plegar-la i desar-la (no, a casa ja no es planxa a no ser que sigui im-pres-cin-di-ble), de passar l'aspirador i tenir el terra ple de molles al cap d'una hora,...
A vegades, quan estic molt apurada, els ho dic; sol ser al vespre tocant gairebé a l'hora de dormir quan ja portem tot el dia en dansa i sobretot els dies que el Joan té guàrdia:
" - Nois, avui ja en tinc prou. Estic cansada, anem a dormir i ja no vull sentir ningú més. -" .
A vegades em pregunten perquè estic cansada i un dia que els vaig dir que  tots tres junts donen molta feina el Bernat va i em diu:
"- Home però ets tu que ens vas voler tenir, no? Que no ho sabies? -".
Touché! Sí, ho sabia. O com a mínim, m'ho podia imaginar. I malgrat tot sí, jo volia tres fills (i més i tot si l'economia m'ho permetés,jajaja). I els segueixo volent, cada dia una mica més que l'anterior, perquè són el millor que hem fet en aquesta vida. Encara que, a vegades, n'estigui tipa de tot plegat. Que no d'ells."

Us ressona? O no us passa mai?
Una abraçada i bona setmana!
Carla